El Liceu es rendeix a Domingo: orígens, sarsuela i passió

22.05.2018

L’astre madrileny de la lírica ofereix una memorable gala de sarsuela al coliseu de La Rambla, al costat de la soprano Ana Maria Martínez i el tenor Airam Hernández; sota la batuta de Ramón Tebar i acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. 

Plácido Domingo

La sarsuela, com a gènere autòcton, fa dècades que es troba desemparada als grans teatres d’arreu del territori hispano-parlant. Caldria fer una profunda reflexió analítica d’aquelles raons que han deixat a l’ombra centenars de títols d’un gènere popular – més enllà de les contades obres emblemàtiques que segueixen vigents – que resten a l’espera d’una fórmula que els torni a vincular amb al gran públic. Un gènere que forma part de l’ADN de Plácido Domingo, d’ençà que ja en els seus orígens seguí les passes dels seus progenitors, reconeguts cantants de sarsuela que aconseguiren tirar endavant la seva pròpia companyia en terres llunyes: la soprano Pepita Embil i el baríton Plácido Domingo Ferrer. Anys més tard, el tenor madrileny, hereu dels somnis i la passió dels seus pares, ha integrat àries i fragments sarsuelers al llarg dels concerts que ha ofert durant tota la seva trajectòria professional (a destacar, d’entre les més cèlebres intervencions que arribaren al públic de masses, aquelles dins del grup format pels 3 tenors, tot cantant romances de sarsuela combinades al costat d’àries d’òpera), així com la seva presència en la direcció musical (dirigint l’Orquestra de la Comunidad de Madrid amb l’àlbum íntegre de sarsuela per a tenor Gitano, interpretat per Rolando Villazón) o en la representació escènica de títols integrals (la més recent, encarnant a Vidal de Luisa Fernanda, de Federico Moreno Torroba). Resta documentada també l’exultant gala celebrada a Salzburg el 2007, sota la batuta del recordat Jesús López Cobos i la Mozarteum Orchester Salzburg, la qual protagonitzaren també Plácido Domingo i Ana Maria Martínez, soprano porto-riquenya que diumenge debutaria per primera vegada al Gran Teatre del Liceu.

Més que un concert, el de diumenge, un esdeveniment d’aquells que no deixen ni una butaca buida. El públic tenia la garantia d’un espectacle de gaudi i furor, davant la figura llegendària que novament trepitjava el coliseu de la Rambla. Amb un repertori de sarsuela ben conegut i popular per tothom, la primera part obria amb el “Intermedio” de La Boda de Luís Alonso, de Gerónimo Giménez, que contextualitzava en essència l’esperit passional i efervescent que en síntesi englobaria el concert. Feia així la seva primera aparició Plácido Domingo, d’imponent i envejable presència als seus 77 anys, arrancant del públic una gran ovació tot just entrar. Fou la coneguda romanza de Germán “Ya mis horas felices” o també anomenada “Quiero desterrar de tu pecho” de La del Soto del Parral, una de les sarsueles que més popularitzaren l’equip de compositors format per Reveriano Soutullo i Juan Vert.

Cal destacar que al llarg del concert, algunes de les peces es trobaven còmodament transportades (rebaixades tonalment) a mercer de les actuals capacitats de Plácido Domingo com a baríton. No obstant, adaptat a les circumstàncies, tan el fraseig, la dicció, els dots dramàtics i la projecció vocal de l’intèrpret restaven a un alt nivell, que denoten el seu magnetisme i la seva emissió inconfusible tot i el pas dels anys; la clau que l’ha convertit en un artista inigualable. No tan sols pels seus dots naturals, sinó per la seva sapiència i la seva capacitat versàtil i adaptativa en assolir nous reptes.

En la primera part, Plácido Domingo interpretà també la romanza de Juan “Mi aldea” de la sarsuela Los Gavilanes, de Jacinto Guerrero, i tancà amb un convincent “No puede ser” de La tavernera del puerto, de Pablo Sorozábal. De forma intercalada, l’acompanyaren en aquesta gala dues veus remarcables: l’abans mencionada soprano Ana Maria Martínez en el seu debut al Liceu, guanyadora d’un premi Grammy i reconeguda internacionalment pels seus rols operístics i enregistraments, qui ja ha estat companya d’escenari habitual de Plácido Domingo en diverses gires arreu del món. D’altra banda, el tenor líric-lleuger Airam Hernández, jove promesa del panorama internacional, emergit del Conservatori del Liceu de Barcelona i que debutà al Gran Teatre la temporada 2008/2009.

