Final apoteòsic del Barcelona Poesia. Volum III

17.05.2019

Mireia Calafell i Àngels Gregori volien bastir una setmana de la poesia en què la bandera fos la diversitat, i la divisa —irreductible i per damunt de tot— la llibertat. Per aquest motiu, el XXXV Festival Internacional de Poesia havia de ser la culminació d’una setmana que encarnés la diversitat no com una excepció, sinó com la voluntat estructural del Barcelona Poesia. “Hem volgut posar sobre la taula a poetes implicats, conscienciats i que la diversitat sexual i lingüística tingui un paper important. Poetes que conceben la creació poètica com una forma de resistència”, explicaven a la roda de premsa.

El Festival Internacional de Poesia s’ha celebrat al Palau de la Música | Foto: Eugènia Güell

La companyia Baró d’Evel —cos i cant, humor i circ, teatre i poesia— juntament amb Lassus Quartett —establerts a Suïssa i convidats arreu d’Europa— erigeixen els fonaments de l’espectacle: en el multilingüisme que defensen les directores del festival, és important destacar que la poesia no s’entén si no és al costat de la música —de bracet, acompanyant la rapsòdia dels poetes—, i que la poesia no és tan sols una manera més fonda de dir la realitat, sinó també un espai que deixa una escletxa per l’humor. Humor són Camille Decourtye i Blaï Mateu galopant, gemegant, fent del Palau de la Música una carpa, i dels seus vestits de nit, indumentària clown al servei del cos que mou, que muta. Però també ho són els músics del quartet de corda, en un diàleg permanent amb els poetes i amb els actors, construint el fil musical a través de la relació intrínseca amb la paraula poètica i la seva corporalitat.

Comença Burhan Sönmez (Ankara, 1965), poeta-activista, desafiador dels règims totalitaris: beu de la tradició oral i de les llegendes que s’explicaven en la família per construir un univers que anomena aquells que no tenen nom, i que dóna la veu a aquells que no tenen veu. Diu: “El dolor i la mort són una certesa / Que almenys el nostre pa de cada dia sigui amor”. Tot seguit, Lebo Mashile (Estats Units, 1979 [Sud-àfrica]), la força verbal i performativa que s’arrela a terra, on clava els peus, i des d’on entoma la paraula amb la potència de dir allò que es resisteix a ser dit: del poema de la regla, la menstruació, al poema sobre el cos, “la tela carnosa que degota color i cultura”. L’ovació és immensa, perquè quan Mashile diu poesia és com si, atàvicament inspirada, fos una força superior qui la diu a través d’ella.

Luís García Montero (Granada, 1958) és el tercer en sortir: la seva poesia, lluny de la carnalitat i la consciència política del subjecte, se situa indiscutiblement com a central de l’anomenada ‘poesia de l’experiència’. És Rita Dove (Akron, Ohio, 1952), poet laureate als Estats Units en l’era Trump, que situa enmig de l’escenari la seva poètica antireferencial que diu tant de la realitat mateixa que esmena amb els seus versos: “si no pots ser lliure, sigues un misteri”.

Per cloure la nit —i per cloure la setmana més llarga de poesia de tot l’any—, Antònia Vicens entra a l’escenari amb una petita llibreta a la mà i tots els poemes que ha de recitar gravats a la retina. Fa uns dies, deia que recorda haver començat a escriure abans d’haver après a escriure i a llegir: “m’imaginava i creava la meva realitat, però no sabia traduir-la en paraules”. Tants anys després la poesia l’ha trobada a ella: justament ahir rebia el premi Jaume Fuster en reconeixement de la seva trajectòria. I en recitar, de memòria i a les palpentes, la seva veu s’esqueixa, com els seus versos, cap a un lloc de què no en podem sortir: la setmana s’acaba, avui, en dijous, i així ens quedem, amb tanta poesia dita, amb tanta poesia per dir —sempre, amb el dolor a la geniva de la paraula que se’ns arrapa:

és que a vegades a un pescador
se li romp
el fil   i et quedes al fons de
la mar
amb l’ham clavat
a les genives