El foc nou de Montse Castellà

26.03.2018

Aquella “dolcesa del cel blau del meu país” que cantava Teresa Rebull posant veu i música a un poema de Martí i Pol (El meu país) la posseeix també Montse Castellà. Als seus concerts, la cantautora escurça –sense esforços– la distància entre el públic, ella i la banda que l’acompanya. Atansa totes les parts implicades al recital fins a encendre una atmosfera càlida que ho impregna tot. Castellà abriga i això es va poder comprovar aquest dissabte a la sala Luz de Gas, on va presentar Punts de llibre, el seu últim disc. Montse Castellà presentarà Punts de llibre a la Fira Litterarum el divendres 25 de maig a les 12h.

Paco Ibáñez va acompanyar a Montse Castellà durant la interpratació del poema d’Apel·les Mestres ‘Avui l’he vista’. | Foto de Miguel L. Mallach.

La presentació, enquadrada dins de la programació del Barnasants, tenia lloc entre un inesborrable Divendres de Barrots i una encara impensada detenció germànica de Puigdemont. Castellà (Tortosa, 1976) és una combatent tenaç (el riu, els trens, el país) i al concert no van faltar-hi missatges. Diverses van ser les causes. Pere Camps, director del festival, obria la nit evidenciant la “necessitat de parlar” en “circumstàncies com aquestes”. Repetia el seu lema predilecte: “La cultura és la primera de les sobiranies”. I entenia que la situació ha de preocupar a “tots els demòcrates de la Península Ibèrica”. La llòbrega esquerra espanyola segueix xiulant. Camps plantejava el concert com “un acte de reafirmació de la cultura i la llengua, un acte contra la repressió”. Va ser un oasi en un dia gris com pocs (també el temps va irritar). Una ordre interna demanava fugir de l’ensopiment.

Retorn de lluny

Feia set anys que Castellà no publicava treball en solitari. El seu últim àlbum –Geminis– data de 2011. No serà fins al 14 d’abril que es farà efectiu el retorn amb aquest doble disc que és Punts de llibre. Una proposta musculosa i agosarada (no vivim els millors temps per a l’atenció sostinguda ni per l’estima a la música física) que va estrenar-se en una nit fiada, gronxant entre les dèries personals i les lluites col·lectives. Entre el públic, família ebrenca (que van pujar en autobús i no pas en tren: no haguessin pogut tornar, la freqüència de combois és irrisòria), família francesa (una sorpresa: “Ha estat una visita en sec” des de Montpeller), amics (entre ells, la diputada Laura Borràs) i, és clar, seguidors rasos. Tot un seguici entusiasta. Una solvent banda l’acotxava per les espatlles, amb Gorka Benítez en un saxo i una flauta travessera que vestien elegants els temes en què tenia paper, que no són tots.

El concert, des del pla general, va anar dedicat als presos, “aquelles persones que no hi poden ser”. Després, cada cançó va trobar un destinatari més afinat. Castellà, llaç groc a la corretja de la guitarra, va encetar amb En els teus dits, un poema de Rosa Fabregat. Deixava així, des del principi, el llistó ben alt. És una de les cançons més rodones de l’àlbum. Els versos de Fabregat són colpidors; la seva interpretació exactament igual.

La tortosina encara va fer passar algun poeta més. Martí i Pol va comparèixer amb Ara és demà, composició que la cantant introduïa lligant-la al moment polític: “No escalfa el foc d’ahir / ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou. / Del gran silenci ençà, tot el que es mou / es mou amb voluntat d’esdevenir”. Paraules oportuníssimes. Apel·les Mestres va arribar en un moment àlgid de la nit: l’aparició de Paco Ibáñez, cantautor de cantautors. Castellà i Ibáñez van fer junts Avui l’he vista, “una de les més belles cançons en català que existeixen” segons el valencià. Explicava Castellà que la a col·laboració va néixer fa uns anys a la casa empordanesa de Pere Camps. Ella impressionada per haver-lo conegut, ell convidant-la a mostrar-li la seva veu veïna. Justes batalletes, breus comentaris contextuals, que Castellà usava per avançar cada plat.

Montse Castellà amb tota la banda. El saxo Gorka Benítez a primer línia. | Foto de Xavier Mercadé (Enderrock).

Entre les tonades de pròpia mà, la varietat temàtica i estilística és clara. “Si fos un llibre, seria més aviat un recull de contes que no pas una novel·la. Es pot llegir cada cançó individualment. No tenen per què anar seguides. Cadascuna és molt diferent pel que fa a contingut i estil musical”, explicava Castellà fa uns dies en una entrevista a Canal 21 Ebre. Bona part de les cançons del disc duen un relat enganxat. Castellà, per exemple, dedica un tema a la Maternitat d’Elna (Vaig néixer aquí; “Elna és llum però has d’explicar la foscor d’on venia”) o al Quixot (Flor de las bellas ciudades del mundo), a qui li acobla música medieval. El disc, però, també inclou la seva quota d’abstracció i distensió, que encarnen temes com Compta amb mi o Somriuràs amb els Txarango (que no van poder venir).

Després hi ha la causa, que és inesgotable. A Lo tren, un mena d’acostament a la cançó infantil, Castellà canta a la dignitat del transport ferroviari (recordem que és portaveu de la Plataforma Trens Dignes Terres de l’Ebre-Priorat). També ho fa a la contesa del país (Revolució, cançó que va tancar el concert i va dedicar en exclusiva als presos polítics) i a les nebodes i amigues, les dones, en definitiva (Juntes). Dues causes que vénen de discos anteriors van sonar encara contundents i vigents. Foren Hemisferi nord, cant als refugiats (“l’únic que ens diferencia és el lloc on hem nascut”), i És com un miracle, cançó per excel·lència de la lluita anti-transvasament que Castellà va tocar en solitari al piano. Un fil intens i interior uneix la cantautora amb l’aigua de la terra.

Les lletres de Castellà són senzilles sense caure en l’obvietat. Aparentment austeres diríem, perquè tota lleugeresa demana una pensada prèvia. “Sóc com canto”, diu ella. I així va ser el concert. Com és ella. Curosa, clara i planera, com tu i com jo. Hi ha també allò del segell ebrenc, que és sempre atractiu. No es tracta pas de xarona fascinació per la comarca; és la gratitud de poder entrellucar una part del país de visibilitat encara escassa. De saber-nos una terra rica en paisatges i accents.

El tarannà del concert queda resumit, finalment, en una frase d’Ovidi Montllor que Castellà em recorda conversant. Seria una divisa: “Tot ben senzill i ben alegre”. L’alegria turbulenta de les hores greus.