D’esquerra a dreta: Airam Hernández, Ana María Martínez, Ramón Tebar i Plácido Domingo|Foto: Andreu M. Miret

Ana María Martínez s’obrí pas en la segona intervenció solista de la gala amb el “Lamento de María”, de la sarsuela cubana María la O. Peça de gran bellesa seductora, que amb una intèrpret de característiques vocals tant riques, d’extens registre, – soprano amb presència a la zona greu i brillantor i delicadesa als aguts – aconseguí arrencar una gran ovació en la seva primera aparició. En la primera part, la soprano cantà al costat de Domingo el conegut duo “No cantes más La Africana” de la sarsuela El dúo de la africana de Manuel Fernández Caballero, i d’altra banda feu amb Airam Hernández el dúo “Amor, mi raza sabe conquistar” de la leyenda del beso de Soutullo i Vert. El tenor canari fou el tercer en fer acte de presència, i s’atreví amb algunes de les àries més exigents del repertori sarsueler. En aquest primer bloc, interpretà la jota “Te quiero, morena” de la sarsuela El trust de los tenorios de José Serrano, aconseguint també forts aplaudiments per part del públic.

L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, sota la batuta atenta de Ramon Tebar, aconseguí acompanyar un concert sense incidències. Tanmateix, en alguns passatges fou inevitable – potser degut a l’escàs temps per assajar conjuntament– que en alguns duos les veus es veiessin sobrepassades; per exemple, atès el timbre més lleuger d’Airam Hernández, hagués calgut regular millor els fortíssims orquestrals, així com l’excés de massa sonora en moments en què el registre dels solistes no donava tant de si. D’altra banda, destacar la labor professional de tots els músics en conjunt, en cadascuna de les seccions, i alguns d’ells amb destacada presència solista. Les intervencions purament orquestrals van aconseguir tenyir d’un relat místic tota la gala. Destacar el “Intermedio” de La leyenda del beso de Soutullo i Vert, i durant la segona part la “Farruca” de El sombrero de los tres picos de Manuel de Falla i el “Preludio” de la sarsuela El niño judío, de Pablo Luna.

El segon bloc esdevingué encara més dinàmic, amb una selecció del prolífic compositor madrileny Federico Moreno Torroba. Amb fragments de l’arxiconeguda Luisa Fernanda, Plácido Domingo i Ana Maria Martínez interpretaren vívidament el no-correspost duet “En mi tierra extremeña”, Airam Hernández fou molt aclamat després del seu “De este apacible rincón de Madrid” així com també ho fou el rotund “Luché la fe por el triumfo” de Plácido Domingo. Dins d’aquest bloc Ana Maria Martínez també interpretà en solitari la “Petenera” (o “Tres horas antes del día”) de la sarsuela La marchenera, amb gran efusió.

La segona part tancava amb dos duos, i és així com “en principi” acabava el concert. Per una banda, el conegut duet de Manuel Penella en la sarsuela El gato montés “Me llamabas, Rafaelillo?” entre Ana Maria Martínez i Airam Hernández i “Feliz Morada” de la sarsuela feta òpera, Marina, d’Emilio Arrieta, entre Airam Hernández i Plácido Domingo.

El fervor del públic havia anat in crescendo i es podia preveure que encara hi hauria alguna propina. Concretament va haver-hi fins a tres intervencions més d’exhibició individual i un duet. Plácido Domingo i Ana María Martínez interpretaren el còmic duet “Hace tiempo que vengo al taller” del sainet líric La del manojo de rosas de Pablo Sorozábal. Amb gran lluïment Airam Hernández interpretà “La roca fría del calvario” de La dolorosa, de José Serrano. Seguida per Ana María Martínez amb la “Salida de Cecilia Valdés” del compositor cubà Gonzalo Roig, i finalment Plácido Domingo reaparegué de nou per acomiadar-se amb una de les seves romances més estimades, “Amor, vida de mi vida” de Maravilla, de Federico Moreno Torroba, que acabà amb tot un Liceu d’en peus i eixordador. Un comiat que, esperem, se’ns faci curt fins a una nova data, que ben segur se sumarà a la llarga llista d’efemèrides del llegendari Plácido Domingo.

 

“- Adiós mi bien! Adiós!”