El jardí secret de Blanca Busquets

L’escriptora, periodista i filòloga Blanca Busquets és la convidada del mes de juny de les Entrevistes virtuals i ja se li poden enviar preguntes al formulari que trobareu a la Biblioteca Virtual de la Diputació de Barcelona Així mateix, l’autora visitarà la Biblioteca d’Artés, el 22 de juny a les 18.30h, en el marc del Club del llibre, el cicle de xerrades amb escriptors a la Xarxa de Biblioteques Municipals. Busquets acaba de publicar la novel·la Jardí a l’obaga que ressenyem aquí.

Amb Jardí a l’obaga, Blanca Busquets torna al món de Carena, un poble osonenc que és la literaturització de Cantonigròs, el seu Macondo particular. L’autora ja havia situat a Carena la novel·la La nevada del cucut (Rosa dels Vents). Ara hi torna, amb una altra història de llums i ombres, però aquesta per sobre de la boira.

Som per tant en un lloc enlairat, prou remot perquè els autòctons hagin preservat una certa virginitat, una puresa respecte als vicis i les modes de la gran ciutat, que en aquesta novel·la apareix com un lloc on les coses canvien molt de pressa i no sempre de manera comprensible. Jardí a l’obaga ressegueix la vida de l’Aniol, un home de pagès, enamorat d’una noia del poble, la Mireia, que veu com l’Emili Torralba, un estiuejant d’una família rica de Barcelona s’emporta la seva estimada a la ciutat. Amb els anys, l’Aniol es casarà i tindrà una filla, però es farà càrrec del jardí dels Torralba com a masover, amb l’única dèria d’estar prop de la Mireia. Busquets es posa en la pell d’un Aniol que ja és vell i vidu i explica amb recança com la vida li va passant de llarg.

Busquets és una d’aquelles autores que senten veus. Les seves històries emanen sempre d’un personatge que parla i es revela a través de les paraules, tant a partir d’allò que sap o recorda com d’allò que no entén o directament ignora. Aquesta vegada la història ens arriba a través d’un home rústic, una personalitat tenyida d’ingenuïtat i alhora empedrada de desenganys. És en aquesta falsa ingenuïtat que millor s’esplaia l’Aniol, dient coses que d’entrada semblarien d’una evidència palmària però que tenen una força proverbial: “I és que les coses que et passen, al final, totes veuen la llum. És com el blat de moro, o els fajols, o les patates, o les mongetes, de la Mireia petita. El camp ensenya moltes coses”. La consciència està sembrada de tubercles que pugnen per sortir. Tard o d’hora els secrets de família acabaran aflorant de l’obaga d’aquest jardí. Secrets que són ‘paraules a mitges’, per dir-ho amb el títol d’una obra anterior de l’autora.

Els secrets de família són l’autèntic farcit d’aquesta novel·la, plena de moments truculents. I és justament aquesta veu, entre càndida i desenganyada, la que ens fa creïble i digerible tota una sèrie de vicissituds que altrament se’ns farien desproporcionadament inversemblants. Hi ha en aquesta càndida condescendència ecos de Rodoreda. No som gaire lluny del protagonista i narrador de Jardí vora el mar, per bé que en el cas de Jardí a l’obaga la relació del masover amb els senyors és molt més intensa.

Per construir el personatge, Busquets s’ha nodrit en part d’un senyor real de Cantonigròs, Miquel Montmany. “És l’home més gran del poble”, m’explica l’autora. “No és que m’hagi inspirat en ell com a persona, sinó que m’ha explicat fil per randa tot el que passava a l’època en què se situa la novel·la. Montmany és del món de pagès, però és un gran lector, un home culte. De l’Aniol, en canvi, no es pot dir que sigui un intel·lectual”.

Certament no és un intel·lectual, l’Aniol, però és un gat vell i escaldat. La vellesa és l’altre gran tema del llibre després de la família. La desintegració de la consciència està molt ben reflectida en el personatge del Pepet, un vell amic de l’Aniol amb un Alzheimer incipient que li complica els records. “L’Alzheimer és un dels meus temes”, em diu Busquets. És una malaltia que ha viscut de prop en familiars, i en parla amb l’honestedat del qui escriu amb coneixement de causa.

Traducció al castellà i canvi editorial

Aviat es publicarà Jardí a l’obaga en castellà, i la mateixa autora s’ha fet càrrec de la traducció. Tinc curiositat per saber com ha traslladat les inflexions d’aquesta veu. No deu haver estat fàcil traslladar un idiolecte tan precís, i amb tants matisos, al castellà: “Traduir la veu de l’Aniol ha estat un gran exercici. M’he trobat traduint bastant acadèmicament. No podia donar-li un aire de pagès en castellà, perquè hauria hagut de buscar una manera de parlar concreta d’un lloc de parla castellana. He procurat ser tan asèptica com he pogut”.

Amb Jardí a l’obaga Busquets ha fet un pas més en la seva carrera, un salt que ha suposat també un canvi de segell editorial. Si fins ara publicava a Random House dins la col·lecció Rosa dels Vents, l’editorial que l’havia acompanyat en una sòlida progressió (amb premi Llibreter inclòs), Busquets ha optat aquesta vegada per editar a Proa, amb la voluntat d’arribar a nous lectors. L’autora s’ha trobat amb un editor atent, en Josep Lluch: “La feina que en Josep ha fet amb el meu original ha estat una sorpresa. Encara que no venguéssim cap llibre, ja em donaria per satisfeta només per la feina d’edició que hi hem fet”. De moment ja han reeditat.