El forat on Eduard Iniesta troba la llibertat

23.06.2019

Eduard Iniesta porta l’eclecticisme per bandera. Ja s’intuïa a Òmnibus, el seu primer disc, però a White hole / Forat blanc (Audiovisuals de Sarrià, 2019) l’ha portat a l’extrem per fusionar instruments, gèneres musicals, idiomes i formats d’enregistraments en un disc que ell considera un “homenatge a la llibertat”, una lluita contra l’encasellament de l’objecte artístic.

Eduard Iniesta

Els forats blancs existeixen (o això deia Einstein), no se’ls ha inventat Iniesta. Es tracta d’un espai on la matèria no implosiona sinó que explosiona i, per tant, s’expandeix. És en aquest lloc de llibertat on, com diu la lletra del tema ‘White hole’, neix la música d’Iniesta, híbrida en molts sentits: “Tendim a classificar les coses i posar nom a l’art perquè d’aquesta manera es ven millor, però això, per a l’artista, es injust”. Així doncs, Iniesta no vol ser encasellat i en parla en temes de lluita personal. Si bé és cert que molts cops és un artista que s’apropa al gènere mediterrani per la seva especialització en instruments de doble corda, White hole els fusiona amb sons de jazz i de pop, bases rítmiques flamenques, elements ètnics i sonoritats electròniques que tanquen el bucle que va obrir amb Òmnibus.

Tot i que la lluita d’Iniesta és en favor del trencament, no deixa de mantenir el seu segell personal, ni de concebre el disc com a unitari temàticament i musical. En l’àmbit instrumental, allò que serveix com a nexe d’unió entre els temes és la mandola, a qui Iniesta ha volgut fer homenatge. La seva intenció, diu, era “explorar aquest instrument i portar-lo al màxim de la seva expressivitat”, buscant un virtuosisme no només tècnic sinó també emotiu.

White hole és un trajecte. Comença amb una súplica: “Queda’t no marxis”. És un prec aferrat a la persona estimada, que Iniesta repeteix com a mantra en primera cançó que és declaració d’intencions: la mandola protagonista apareix envoltada de sonoritats electròniques que evoquen un espai interestelar. Tot seguit, cançons que parlen de llibertat i sobre el procés creatiu governen el disc, que arriba al clímax precisament al seu nucli. Després de demanar l’ajuda al forat blanc amb una cançó homònima, Iniesta fa himne d’allò que ell considera “la millor definició de la llibertat”. L’ha trobada en un poema d’Enric Casasses, ‘Pertanyo a la llibertat’, que musica en companyia de la cantant i trompetista Andrea Motis: “la seva veu líquida dona ànsia de llibertat, de volar”, com també ho fa la del cor d’infants que apareix al final per cantar l’últim vers: “soc esclau de lo que fuig”. Iniesta també s’ha acompanyat a White hole pel pianista Marco Mezquida que apareix a tres cançons del disc, dues de les quals es van gravar en directe al Palau de la Música.

En la mateixa línia expansiva, el disc continua amb temes híbrids, com una cançó d’arrel lorquiana que fa honor a la guitarra i, fins i tot, una versió mediterranitzada d’ ‘Eye in the Sky’ de The Alan Parsons Project. I, com tot trajecte, el disc acaba amb un comiat: ‘Adéu goodbye’, que té un deix de conte de fades pels seus sons suaus i evocadors.

Aquest dijous Eduard Iniesta portarà White hole / Forat blanc al Dansàneu, en un espectacle en col·laboració amb la ballarina Gemma Galera pensat expressament per al festival amb la voluntat d’“expressar el missatge del disc amb el cos”.

Podeu trobar més informació sobre el concert i consultar la programació del Dansàneu.