El joc de la democràcia

30.05.2015

Dimecres passat va començar la divuitena edició del Festival DocsBarcelona. El certamen, que es podrà veure fins diumenge, pretén apropar el gènere documental al gran públic i demostrar que no és el germà petit de la ficció. Un bon exemple és la pel·lícula Democrats, que es podrà veure avui dissabte als cinemes Aribau Club de Barcelona. Ens en parla Rubén Collazos, de Cine Maldito.

Democrats

Democrats

Any 2008. Un dels tres presidents més longeus del continent africà, concretament de Zimbabue, guanya de nou unes eleccions democràtiques que serien acompanyades per acusacions de frau i falsificació de vots per estaments internacionals, fet que va deixar Robert Mugabe en una incòmoda posició, i va delegar en un comitè —el COPAC, encapçalat per un membre del seu partit i un membre del partit de l’oposició— la redacció d’una nova Constitució amb la participació del poble.

És aquest el punt de partida des del qual arrenca aquesta Democrats, una cinta que des de bon començament demostra que, si bé les seves cartes no estan marcades, sí que semblen estar-ho alguns dels punts sobre la consecució d’aquest document que han de redactar Paul Mangwana i Douglas Mwonzora, membres respectivament del ZANU-PF i MDC, partit central i opositor al govern de Mugabe. Això queda pràcticament constatat en una de les primeres aparicions del president zimbabuès, que en la reunió per inaugurar el procés de redacció és aplaudit i ovacionat en totes i cadascuna de les seves frases; mostri o no el text en qüestió agudesa o enginy, les paraules de Mugabe són rebudes amb riallades, com si la voluntat de cadascun dels membres del seu partit hagués estat extirpada i només restés la trista assignació d’un paper on riure les gràcies al teu líder es transforma en objectiu principal.

D’aquesta manera, la realitat supera la ficció —personalment vaig recordar quan el senyor Burns contractava Homer per riure les seves gràcies— i aquest context aviat és traslladat al de la negociació: cada poble, per petit que sigui, que trepitgi Mwonzora, no troba la més particular oposició al que ha de dictar el president. És així com es comencen a aixecar les primeres suspicàcies per part del membre designat pel MDC i aviat s’intenten trobar solucions a la coacció que presumptament —ja que l’espectador no la presència en primera persona— executa Mugabe a través de les seves forces a cada lloc visitat per tots dos membres abans que aquests puguin, si més no, trepitjar-ho. Fins i tot sent conscients que el procés està clarament prefabricat i decantat per una de les parts, Camilla Nielsson executa un exercici transparent, que si bé en alguna ocasió opta per adoptar una posició intervenint petites eines —com aquesta banda sonora hàbilment engranada en punts clau—, en tot moment sap quins són els seus objectius, i entre aquests no es troben ni molt menys la de trobar víctimes o culpables —almenys del que es dedueix en la relació entre Mangwana i Mwonzora, malgrat certes actituds—.

És, de fet, l’arc dramàtic i l’evolució que mostren aquests dos personatges una de les claus que Democrats se sostingui amb tant d’aplom i sigui capaç d’arribar exactament on desitja sense amb prou feines tenir opció de titubejar-se. Així, declaracions com les exercides a càmera per Mangwana gairebé al començament del film, on comenta sense massa pudor que la política és, al cap i a la fi, un exercici de pretendre, fingir, es van estenent d’una manera subtil al llarg d’un metratge que pràcticament muta aquestes paraules com vol. D’aquesta manera, el fingiment al que feia al·lusió Mangwana pel que fa a la manera com havia de percebre Mwonzora o els membres del seu partit les virtuts/febleses del ZANU-PF, deriva en alguna cosa que es percep tant d’una manera exterioritzada —el que veiem i coneixem— com interioritzada —el que acabem descobrint—. En definitiva, el que s’estableix és una percepció coneguda però no assumida —la política és, bàsicament, una façana— que obté a través d’aquests dos puntals un sentit mitjançant el qual, a més, l’assumpció d’una llibertat consensuada queda constret per una rebotiga que es dedueix en dos plànols —concretament, els de la signatura d’aquesta nova Constitució— tan precisos com, al cap i a la fi, descoratjadors.

Podeu llegir aquesta i altres crítiques del festival al web de Cine Maldito.