El got d’aigua, els joves i el català

9.10.2018

El nostre caràcter adult depèn molt de les idees a les quals ens exposem durant l’adolescència i, en el món d’avui, aquests ritus de pas que ens desperten políticament i intel·lectual es produeixen majoritàriament a YouTube, la plataforma que primer fa de cangur dels fills i, quan aterren a la pubertat, adopta el rol de professor, confident i guru, tot a la vegada. I què tenen en comú les Ted Talks i els youtubers que impacten sobre els mal·leables còrtexs prefrontals dels nostres joves quan ningú més està mirant? Una apoteosi de retòrica.

Els concursants d’El got d’aigua, el nou concurs de tv3

El got d’aigua és un nou concurs pels diumenges a la nit de TV3, un format en el qual vint joves d’entre 15 i 22 competeixen per fer els millors discursos. Paradoxalment, una proposta que hauria tingut un tuf de naftalina fa uns anys, interpel·lant a nens sospitosament repel·lents i ambiciosos –Albert Rivera va guanyar una lliga de debat-, s’adreça avui a una contemporaneïtat rabiosa. La segona persona del plural mirant a una càmera és el mode de comunicació universal d’aquesta generació, per a la qual convertir la pròpia vida en un reality curosament editat per als seguidors de les xarxes és absolutament normal. Les idees es disseminen així, i les aptituds per a l’oratòria davant d’una audiència, sigui virtual, sigui real, cada cop ocupen un espai més central en el pack juvenil. Emprenedors, correu a fundar una start-up per dissenyar una app amb lliçons i classes particulars d’oratòria i, quan us feu d’or, recordeu-vos de mi i envieu-me un pernil. Tot torna, i Ciceró està tornant molt fort.

Només aquest encert del Zeitgeist generacional ja fa que El got d’aigua mereixi un aplaudiment. El repte és veure si el programa pot superar l’exigència cada cop més asfixiant de TV3 amb el públic juvenil: com enganxar a joves i avis per igual? I és que un dels grans problemes de la televisió –i de la cultura!– catalana és la manca de canals solvents per al segment juvenil. Si no tinguéssim una llengua minoritzada sota setge criptocolonial constant, ja fa temps que hauríem invertit milions en una plataforma de qualitat per a joves nascuda i pensada en clau específicament digital. En comptes d’això, els nous parlants es troben un desert lingüístic als espais virtuals que defineixen la seva idea de normalitat. No és només que el Súper 3 s’esllangueixi, és que els nens migren en estampida cap a YouTube, on el català és inexistent, i els joves que volen enganxar-se a un nou concurs d’oratòria més que solvent es troben un producte constreynit perquè la seva àvia també el pugui veure i entendre des del sofà.

Com que els canals alternatius no existeixen, El got d’aigua no pot ser un programa juvenil i no té més remei que ser un programa familiar. I, com a programa familiar per a la televisió pública, és excel·lent: l’equilibri entre el crescendo dramàtic de la competició i la construcció de complicitats grupals funciona, permetent que associem el contingut dels discursos finals a les respectives històries personals que hi ha al darrere. Les vivències a les quals s’enfronta el grup, com el bàsquet beat del primer capítol, estan ben pensades en clau audiovisual, de manera que sempre estan passant coses a la pantalla que rebaixen el grau d’encarcarament, allò que els millenials en dirien awkwardness, i es minimitzen els moments de vergonya aliena, allò que els millenians en dirien cringe. Tant les dues coaches, l’actriu Alba Florejachs i l’advocada Gemma Lligadas, com la presentadora Samantha Vall, tenen en comú una saludable modèstia que magnifica el protagonisme dels participants, raó per la qual podem garantir que no es produirà mai un efecte “Àngel Llàcer acaparant els focus d’Operación Triumfo“, amb tot el bo i el dolent que això comporta.

Els límits d’El got d’aigua són els del programa que hauria pogut ser i no és: un format pensat per a les xarxes dels adolescents, molt més gamberro, amb un llenguatge i uns referents més marcats generacionalment i, sobretot, una construcció més accentuada de la identitat personal dels joves participants que, en la dinàmica sobreprotectora del concurs, no tindran la dosi d’exposició de vulnerabilitat emocional imprescindible per construir icones mediàtiques. Les obligacions ètiques del programa són la seva virtut com a producte públic que cal celebrar, i alhora la seva camisa de força en una altra funció tan important com treure a passejar la llengua pel wild side. També sotmesa a exigències morals i al màxim comú divisor generacional, Merlí es va convertir en un èxit entre el públic jove precisament gràcies a les transgressions hormonals que es poden permetre a la ficció. El got d’aigua és una opció més moderada, però ens ha de fer reflexionar sobre el possible parent digital i desvergonyit que hauria pogut tenir i que, per les condicions polítiques i lingüístiques del país, ara com ara és tan necessari com impossible.