El llapis a la butxaca de Paul Auster, crònica tardana

14.10.2017

Què puc dir jo, de nou, de Paul Auster? Qui no ha llegit La trilogia de Nova York, Leviatan o Bogeries de Brooklyn? Per posar només tres exemples que despleguen les seves obsessions en un fotimer de pàgines hipnòtiques. Perquè la prosa d’aquest escriptor n’és, i molt. T’entabana i et fa anar per on vol. Les seves obsessions, dèiem: l’atzar, les casualitats. Qui no ha vist Smoke? Guió seu. Amb aquell nervi que és Harvey Keitel, interpretant un estanquer que cada matí a la mateixa hora planta la seva vella càmera al carrer i fotografia la cantonada on té el negoci. Mateixa hora, mateix punt, mateix enquadrament, cada dia de l’any i des de fa anys, en té àlbums plens, i, per atzar, tot hi queda registrat.

Paul Auster llegint en veu alta les primeres pàgines de 4321 | Foto: La Setmana

Paul Auster llegint en veu alta les primeres pàgines de 4321 | Foto: La Setmana

I Auster, què pot dir d’ell mateix, de nou? Sentim-lo. Que per això som aquí avui. L’avui d’aquest text és el passat dissabte 9 de setembre; i l’aquí, la presentació de l’últim llibre del novaiorquès, a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, en el marc de la 35a Setmana del Llibre en Català i amb el format d’una conversa entre l’escriptor i el periodista Antoni Bassas. Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947), novel·lista, poeta, guionista i director de cinema, diu: “Escrivint aquest llibre [4 3 2 1, publicat en català per Edicions 62, traduït per Albert Nolla] era molt conscient que no em faig més jove cada dia que passa. I no em volia morir a mig llibre, així que no acceptava encàrrecs, em vaig tancar a casa i escrivia i escrivia… I quan vaig posar el punt i final, estava esgotat. Em vaig aixecar i el cap em girava. Segurament és l’última gira que faig per tot Europa, vull agrair a lectors i editors el tracte rebut”. L’última gira promocional, que no l’últim llibre. Perquè assegura: “Tinc més idees”.

A la sala hi ha periodistes, persones del món editorial i fans embadalits amb el llibre a la falda. L’autor de La invenció de la solitud, setanta anys clavats i la veu ferma i cadenciosa del narrador avesat, ens llegeix en V.O. les dues primeres pàgines de 4 3 2 1. I aquí no hi estem fets, només els poetes, però em diuen que als EUA és normal això de defensar la teva obra en veu alta. Ell hi té la mà trencada. Ens mostra aquella musicalitat, improvisada però fluida, de què parlava quan en Bassas li ha preguntat com escriu. “Començo per la primera frase —ha dit—. I després, la segona, i així anar fent… No sóc de fer salts, ni de començar a escriure les novel·les pel mig, ni pel final. Començo per la primera frase, i vaig buscant el camí, improvisant”.

I entenc que és un improvisar que requereix molt d’ofici. Ha parit una obra de 896 pàgines que narra quatre variacions dels primers vint anys de vida d’un mateix protagonista: “Aquell període de la vida en què gairebé cada dia fem coses per primera vegada —diu Auster—. No decidim néixer, no controlem res mentre anem creixent, i tot són reptes”. Aquesta excentricitat se li va ocórrer un matí mentre llegia el diari tot esmorzant. El propi protagonista ho resumeix a la primera part del llibre: “Una idea molt interessant, es va dir en Ferguson: imaginar-se que les coses podien ser diferents encara que ell fos el mateix”. Quatre possibles peripècies vitals de l’Archie Ferguson, nascut el 1947, com l’autor, que repassen dues dècades convulses de la història dels EUA.

(Si Auster fos l’autor del Procés —el català—, ara mateix en una de les línies vitals ja seríem independents; en una altra estaríem així suspesos com estem ara; en una tercera… Bé, ja s’entén. Pel que fa a 4 3 2 1, el tinc començat. I m’estava agradant. Però poc abans de l’1-O vaig deixar-lo a la tauleta de nit, i encara hi és: últimament, com a molts altres, em costa concentrar-me en ficcions.)

El passat 9 de setembre al matí, Auster tenia la presència magnètica i un xic flegmàtica d’una mena de Robert Mitchum ja gran, cansat de tanta promoció però cordial, el cabell grisós pentinat cap enrere, l’americana ben cordada. A mitja conversa ens llegeix un altre fragment de la novel·la, i ens explica que als EUA existeix el format audiollibre, narrat per ell mateix, i que són trenta-sis hores i mitja.

“I encara porta sempre un llapis a butxaca?”, li hagués preguntat jo. Però acabada la conversa Auster-Bassas, els organitzadors van preferir habilitar una cua per a les signatures, que es va fer tan llarga, tan ràpidament, que vaig desistir.

A Experiments amb la veritat, Auster explica que quan era petit, sortint d’un partit de beisbol, l’atzar i les casualitats que dèiem al principi van fer que es creués amb el seu ídol d’aleshores: Willie Mays. El nano va demanar-li un autògraf i el jugador va dir-li que sí, que encantat, però va resultar que ningú tenia un llapis a mà.

Va aprendre la lliçó i, des d’aquell dia, sempre va dur-ne un a la butxaca. Segons aquest mateix mite fundacional, qui té un llapis pot tenir la temptació d’usar-lo. I així explica Auster com es va convertir en escriptor. La resta —mite inclòs, segurament— és literatura. Entabanar. Saber-ne.