El Liceu somia amb “Don Quixot”

15.09.2018

El costum del Gran Teatre del Liceu d’oferir, abans de la inauguració oficial de la temporada operística al mes d’octubre, un espectacle de dansa sembla haver arrelat amb força. Així, aquest tercer cap de setmana de setembre –el mes en què les escoles reobren les portes i la majoria de treballadors fa dies que s’han reincorporat-, l’escenari de la Rambla acull cinc representacions d’un dels clàssics del gènere: la inspirada partitura que Ludwig Minkus va compondre a partir de la novel.la de Cervantes. Estrenat amb gran èxit al Teatre Bolshoi de Moscou el 1869 –llavors amb coreografia i ballet de Marius Petipa-, el títol no ha deixat d’enlluernar, des d’aleshores, els amants del ballet d’arreu.

Compañía Nacional de Danza (© Jesús Vallinas)

Compañía Nacional de Danza (© Jesús Vallinas)

L’espectacle d’aquests dies, però, reuneix altres titulars, com ara la primera reposició sencera d’aquesta obra després de molts anys per part de la Compañía Nacional de Danza que, al seu torn, també feia molt temps que no venia al Liceu i que ara hi porta una producció estrenada el 2015 i recuperada el passat mes de gener a la Maestranza de Sevilla, amb repàs coreogràfic de José Carlos Martínez sobre l’original i debut, com a membre del cos de ball, del català Miquel Lozano.

És clar que els autèntics protagonistes de la vetllada tenen noms propis: la japonesa Haruhi Otani, acabada d’ascendir a la categoria de solista, va donar vida a Quiteria, el personatge que centra la trama de les noces de Camacho –que és la que narra el ballet- amb absoluta precisió tècnica en les piruetes i un etern somriure que va captivar el públic. Al seu costat, Basilio va destacar per la potència en el salt i en el gir, així com per l’elegància en el battu. Dulcinea va respondre als moviments eteris que li demana el context somniador en què apareix –sobretot, en el segon acte, oníric i intimista-, Mercedes va fer gala de caràcter llatí en les danses espanyoles que protagonitza, mentre que Cupido va fer gala de lleugeresa i gracilitat de moviments en la variació del segon acte que ha esdevingut pedra de toc de totes les ballarines.

Per la seva banda, Don Quixot i Sancho Panza van fer riure i somriure des de la posició lateral des de la qual es miren els esdeveniments, mentre que cal destacar també la gran compenetració de la secció masculina del cos de ball, sobretot en les intervencions dels sis toreros que van omplir l’escenari de color i de moviment amb les seves capes.

Pel que fa al fossat, l’asturià Oliver Díaz va patir la manca de costum dels directors espanyols a l’hora d’enfrontar-se a una partitura de ballet –sens dubte, fruit de la manca o escassetat de temporades estables del gènere- i que es va traduir en lleugers desajustos en algunes de les cadències. Amb tot, va extreure tot el que va poder d’una Orquestra del Liceu a la qual no haurien sobrat uns quants instrumentistes més.

Alguns dels membres de la companyia van tenir l’encert de passejar-se, pandereta en mà, durant el segon entreacte, pels passadissos de la platea per animar un ambient que ja de per si presentava una bona temperatura. Cares més joves entre el públic que no pas en les nits d’òpera –moltes, probablement, alumnes d’escoles de dansa- i aplaudiments entusiastes en acabar per a una companyia que tornarà aviat a Catalunya: serà al desembre, i amb un altre dels grans títols del repertori, el clàssic nadalenc El trencanous, a Sant Cugat del Vallès.