El futur de Barcelona és impredictible

19.09.2014

Dimecres el Caixaforum va acollir la gala final del #ffbcn. I dic gala perquè l’acte de cloenda va tenir tot l’aire d’una entrega de premis. Els deu joves participants d’aquesta primera edició van exposar el seu projecte i van rebre un diploma de mans del partner que els ha comprat la idea.

Bibiana Ballbè a la cloenda de #ffbcn | Foto de Manel Gil

“Estem vivint un moment amb tants canvis, tants, que els esquemes que fins ara hem fet servir per dissenyar el nostre futur potser ja no serveixen”, va dir en presentar l’acte Bibiana Ballbé, impulsora d’aquest projecte que es proposa de repensar el futur i que té la voluntat de consolidar-se en edicions futures. #ffbcn ha comptat amb un pressupost de més de 200.000 euros, gràcies al suport de La Caixa i l’Ajuntament de Barcelona, que l’ha emmarcat en els actes del Tricentenari. Bona part d’aquests diners s’han destinat a engegar un projecte digital que hauria de tenir continuïtat. Però la dotació econòmica del #ffbcn hauria estat un autèntic escàndol si aquests deu projectes haguessin desembocat en una pura especulació teòrica, sense un retorn a la societat. La bona notícia és que aquests deu joves s’integraran en departaments de i+d d’empreses del país, que s’han compromès a deenvolupar la idea que aquests joves han tot just esbossat. #ffbcn no és, doncs, una operación triunfo per a emprenedors sinó un programa que ha de vincular el talent investigador amb els departaments d’innovació de les empreses.

La gala va ser una celebració. Bibiana Ballbè va fer una minientrevista a cada un dels creadors perquè exposessin breument la seva idea. Tots feien cara d’haver dormit poc o d’estar nerviosos amb l’emoció del directe. El pànic escènic era momentani, però, perquè de seguida es donava pas a un video d’animació en el més pur estil RSA Animate, en què es dibuixava la proposta de manera molt gràfica i accelerada. L’animació traspuava la mateixa hiperactivitat que han mantingut aquests joves aquests últims mesos de feina i cafeïna. Un exemple d’aquesta hiperactivitat: mentre Bibiana Ballbè renyava Jordi Valls per haver escrit un whatsapp des de l’escenari, ella mateixa tuitejava i retuitejava als més de cinquanta mil seguidors que té a Twitter. Com s’ho feia? Miracles de la tecnologia.

El comú denominador de totes aquestes propostes és la voluntat de posar la tecnologia al servei de la comunitat i la connexió entre les persones. Jordi Valls, per exemple, va sortir a explicar el seu Noorie, una app que fa les funcions de coach en les teves relacions personals. Ha trobat la complicitat de la Universitat Oberta de Catalunya. Bernat Saumell, productor de Barcelona, nit d’estiu, va presentar una eina de màrqueting exponencial, que ha de servir per connectar professionals i consumidors de l’àmbit audiovisual.  L’Acadèmia del Cinema català s’hi ha interessat i li ha comprat la idea. Adrian Latorre ha proposat de crear un nou navegador per a gent gran que simplifiqui els continguts i els ajudi a adaptar-se a diferents nivells de complexitat a la xarxa. L’obectiu és crear un internet més adaptable. La Generalitat s’ha interessat pel projecte. No m’hi estendré més. Us deixem aquí sota com a mostra el vídeo de Carmina Solà, creadora de Videojobs, que proposa una nova cultura en l’àmbit de les pràctiques laborals. Podeu veure tots els projectes amb les corresponents presentacions de vídeo aquí. També trobareu tots els articles que hem publicat sobre #ffbcnaquí. 

La gala va comptar amb un interludi: una conferència hilarant dels Brosmind Brothers, nom artístic d’Alejandro i Juan Mingarro, dos germans il·lustradors que van fer un repàs de la seva educació artística i sentimental. Els Mingarro van definir la innovació amb una fòrmula. “Futuro = constancia + originalidad + condensador de fluzo” (sic). Nascuts i crescuts a Binéfar, un poble de la província d’Osca allunyat de la capital, els germans Mingarro van créixer abduïts per referents americans, enlluernats pels mites del cinema i els còmics de l’època. Vivien tan aïllats de tot, que ells mateixos s’havien de fabricar les joguines, i creaven els seus propis còmics i pel·lícules. En el seu cas la creativitat no ha estat el resultat d’una hiperconnexió tecnològica sinó justament del tot el contrari. L’aïllament i les ganes de sostreure’s de l’avorriment i la falta d’estímuls van ser els detonants que van disparar la seva imaginació. Juan Mingarro va acabar la seva lliçó magistral amb una frase que ho diu tot: “El meu germà i jo sabem que no veurem cotxes voladors, encara falta molt per arribar a aquest punt, però sí que volem que les nostres obres viatgin al futur… Però no feu gaires plans perquè el futur és impredictible”. El futur de Barcelona també.

Us podeu descarregar el dossier de #ffbcn aquí.