El futur de les Facultats de Lletres

26.09.2013

Sigui dit d’entrada que la tesi ––i alhora conclusió–– d’aquest breu article és que les Facultats de Lletres ––altrament conegudes per «carreres d’humanitats»–– no estan destinades a desaparèixer, sinó que estan destinades ––condemnades, tal vegada?–– a esdevenir espais dedicats al folklore de la cultura.

En primer lloc, cal tenir en compte que parlar de «Facultats de Lletres» és un anacronisme. Avui dia, tot són «carreres d’humanitats», la qual cosa potser es deu al fet que carreres d’humanitats pròpiament dites, cada cop n’hi ha menys. Filologia, Filosofia, Història… tot això són carreres d’humanitats, o més ben dit, Graus d’Humanitats des de l’última reforma del sistema universitari, una reforma evidentment necessària per al creixent progrés d’analfabetització cultural. Parlar de «Facultats de Lletres» té un deix ranci, amb algun ressò franquista fins i tot. «Facultat de Lletres» és sinònim de cosa poc cool, poc periodística, poc psicopedagògica, molt reaccionària, i per tant, condemnada a l’extinció en nom del progrés benpensant. Val més parlar d’Humanitats en general, que bàsicament vol dir formació interdisciplinar. El problema, esclar, és que no s’entén com es pot tenir una formació interdisciplinar si s’és incapaç de dominar una sola disciplina ––i ja no parlem de dominar una tercera llengua quan no es domina ni la materna… És un misteri més dels temps que ens ha tocat viure.

Però deixem els misteris i passem al tema que ens ocupa, el futur de les Facultats de Lletres. És probable que arran de la crisi algunes Facultats de Lletres hagin de  tancar. Déu no ho vulgui. L’excusa per tancar-les serà, òbviament, que no hi ha prou alumnes. N’hi ha hagut mai gaires, però, d’alumnes de Lletres? És un problema, doncs, de quantitat? O de qualitat?

El fet que algunes Facultats de Lletres hagin de tancar és greu, no ens enganyem, i no hi vull pas restar importància. Ara bé, per més Facultats de Lletres que tanquin, sempre en quedarà alguna, tal vegada massificada perquè serà l’única, però el que se’n diu desaparèixer, no desapareixeran. El problema és tot un altre: el lloc que ocupen, o que haurien d’ocupar, les Lletres en una societat diguem-ne postcapitalista.

Enunciem-ho breument: la gent de Lletres estem condemnats a ser uns folklòrics de la cultura. Òbviament, n’hi ha molts que això no només ja els va bé, sinó que n’estan encantats. Expressions com «la gestió cultural», «els animadors culturals», «la comunicació cultural» o «els consumidors culturals», tan de moda avui dia, són una conseqüència lògica del tarannà de cultureta. El folklorisme de la cultura es basa, precisament, en l’assumpció que la Cultura ––amb majúscules–– no existeix, i que la formació cultural no és res més que una manera de decorar l’ànima dels individus ––esnobisme–– o el paisatge social ––periodisme cultural––.

En aquesta (il·)lògica, un filòleg, un filòsof, un historiador o un geògraf, per posar alguns exemples, es veuen obligats a esdevenir ni més ni menys que periodistes de les seves respectives disciplines si volen fer alguna cosa de profit. El subjecte de Lletres que es negui a entrar en aquesta dinàmica serà titllat, automàticament, de persona incapaç d’adaptar-se als temps que corren, i el preu a pagar serà l’ostracisme social. Per això, la funció de les Facultats de Lletres serà cada cop més formar vertaders analfabets culturals, és a dir, gent que sàpiga parlar de tot  ––i que sàpiga organitzar festivals, això és molt important–– però que no hi entengui de ben res. (Atenció, no dic que aquesta gent no hi hagi de ser o no sigui necessària, senzillament dic que potser les Facultats de Lletres haurien d’anar per un altre camí). Aquest és un model existencial quintaessenciat en les figures de l’Opinador ––és a dir, el tertulià professional que es passeja per televisions, ràdios, premsa, twitters, etc.––, el Comissari del Centenari, el Periodista-novel·lista (que no s’ha de confondre amb l’Escriptor-periodista) i el Blogger-que-està-de-moda, amb les excepcions que calgui.

En definitiva, ens espera un futur ben magre. Que no s’estranyi, doncs, el senyor Minguet si els seus articles són mal entesos. El que seria realment sorprenent, tenint en compte el panorama actual, és que en comptes d’entrar en desqualificacions personals i atacs ad hominem, es debatessin idees i projectes. Paciència, doncs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Excel·lent article, Damià. I com sempre, encertat. Personalment, tot això ja m’agafa tard. Però recordo que els últims mesos que vaig passar a la facultat, els vaig passar assegut darrere una taula, en un racó de la biblioteca, i sense càrrega docent de cap mena. D’això, en dic “mobbing” acadèmic, i en funció d’aquesta figura els vaig presentar una denúncia formal. Per què em van dispensar aquest tracte humiliant, encara avui ho ignoro, però sospito que no els interessava comptar amb un docent que no conbregava en absolut amb la reforma del pla Bolonya ni amb la deriva funcionarial que de mica en mica anava adoptant la institució. Cada vegada més, i com en altres àmbits de la vida, la universitat vol servidors obedients, pixatinters dels equips directius que sigui, no esperits lliures que ensenyin l’alumne a pensar; la universitat ja no és un espai on debatre idees, sinó una mala imitació del “negociado” franquista on l’alumne paga uns diners (a les universitats privades, una fortuna) a canvi d’un títol acadèmic que, en el millor dels casos, només li servirà per incrementar les cues de l’INEM. “Videant consules”.

  2. 1. L’article de Damià Bardera és ofensiu, com la majoria de ‘melenes’ a les quals ens té acostumats (cf. ”el penúltim vòmit’, 2008). Quan trigarem, a tenir-lo com a tertulià professional? El que trigui a acabar el doctorat, probablement.
    2. Podria especificar algun nom d’opinador que el molesti? I el d’algun periodista-novel·lista / escriptor-periodista? Estic especialment interessat en la distinció entre aquestes dues categories. He obviat escriure-les en majúscules: en vaig tenir prou llegint Eugeni d’Ors.
    3. El comentari de Josep Maria Fulquet acumula dosis de ressentiment considerables. Una hipòtesi: i si li van fer ‘mobbing’ perquè escrivia ‘conbregar’ en comptes de ‘combregar’?

    • Simplement perquè el dit va picar la tecla de la “n” en comptes de la de la “m”. No es pensi, senyor Pedrell, que sóc tan ruc com això. I sí, efectivament, té raó, sóc un ressentit. No tinc ni idea de quina feina fa vostè, però si es mou en l’àmbit acadèmic, universitari, no li desitjo que passi pel que a mi m’han fet passar. Perquè potser aleshores sabrà el perquè del meu ressentiment. D’altra banda, em perdonarà que li ho digui tan clarament, però el seu comentari m’ha semblat del tot poca-solta, tant pel que fa a la meva persona, com a la del senyor Bardera.