El Judici Final retrona a Santa Maria del Mar amb la Sibil·la Pasqual

5.04.2016

A Catalunya, la litúrgia pagana sibil·lina és el drama profètic més antic que coneixem, amb més de mil anys d’història. Aviat és dit. El passat divendres, primer d’abril, la basílica de Santa Maria del Mar va rescatar l’origen pasqual d’aquest cant mil·lenari i es va convertir novament en el privilegiat escenari on la soprano Àngels Graells, acompanyada de la Coral Sinera, anunciava “El jorn del Judici” i la salvació per “qui haurà fet servici”, en una vetllada poètico-musical amb lectures místiques de Salvador Espriu i David Jou. Un combinat d’imperiós apropament a la divinitat.

La Sibil·la, la Coral Sirena i la resta de participants saluden al públic al final de l'actuació | Foto: Maria Tarragó

La Sibil·la, la Coral Sinera i la resta de participants saluden el públic al final de l’actuació | Foto: Maria Tarragó

I per si algú hi trobés a faltar algun suport, els poemes es van recitar custodiats per la música majestuosa i tremebunda del gran mestre del barroc i de la devoció cristiana, Johan Sebastian Bach, a més de peces de Zimmermann, Krebs, Vivaldi, Distler i Orlando di Lassus, interpretades per Ariadna Torner i Pere Cowley, amb violí, Neil Cowley a l’orgue i el TTBB Quartet.

Abans de la irrupció de la Sibil·la, David Jou va llegir “Com una nova Creació del món”, l’últim poema recitat, amb epíleg musical de Bach grunyint a l’orgue: Meine Seele Erhebt Den Herrn (Fuga sobre el Magnificat). Instal·lats tots en el “Misteri del llindar”, el presbiteri va quedar desert de cop, mentre al fons de la basílica començava a sonar el tambor que conduïa la processó formada per la Sibil·la i la Coral Sinera, avançant lentament sota les naus i les claus de volta de Santa Maria del Mar: la Sibil·la, blanca immaculada amb les vores laterals del vestit negres, i el cor guarnit únicament amb el color del sutge. Tots amb una espelma a la mà. I per rematar-ho, una gaita estentòria que tancava la comitiva. Una posada en escena imponent, solemne, espectacular.

Lentament, els membres del cor es van col·locar rigorosament repartits a les escales que condueixen a l’altar major flanquejant la Sibil·la, situada al centre i al capdamunt d’un semicercle granític, a punt de pregonar la profecia del Judici Final. Amb una veu tremenda i lúcida i una gestualitat expressiva i convincent, Àngels Graells va tornar a representar el cant poc després de la Pasqua, saludant l’abril i la primavera dintre la foscor i l’alçada monumental i reconfortant de l’arquitectura gòtica.

L’actuació de la Sibil·la i de la Coral Sinera, dirigida per Oriol Castanyer, va ser impecable i captivadora, orquestrada amb disciplina germànica, impol·luta, i amb la bellesa icònica, teatral i sonora que correspon a un cant mil·lenari com aquest, que al segle X ja es cantava –encara en llatí– als territoris catalans, concretament a Ripoll, en plena efervescència de l’Apocalipsi. La magnífica interpretació executada per tots els participants, regits pel protagonisme necessari de la Sibil·la, va donar la sensació, a les acaballes, que el cant s’havia fet curt.

Sigui com sigui, quan l’orgue va servar silenci i els protagonistes de la nit van tornar a l’escenari per saludar el públic, hom no va poder fer altra cosa que aplaudir amb entusiasme, assaborint el ressò de les paraules del Judicii signum i el dring al·legòric del passat fet instant present, perquè l’entorn, la poesia i la música havien disposat una gran exaltació simbòlica de l’art, la història, l’espiritualitat i el profetisme femení de qui tenia el do de predir l’esdevenidor.