El final del Polònia o com fer un gag sobre els presos

22.06.2018

Que els presos polítics catalans segueixin presents a la conversa col·lectiva és de les poques victòries del país enmig d’un gota a gota de claudicacions més o menys normalitzades. En tant que espai de referència de la sàtira política, el Polònia, ha estat un dels agents més importants a l’hora de combatre aquest oblit, però ha hagut de fer front a un dilema sense cap solució bona: fer acudits sobre els presos pot travessar la línia de l’humor, però deixar de fer-los els invisibilitza. A la pràctica, els polítics engarjolats han desaparegut del programa durant els darrers mesos perquè, tal com va escriure Toni Soler “tota paròdia necessita un referent en la realitat informativa” tallada de cop amb els empresonaments, i perquè “l’equip del programa no es veia amb cor de fer broma -broma sovint àcida- sobre personatges que són a la presó per motius polítics, que no poden veure el programa; a més, la mateixa audiència ho rebria amb disgust”. El darrer sketch de la temporada va fer una memorable i catàrtica excepció.

Presos polítics a Polònia | Foto: TV3

La seqüència comença amb un treballador del Polònia tancant les llums de l’edifici “doncs res, fins al setembre” però aviat la càmera ens mostra que les instal·lacions on es roda el programa no han quedat buides del tot: al plató que imita la Sala Tarradellas des del qual, seguint la tradició del programa, els presidents de Catalunya tanquen cada episodi amb un monòleg, trobem a Oriol Junqueras davant la icònica rèplica de Les quatre cròniques de Tàpies “tant que l’he trobat a faltar i ara que el torno a tenir davant penso que… és molt lleig, diguem-ne”. De mica en en mica, arriben Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa, Joaquim FornJosep Rull, Jordi Turull, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Representa que han quedat per fer memòria i fer-la petar una estona, aprofitant que tothom ha marxat per vacances.

L’sketch fa riure alhora que humiteja els ulls. D’una banda, ens recorda la realitat injusta de les persones que hi ha darrere els personatges, de l’altra, ens alleugereix el dolor i la ràbia gràcies a aquesta capacitat que té l’humor per distanciar-nos de la realitat. És molt important que l’escena estigui rodada en pla seqüència perquè gràcies a la proximitat de la càmera i a l’eliminació dels talls del muntatge, els realitzadors contrarresten el to habitualment frívol del programa amb una posada en escena natural que multiplica la proximitat emocional. Però la prova de foc no arriba fins al final del gag: després d’uns quants acudits blancs, Sànchez i Cuixart arriben els últims i expliquen que no han agafat un taxi perquè “l’últim cop que van pujar a un cotxe, no va acabar massa bé”. La broma és arriscada però funciona perquè són els propis Jordis els que es riuen d’ells mateixos -si ho digués Soraya Sáenz de Santamaría, per exemple, la cosa canviaria- i perquè la resta de presos s’uneix a la riallada. L’acudit toca el moll de l’os i demostra que hi ha un espai per a l’humor, encara que costa molt dir què significa el somriure que produeix: els moralistes miops diran que la banalització és intolerable, però la gent sensible i intel·ligent, la majoria, de seguida sap veure que la sàtira té un estrany poder per combatre el mal. Al final del gag, Junqueras diu “tant de bo ens cridin la temporada que ve”. Dependrà, en bona part, de la capacitat de tots nosaltres per seguir-ne parlant amb la mateixa sensibilitat que la gent del Polònia.