Llegenda viva del jazz

24.07.2018

Entre onades, gavians i una brisa marina que semblava bufar acord a l’espectacularitat de la nit, la cinquena edició del Jazz Festival de l’Estartit va plantar el seu punt final. Després de quatre dies d’una programació de luxe, l’esdeveniment, referent en l’àmbit jazzístic a les comarques de Girona, saludava amb les Medes de panoràmica. Sense intencions d’exagerar, l’únic handicap d’un festival com el Jazz de l’Estartit és que un dia o altre acaba i, llavors, hem d’esperar una altra tardor, hivern i primavera per tornar-hi. Paciència.

©Martí Artalejo / Jazz Festival l’Estartit.

Les Illes Medes, el millor escenari

Que el cartell del Jazz Festival sorprengui per una qualitat rigorosa, paradoxalment, no sorprèn. Tot i això, enguany hi ha hagut una novetat molt esperada: El Molinet, que s’estrenava com a escenari del festival, situat al final del Cap de la Barra. Una localització genuïna que va permetre gaudir d’un paisatge excepcional, entre turistes, copes de vi i amb un teló de fons espectacular, com pot ser l’horitzó.

Precisament sobre això, Jonah Smith i David Soler van sortir extasiats: «és un dels escenaris més meravellosos en els quals he tocat mai», va dir en nombroses ocasions el cantant, entre tema i tema. El novaiorquès venia acompanyat per un músic polièdric, multiinstrumentista i fascinant: David Soler (Sant Celoni, 1974). Soler va sorprendre el públic tocant el pedal steel guitar, un instrument hipnòtic i amb una sonoritat transcendental, que diumenge es fonia amb un firmament que anava canviant de color a mesura que l’hora avançava.

Per la seva banda, Jonah Smith enlluernava al públic amb una veu única, sensacionalment aguda, i anava armat solament amb una acústica, un piano de cua i un teclat. Smith va concedir un repertori que incloïa els temes més importants de la seva trajectòria com “My Morning Hell” o “When We Say Goodnight”. Cançons que ens evocaven a aquells camps infinits del sud d’Estats Units. Escenaris que (i perdoneu la meva insistència), no tenien res a envejar al fabulós paratge de l’Estartit.

En el clímax del directe, va pujar Paula Valls. Tots tres junts, van interpretar cançons com “Veterans Day, No Parade, de l’últim disc publicat per Smith: Stay Close (2017). D’aquest àlbum, per cert, també van caure joies com “Ocala” o “Toast & Clementines”. I Paula Valls va robar momentàniament el protagonisme de la cita per tocar el seu “I’ll Be Back”. No podíem estar més contents: la manlleuenca té una de les veus més precioses i cotitzades de panorama actual. Els tres van desplegar, en conjunt, un concert digne de recordar, amb estils variats i ritmes addictius.

©Martí Artalejo / Jazz Festival l’Estartit.

D’Rivera, el faquir encantador de serps

Però, malgrat que el plat principal va ser esplèndid, el plat fort va ser el segon: ni més ni menys que Paquito D’Rivera, rodejat de l’espectacular Pepe Rivero Quartet. Més de dues hores d’un concert difícil de descriure amb paraules. D’Rivera és una llegenda viva del jazz contemporani. I, en aquest estil, això és equiparable a un semidéu.

Només de pujar, va saludar els presents amb un català jocós. El saxofonista i clarinetista cubà va demostrar estar més en forma que mai. Guanyador de quatre Grammy, va ajuntar en un mateix so jazz, salsa, bolero, bossa nova, tango o txa-txa-txa, en un recital absolutament frenètic. El públic es va acabar rendint als peus. Tot, amb una actitud simpàticament fanfarrona i modesta que afavoria un ambient escalfat i amè. «Sóc Ricky Martin», bromejava. No deixava entreveure ni un àpex d’egolatria o supèrbia. I és que el cubà no només és barrilaire i jovial amb els seus instruments. També ho és com a figura.

El diumenge, l’energia de la seva música es contagiava i es propagava arreu del Baix Empordà. Un concert de Paquito D’Rivera pot ser perfectament proporcional a cent sessions de ioga i spa. L’humor era constant, i la connexió amb el quartet i la interacció amb el públic només auguraven un recital brutal. «El jazz és improvisació. A destrossar un clàssic, se li’n diu arranjar», afirmava amb un somriure d’orella a orella. El públic reia quan ell parlava. Però, en canvi, callava sepulcralment quan bufava.

Els clàssics s’anaven succeint mentre els espectadors agafàvem la respectiva borratxera musical. “Nocturno en la celda “, “Pa Bebo”, “Oye como va” de Tito Puente o “Las Abejas”. No van faltar els homenatges: “Guataca City”, dedicada a David Amram. O “Night in Tunisia”, una cançó que va escriure en homenatge a Dizzy Gillespie, el dia que aquest va morir. Com en el concert anterior, D’Rivera va apel·lar a una veu femenina per acabar d’arrodonir l’espectacle, donant pas a l’encisadora Marina Lledó. Diuen que la música és terapèutica. D’Rivera n’és l’exemple.