El gran Meaulnes, un clàssic juvenil de culte

Adesiara obre una línia juvenil amb la voluntat de recuperar clàssics del gènere amb el seu rigor habitual. La col·lecció arrenca amb La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe, El gran Meaulnes, d’Alain-Fournier i La vida i els fets d’en Justí Tant-se-val, de Josep M. Folch i Torres, un dels autors més llegits de la literatura catalana de tots els temps que avui costa de trobar en edicions actuals. Teresa Costa-Gramunt ha llegit El gran Meaulnes.

En l’esplèndida traducció de Lídia Anoll, Adesiara editorial acaba de publicar El gran Meaulnes, d’Alain-Fournier, pseudònim d’Henri-Alban Fournier (1886-1914), un clàssic de la literatura juvenil francesa del segle XX. Juvenil? No pas amb els paràmetres de la literatura juvenil escrita de manera lineal, referencial, amb tan poc alè arquetípic. Llegit amb una lent antropològica que contempla el simbòlic de la condició humana, aquest text que a França és considerat amb raó un clàssic de culte i llibre de capçalera d’una àmplia població jove, no es pot valorar a ulls del moment present sense tenir en compte un alt grau de maduresa lectora, intel·lectual i sentimental dels lectors.

Certament que es tracta d’una novel·la d’iniciació que de l’edat adolescent s’interna en l’edat adulta, amb el perill de quedar-se en aquell estadi viscut com un paradís que irremediablement acabarà topant amb la realitat. Certament que els joves lectors poden sentir-se identificats amb els personatges principals d’El gran Meaulnes i també amb alguns secundaris no menys importants en el relat. Però la novel·la va molt més enllà, o, millor dit, va molt més endins, ja que poua en la boscosa vida interior dels protagonistes de tal manera que fons i forma del relat es constitueixen en mirall l’un de l’altre com en un poema conceptual i visual al mateix temps, però no pas estilitzat sinó arborescent i amb tints onírics. En aquest relat, el paisatge i l’ambient tel·lúric de la França rural hi té un gran protagonisme constituint-se en un protagonista de ressons mítics, arquetípics en una narració dividida en tres parts subdividides en 46 capítols. Una estructura endreçada, moderna i que, com en els millors relats d’Andersen, o de Poe, crea enjòlit.

El gran Meaulnes és la primera i última novel·la d’un escriptor amb talent davant de la qual cal treure’s el barret. Alain-Fournier no va arribar a complir els 28 anys. Publicada deu mesos abans de la mort en combat del seu autor el setembre de 1914, just un mes després d’allistar-se, El gran Meaulnes reflecteix aquells fets cabdals, epifànics, que van donar cos i il·luminar la seva complexa personalitat. El jove Augustin Meaulnes és l’alter ego d’Alain-Fournier: aventurer, romàntic, actiu en la recerca constant de l’ideal, de la utopia, del paradís perdut en el qual brilla una estrella que els lectors poden assimilar a la Beatriu del Dant. A la novel·la El gran Meaulnes la musa i dona ideal, l’enamorada perpètua d’Alain-Fournier, apareix amb el nom d’Yvonne de Galais. Però el seu nom veritable era Yvonne de Quiévrecourt, o això és el que a Fournier li va dir la jove, com també li va dir que no la seguís més, ja que estava compromesa.

El gran Meaulnes, d’Alain-Fournier, és un cant a la vida que es desplega en l’amistat entre companys, en la descoberta i difícil realització de l’amor ideal, en la intensa vida interior de l’aventurer, sempre pelegrí del misteri, així com en la intensa vida interior de la seva contra figura: l’amic amb el qual el gran Meaulnes comparteix tants ‘secrets’ i que sempre li mostrarà una fidelitat sense escletxes. És aquest jove, François Seurel, qui narra la història del gran Meaulnes. Pel seu temperament i condicionaments físics en la seva infantesa, de caràcter reflexiu aviat posa seny i es converteix en la roca viva on se sustenten tants dels desgavells que duu a terme el gran Meaulnes, això sí, tan seductor, tan líder, tan gran personatge, però de voluntat efímera i algú que no és mai on caldria que fos, acarant la ventura, tant si es presenta de cara com d’esquena, ja que també és la ‘felicitat real’ la que també li fa por. D’aquest noi avui dia en diríem un inadaptat al sistema per la seva persistència en fugir d’estudi. En el fons, i potser ja tocant de peus a terra perquè la realitat és tossuda, a El gran Meaulnes Alain-Fournier va escriure una novel·la moral de gran calat en l’itinerari de la qual resplendeix com un fil d’or ‘un orde secret de la joventut’, com va dir l’escriptor Henry Miller en llegir la novel·la.

Aquest orde secret, amb els seus codis i rituals, és també la font secreta que alimenta una novel·la excepcional. La creativitat acostuma a florir en els marges de la convenció. Per això, al jove que hem estat mai no li hauríem de fer passar ni set ni gana de poesia per més que la quotidianitat i les responsabilitats adquirides s’enduguin un bon tros del pastís de la vida concreta. Per aquest motiu, en el moment de despertar a la realitat veiem que el més gran ‘secret’ és fer conviure el jove i l’adult al nostre interior. Potser aquesta raó, poètica, insisteixo, que ateny l’espiritual de la vida, allò que roman per més que la vida sigui un encadenat de frustracions, dolor i malvestats, és el que va voler posar de manifest Alain-Fournier a la seva novel·la El gran Meaulnes. I és que, ben mirat, l’heroi, el qui entoma l’existència i obra en ella el millor que sap, i amb una tendresa pràctica, d’autèntica cura digna del millor cavaller que ha jurat devoció a la seva dama, acaba sent el jove François Seurel, en qui Alain-Fournier es desdobla i li fa escriure la seva biografia de ficció.