El gris pervers de González-Ruano

24.05.2015

La història és plena de personatges grisos. Massa cops se’ns ha revelat contra tot pronòstic el revers fosc i inexcusable d’herois, artistes, líders que intuíem immillorables. El periodista madrileny César González Ruano (1903-1965) va ser una d’aquestes figures ombrívoles. El seu és un gris torbador, gradualment ennegrit, gairebé imperdonable. Proveït del do de l’escriptura —eloqüent i recargoladament literària— va ser el cronista més destacat de l’Espanya franquista. Extravagant, encantador i dandi, amb una gran facilitat per crear vincles allà on pernoctava, podia presumir de poderoses amistats però només ha calgut furgar amb certa persistència sobre la seva biografia perquè la quantitat de brossa que s’acumula faci esfereir. En un repàs ràpid hi apareix la defensa aferrissada del nacionalsocialisme alemany, l’espoli íntegre de pisos jueus al París ocupat i traïcions antisemites amb final pervers a la frontera andorrana. El descobriment d’un autèntic admirador de l’Alemanya nazi.

César González Ruano

César González Ruano

L’Institut Goethe reunia aquesta setmana els autors de l’indispensable i exquisidament escrit El marqués y la esvástica (Anagrama), el reporter Plàcid García-Planas i l’assagista especialitzada en cultura alemanya Rosa Sala Rose, en un debat sobre les motivacions que empenyen els escriptors a tractar els totalitarismes i les seves derivacions. L’obra és un assaig que rastreja molt exhaustivament la vida de González Ruano. Una rigorosa feina d’estirar tots els fils possibles fins a treure a la llum una història interessadament soterrada pels cercles més conservadors de Madrid. La reconstrucció de la vida de Ruano és un viatge cap als postulats del nazisme més pur. Una immersió ideològica que s’inicià en un Ruano ben jove. Quan esclata la Guerra Civil és enviat de corresponsal per ABC a Roma. A l’Italià dirigida per Mussolini consoliden les seves tendències feixistes i acabarà a Berlin, també com a reporter, cobrant per les feines que li encarregava directament Goebbels des del ministeri de Propaganda. El fantasma de Ruano es pot sentir a Sitges, on va acabar retirat, sota les terrasses dels primer xiringuitos.

Record distorsionat

Abans de la publicació El marqués y la esvàstica, el que es recordava amb certesa de Ruano era el seu llegat periodístic. És el que interessava que quedés en la memòria. Esclar que hi havia qui coneixia els moviments del periodista a París i Berlin però ja s’encarregaven de mantenir-ho en secret. Tot el que es podia sentir de Ruano pertanyia a l’esfera dels rumors, que encara feia créixer més el misteri que l’envoltava. “En el cas concret de Ruano el que es va formar va ser una llegenda a partir d’indicis, de coses que circulaven però que no es coneixien. Aquesta llegenda ha contribuït a incrementar la fascinació del personatge. Era com una dimensió d’interès addicional”, explica Rosa Sala sobre la imatge distorsionada del personatge. En aquest sentit, el llibre ha estat un mostrari de les barbaritats de les quals va ser autor, còmplice i elogiador. El focus ha projectat llum sobre l’altra cara de Ruano. Tot ha quedat exposat sobre la taula, al judici dels lectors.

L’oblit sobre Ruano era deliberat segons García-Planas: “El llibre posa en evidència que una sèrie d’intel·lectuals havia callat o no li havia importat el que Ruano pensava o havia escrit i després no havia rectificat. Ha creat incomoditat perquè els ha costat mirar-se al mirall i veure-hi el silenci de tants anys”. Les ampolles que ha aixecat el llibre i la profunda incomoditat que ha generat evidencien el retràs obvi que té l’Estat espanyol amb la qüestió de la memòria històrica. Un desajust que ens allunya d’altres cultures com, per exemple, l’alemanya, que fa anys que encara els horrors de la Història amb més maduresa. Aquí ens trobem en el que Rosa Sala anomena “la fase emocional”, en la qual està mal vist divulgar les atrocitats d’un personatge mort del qual es té un record positiu. “En alguna ocasió parlant del llibre m’he sentit renyada. Com si fos impertinent”, admetia Sala. I defensava parlar dels culpables amb claredat: “Si volem que la història no es torni a repetir no ho aconseguirem només escoltant el relat de les víctimes. L’únic que ens pot vacunar és comprendre que porta un personatge a cometre actes tan infames”.

Una de les obres de César González Ruano

Una de les obres de César González Ruano

Ètica ‘versus’ estètica

La qualitat literària dels articles de Ruano és innegable. Són especialment bons els recursos lèxics que utilitza. Llegir-lo és un plaer encara que no ens siguin propers els temes dels quals parla. Moltes peces estan carregades d’ironia contra les idees que no comparteix o els enemics que vol fulminar. Ruano cultiva i diverteix. Una dimensió que cal reconèixer malgrat el passat ocult. Això ens porta a abordar la tensió entre l’ètica i l’estètica. García-Planas es pregunta: “On poses el principi i el final? Què ha d’anar primer, l’ètica o l’estètica?”. És a dir, la utilització interessada de l’excel·lència per justificar una ideologia terrible. Ruano cobrava en funció de la intensitat ideològica i havia arribat a defensar la prohibició de matrimonis entre jueus i alemanys, incloent-hi el veto a les relacions sexuals. Molts defensors han intentat evitar la condemna pública al·legant l’alta qualitat dels escrits, tal com va passar amb el francès Louis Ferdinand Céline, antisemita confés.

Però El marqués y la esvàstica no és un assaig escrit per sentenciar ningú. Ni tan sols per oposar dretes contra esquerres. Les motivacions dels autors giren entorn a tres eixos: la irritació, la justícia i la fascinació. La irritació que genera saber que un dels premis de periodisme econòmicament més ben dotats porta el nom de González Ruano. Un guardó que es va començar a lliurar el 1975 i que en la seva última edició va premiar l’argentina Leila Guerriero. “Era una anomalia que precisament González Ruano doni nom a un premi de periodisme. Un país normal no podia seguir tenint un premi amb aquest nom”. L’octubre del 2014, coincidint amb la publicació del llibre, es va anunciar la cancel·lació del guardó, que lliurava la Fundació Mapfre. Aquest ha estat un llibre que neix de la necessitat de fer justícia però també del gust per alimentar la fascinació. Per al que és pervers, sobretot. D’aquí se n’extreu que Ruano sigui llegit com un guilty-pleasure. Saps que el que està dient és repugnant però acceptes que escriu amb delícia i continues línia a línia.