El gec d’òsties de Ramon Mas

28.03.2017

A través d’una onada contínua de títols de rellevància, el catàleg d’AdiA Edicions ha aglutinat, en molt poc temps, una sèrie d’obres molt valuoses de Sèniors Poètics com Hilari de Cara, d’autors consolidats com Jordi Valls i de veus joves però no debutants. Aquest darrer és el cas de Ramon Mas, que torna al territori de la poesia amb un llibre absorbent i concís: Òsties (AdiA Edicions, 2017). Per comentar la lectura, Jaume C. Pons Alorda s’arma amb una cuirassa i es llença al ring.

Ramon Mas és l’última novetat del catàleg d’AdiA Edicions | Foto: Laia Cardona

VERITAT
T’autoritzo a enganyar-me
sempre que et creguis
el que m’estàs dient.

El sempre despertador Blai Bonet, dins d’un dels seus llibres més emblemàtics, Nova York, va fer que el mític lluitador de boxa Al Brown es pronunciés amb una sentència fulminant de caràcter aforístic, una veritat que es revela com una constatació gairebé irrefutable: “en la literatura i en la boxa / s’empra el mateix llenguatge: l’estil”. És per això que el poeta, un torsimany però també un guerrer, ha de saber fer-se seu aquest estil. Fa l’efecte que Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) hagi volgut dur aquest aprenentatge a les seves màximes conseqüències en el seu nou recull poètic que és Òsties, un llibre amb un dels títols més explícits de la literatura catalana recent, un títol que evidencia molt clarament el seu contingut efectiu, un volum que s’ha anat fent al llarg d’anys de recol·lecció d’aquestes idees-esclat.

GUARDACOSTES DE BAR
Si navegant de nit
se’t podreix una conversa,
potser evitis el naufragi
escopint per la borda
el teu cor ulcerat.

Però posem en context abans. Ramon Mas no és sols un reincident en poesia catalana, és un autor que, des de fa molts anys, treballa incansablement per oferir obres que s’escapin de les vies a vegades massa marcades d’aquest camp de mines. La feina de Mas és la d’oferir alternatives. Des dels setze anys es va involucrar en l’edició de fanzines, el més conegut dels quals és sens dubte Les Males Herbes, que amb els anys s’acabaria convertint, sota les mateixes mans de Mas i de Ricard Planas, en una de les noves editorials estrella, un dels segells més importants d’ara mateix, la casa d’autors especials com Antoni Munné-Jordà, Joaquim Carbó, Víctor Nubla, Josep Maria Argemí, David Gálvez, Valero Sanmartí, Joan Jordi Miralles o Max Besora, entre molts d’altres. De fet, dintre d’aquest comprimit de cobertes verdes, Ramon Mas ha publicat una novel·la, Mentre el món explota, sota el pseudònim de Roderic Mestres, i ha participat en la fundacional antologia Punts de fuga. 26 relats sobre viatges en el temps. En narrativa també s’han de destacar Crònica d’un delicte menor (L’Albí, 2012) i el futur Afores, que apareixerà a Edicions de 1984.

Si bé en poesia Mas ja havia publicat a Emboscall, també és cert que no reivindica aquests volums. Ara bé, tampoc no en renega, i aquest matís és important. Perquè la tesi que defensava el seu llarg poema narratiu i filosòfic, Mas està llicenciat en Filosofia, La mort de la paraula, el va portar a deixar d’escriure versos, almenys de forma conscient. Era la conseqüència lògica d’algú que va arribar a creure que el llenguatge no és res més que un mecanisme de control, una gàbia obsoleta que tanmateix no serveix per expressar res, tesi que no s’allunya gaire de les expressades pel poeta Víctor Sunyol a través de les seves poètiques radicals. Ara bé, s’ha de recordar que Ramon Mas s’esgargamella cantant en bandes de punk i hardcore, i potser aquesta rebel·lia l’ha portat a lluitar fins i tot contra ell mateix, i és amb aquest caràcter de combat que ara torna amb Òsties gràcies a AdiA Edicions, una editorial petita que defensa tres conceptes clau: proximitat, viralitat i maledicció. Un trident que Mas acompleix amb escreix.

VOLTA ENRERE
Alguns que van ser amics
m’adrecen noms
que sóc incapaç de pronunciar
però assumeixo com a propis.
Encara no sé
què estem dissimulant.

Com a poeta i editor d’AdiA, Pau Vadell és coherent: defensa els intestins il·luminats, els budells extraordinaris, la víscera gangrenada, el pus purulent, la poesia no com a cosa xarona i jocfloralesca (en el pitjor sentit dels termes, és clar). Per això decideix publicar llibres en un catàleg amb entitat pròpia i títols com Fosca límit d’Esteve Plantada, Arnes de Pau Sif i Sang barata d’Eduard Sanahuja, però també aquestes Òsties ofertes amb bisturí. Perquè les òsties sense hac de Ramon Mas són poemes curts, poemes llampec, poemes explosió, construïts a partir de la desnaturalització del llenguatge, però també de pensaments que tenim enquistats fins al moll de l’os. En la gran majoria de casos, els poemes neixen d’un humor pervers i macabre, però també d’un procés d’estranyament que ens obliga a tornar a mirar allò que pensàvem que sabíem.

No són aforismes ni haikús: són sentències brutals que arriben a la veritat íntima i a la revelació absoluta. En el fons, el que Vadell aconsegueix amb AdiA en poesia circula en paral·lel al que Mas aconsegueix amb Males Herbes en narrativa: expandir els límits del llenguatge, del gènere i dels recursos estilístics habituals. I en cap cas sense renunciar a la tradició, això sí, més aviat es tracta de bastir una nova tradició a partir de lectures diferents, noves mirades. Per això Ramon Mas es pot considerar un petit savi que coneix molt bé alguns dels convidats de pedra de la literatura catalana contemporània, així ho demostren alguns dels seus apunts crítics. I és aquí, dins d’aquestes Òsties, en què el llenguatge, com en el camp de batalla, com en l’intercanvi de punys, és l’estil: i Mas és demolidor, arriba a l’essència de les coses amb una rapidesa que recorda l’esperma folla i follada dels poemes de Gonçalo M. Tavares, que veu el vers no com a mesura d’espai sinó com a prova de velocitat.

Òsties és un llibre directe, contundent i colpidor, i serà un dels plats forts d’aquesta temporada poètica. Qui pensi que la poesia només tendeix als tòpics de sempre i que està morta de no tenir res a dir, que llegeixi Òsties de Ramon Mas i que contempli la seva pròpia equivocació.

SACRIFICI
Avui he mort
l’adolescent que em perseguia.
Tenia trenta-tres anys
i tots els tics
d’una vella glòria.