El final feliç de Michael Haneke

20.07.2018

A Happy End (2017) assistim al retrat d’una família de l’alta burgesia de Calais i, a través de pantalles de mòbils i un zàping d’episodis familiars inconnexes, som testimonis de la descomposició moral d’una classe social que agonitza indignament. En la història i els personatges trobem ressonàncies hanekianes molt fàcils d’identificar: la hipocresia d’una mare que intenta obviar que el seu fill és alcohòlic i drogoaddicte, un pare de família cirurgià, divorciat, casat de nou i infidel a la seva segona esposa amb una dona amb qui manté obscenes converses a través d’un xat, un patriarca amb indicis de demència que, fastiguejat de viure, demana als seus familiars que l’ajudin a morir, i una néta de dotze anys amb tendències psicòpates que es relaciona amb el món a través del seu mòbil i les xarxes socials. Tota la pel·lícula sembla un pastitx de referències de l’univers fílmic de Haneke i, si això és quelcom destacable, és perquè, tot i que ho sembli, Happy End no és una còpia dels films de l’austríac, sinó que és l’últim dels films fets per ell.

Una de les escenes de Happy End

Hem dit pastitx –hi ha qui l’ha anomenat megamix, terme que, per la seva elegància, li escau molt més– i això és el que és: un collage de les seves obsessions ideològiques i cinematogràfiques anteriors. Si es vol –jo ho prefereixo–, també es pot llegir com el manifest de les seves limitacions, perquè si alguna cosa certifica Happy End –a criteri del qui escriu– és que a Haneke se li ha esgotat la via que fins ara l’ha dut a recollir tants èxits. La pel·lícula, més enllà d’un exemple històric d’intranscendència, no aporta res. Res que no s’hagi dit abans i millor. Les velles fórmules de Haneke, que continua tractant els seus personatges com a objectes d’un experiment, estan molt lluny de sorprendre amb els resultats inquietants a què ens tenia acostumats. En canvi, recorden molt més a aquell axioma atribuït a Einstein segons el qual fer el mateix una i altra vegada i esperar resultats diferents és la definició perfecte de bogeria. Jo encara aniria més enllà i diria que, a més a més de ser el símptoma últim de la seva personalitat cinematogràfica, també és l’exemple precís de l’adulteració d’una suposada cultura de festivals. Si Happy End reuneix totes les manies de Haneke és perquè, com a autor, no pot deslligar-se d’elles, i si aquestes manies coincideixen totes en l’arrogància d’un creador que sermoneja sobre la fatalitat de les nostres societats, és perquè, com a autor, s’ha format en un entorn de festivals que premien un cinema que, per la bona salut moral dels europeus, ha de ser instructiu i pedagògic. No sé què ha estat abans, si l’ou o la gallina, però sembla més o menys corroborat que, darrerament, per rebre distincions com la Palma d’Or cal remoure consciències. Demonitzar la burgesia i les xarxes socials, que tothom sap que són l’origen dels mals que ens afecten, és una manera efectiva de fer-ho. Però, com acostuma a passar amb els camins ràpids, també n’és una de massa fàcil. S’espera més d’un director que, juntament amb Ken Loach i els germans Dardenne, forma part de la tríada d’individus obsequiats dues vegades amb el màxim guardó cinematogràfic. Una fita que no podria haver somniat ni el millor Bergman, que amb els anys que té ara Haneke ja havia fet coses com Sonata de tardor (1978), Persona (1966), Fanny i Alexander (1982), El silenci (1963), Secrets d’un matrimoni (1973), i podríem continuar.

Que cadascú jutgi si estar en la mateixa categoria que Ken Loach (la que sigui) és una cosa bona o dolenta, però, si confonc els exemples de virtut moral que els seus films contenen per condescendència, disculpeu la meva susceptibilitat. La veritat és que no trobo cap interès en un cineasta que es mira l’ésser humà amb superioritat. Menys encara quan ho fa amb tan poca precisió. Si a dia d’avui Haneke tornés a fer Caché, seria fàcil ironitzar canviant-li el nom per Cliché. Resumidament, això és tot el que trobaran en la seva última pel·lícula.