El Grand Tour. De Platja d’Aro a Sant Feliu de Guíxols

Quan arriba setembre, els càmpings són una bona opció. Hem dormit divinament en un bungalow a Platja d’Aro, i ens despertem ben descansats. El dia d’avui es presenta d’allò més tranquil: una passejadeta de res pel camí de ronda fins a Sant Feliu de Guíxols.

Aquest camí, si no l’heu fet mai, us sorprendrà perquè està integrat en una urbanització que es va fer a començaments del segle vint, amb uns paràmetres completament diferents dels actuals. Aquelles torres (apostaria uns quants pèsols a que no m’equivoco) són les cases d’estiueig de la burgesia que va construir el Passeig de Gràcia de Barcelona. El treball de pedra, potser a vegades excessiu, és de primera. Hi ha casalots que impressionen, semblen palaus. El camí, molt ben pavimentat, va resseguint els penya-segats del litoral. I per baixar a les cales, de tant en tant hi ha escales que sorprenen per la seva elegància i bon gust.

El dia és esplèndid. Fa sol, però el sol no crema. Som una bona colla i seguim l’Ester Xargai que ens fa de guia.

Ens explica que a Sa Conca s’hi va rodar la pel·lícula “Gulliver i els nans”. En aquells anys, els anys cinquanta, era una platja salvatge i sense construccions, i els pins arribaven arran de sorra. Passem per davant de la casa on Ava Gadler havia passat algunes temporades. El camí s’enfila i ressegueix els penya-segats. Arribem a un templet circular amb columnes, un mirador immillorable.

L’Ester en diu el pavelló dels anuncis, perquè s’hi han rodat molts anuncis; no m’estranya que als publicistes els agradi. Entrem en el templet, l’omplim, i l’Ester ens recita Remor d’Homer, un treball poètic que es basa en el passatge de les sirenes de l’Odissea. I com portades pel vent, damunt de la veu de l’Ester, em sembla escoltar la remor d’Homer: el passatge de l’Odissea on les sirenes volen seduir Ulisses:

“Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l’Acaia!

Atura el teu vaixell i a la nostra veu dóna orella…”

Després, més endavant, quan ja ens acostem a Sant Feliu, trobem en Carles Hac Mor.

En el programa de la Muga Caula d’aquest any (que se celebra el cap de setmana vinent), en Carles diu: “del 2004 ençà, m’he centrat en pràctiques properes al Fracassart, del qual m’he fet estudiós. Per sort, cada dia són més i més els artistes que s’apunten al Fracassart, i n’hi ha que ho fan sense adonar-se’n. I si no es nota el gran influx alliberador del Fracassart és perquè l’únic que engresca els fracassartistes és fracassar, i per tant no fan res i no se’ls veu enlloc. Els admiro i hi discrepo”.

En Carles Hac Mor barreja l’absurd del Dadà i el Fracassart, amb una bona dosi d’elements populars i gitanos; i també l’humor, un sentit de l’humor greu, aclaparador. En resulta un còctel que entra bé però que després amarga com una mala cosa; un verí perillós i estimulant, fort.

Ara és ell qui ens fa de guia.

Ens explica que quan van rodar a Sant Feliu “Pandora i l’Holandès Errant”, amb els millors actors de Hollywood d’aleshores, l’Ava Gardner va encendre el cor d’en Màrius Cabré, que actuava a la pel·lícula (sí, és en Mario Cabré, de Reina por un dia; un home polifacètic: torero, actor, presentador a televisió; i poeta, amb tretze llibres publicats!). En Frank Sinatra, que era marit de la Gardner i molt gelós, va haver de venir directament dels Estats Units, a posar ordre i allunyar el torero de la diva, i fer que la bellíssima Ada deixés de beure tant. A l’Hostal de la Gavina, hi va haver unes discussions tan abrandades que encara tot el poble se’n recorda. En aquella època, Sant Feliu era un plató de Hollywood, i s’hi van rodar tantes pel·lícules, que tots els habitant, un dia o altre van acabar fent d’extres (menys els més baixets, que es veu que no els deixaven actuar).

I en Carles ens explica que en Ferran Agulló, un dia que se sentia inspirat, va pujar fins a l’ermita de Sant Elm, i després de mirar a una banda i a l’altra, la gran extensió del mar i de la costa, des de Cap de Creus fins al mar de Blanes, va dir, obrint els braços, amb gran solemnitat: tota això, es dirà: “La Costa Brava”. I des de llavors es diu així.

I ens explica les visites de Leopoldo Panero a la casa d’un nét d’Eugeni d’Ors, en una casa d’aquella urbanització prodigiosa, i l’afició d’en Panero a xuclar les escopinades del terra. I l’episodi de les sirenes de l’Homer (les sirenes de l’Ester), que la tradició local situa entre la Conca i S’Agaró, i diu a més, que la tradició diu que les sirenes eren les Noies de L’Hostal de les Noies. I l’escàndol que es va produir quan es va gravar en un vaixell de l’alcalde de la població “Les excursionistes calentes”, una pel·lícula porno d’en Conrad Son. I la història del pintor retratista que només pintava cadàvers; i si a vegades retratava algun viu, el retratava cadàver perquè deia que li agradava avançar-se als esdeveniments; i volia pintar un camàlic que no es deixava pintar, i el camàlic va aparèixer mort, i la qüestió era si ell havia mort el camàlic per a pintar-lo…

Després, quan arribem a Sant Feliu, en el pati de l’Antic Hospital, actuen els Nuvolaris:

Hi ha un petit piano vermell, infantil, al damunt de l’herba tendra i humida del pati, i com que sé que en Xavier Lloses és músic, imagino que escoltarem un petit concert, potser un concert de final del Grand Tour. Una cosa una mica clàssica, imagino. Però la cosa no va per aquí: es carreguen el piano. Són dos, i mentre un toca, o mira de tocar, l’altre va castigant el piano (un ganivet, petards, fins i tot un trepant…), fins que treu la destral i el piano queda absolutament destruït. Ara ho entenc: és un concert de cloenda, de final de curs. Irrepetible.

I després el dinar al Passeig, que ja teníem gana; una taula llarga com un camí; molta conversa i menjar, cervesa i vi, i després parlaments, comiats, i el vent de mar que se’ns emporta.

I la Toni Crabb, que al llarg dels dies de ruta ha anat dibuixant els peus nus de bona part dels qui caminàvem (no sé si els seus també…?), acaba de dibuixar els peus de l’Aleix, i després tanca la llibreta definitivament.