El final de Joc de trons

21.05.2019

L’amor és la mort del deure, o a vegades el deure és la mort de l’amor? Tyrion Lannister i John Snow no n’acaben de treure l’entrellat perquè mai és fàcil saber si assassinaràs a la teva excap, amant i tieta per amor, per deure, o perquè els guionistes han tingut una mala nit. El que està claríssim és que, si mai arribeu a l’estatus de tirana homicida en l’ambivalent procés d’alliberar/rostir als pobles oprimits de la terra, no us heu de quedar soles i aïllades delectant-vos en la vostra maldat recentment adquirida com si fóssiu un dolent de James Bond. Com a mínim podries haver posat un detector de metalls, Dany! Per acabar-ho d’adobar, ni tan sols podeu comptar que el vostre fill monstruós venjarà la vostra mort. Ara resulta que el llangardaix era politòleg i entén que el problema no era la persona, sinó la monarquia hereditària, i que el millor per “trencar la roda” és acabar amb les morts innecessàries convertint el tron de ferro en pastetes. Dracs pacifistes i republicans, el que em faltava.

Emilia Clarke és Daenerys Targaryen a ‘Joc de Trons’.

Perdoneu que rigui per no plorar. Pels que hem viscut de prop el que tècnicament només es pot descriure com “lo de les sèries”, Joc de trons ha estat LA sèrie, i el final és un moment trist. Especialment, si ha estat una oportunitat perduda. Perquè això és el més rellevant de la darrera hora i escaig de Joc de trons: un dels hits de l’audiovisual de masses més transversal de segle XXI havia arribat fins al seu clímax després d’acumular un capital cultural immens i es trobava en una situació ideal per marcar una generació sencera amb el seu missatge sobre la condició humana. Des de Star Wars fins a El senyor dels anells, passant per Harry Potter, els universos de fantasia han aconseguit crear imaginaris col·lectius que donen forma a les nostres vides. Totes les mencionades, sense excepció, han acabat amb una visió reconfortant sobre la nostra naturalesa, una tornada a casa dels personatges enriquits per les penúries però reforçats en la seva humanitat. Després de tantes violacions, decapitacions, apunyalaments, enverinaments i tortures, Joc de trons estava gairebé obligada a seguir un altre camí i, per primer cop en la història de l’audiovisual comercial, apostar per la victòria del mal o, si més no, una descripció més freda i cínica de les coses. Però l’últim episodi va acabar força bé, o sigui que tot se’n va anar a la merda.

Com ja havíem dit la setmana passada, l’essència de Joc de trons era el sadisme tràgic i la gràcia és que, encara que tots sabem perfectament que els humans tenim un potencial infinit per al mal i que, a la vida, tant en el personal com en el polític, el triomf del bé mai està garantit, quan ens subscrivim a una plataforma de televisió a la carta solem buscar un missatge en el sentit contrari. La novetat de Joc de trons havia estat construir una base de fans mundial capaços de suportar aquesta veritat incòmoda però incontestable, que se’ls recordava cada vegada que un personatge noble i estimat moria de manera especialment truculenta i sense que la càmera esmercés cap detall. El descontentament amb l’última temporada –1.350.000 signatures per reescriure la vuitena temporada a change.org en el moment d’escriure aquestes línies–, demostra que, en realitat, bona part de la legió dels seguidors estava fent trampeta: el pacte no escrit era suportar la duresa perquè al final arribaria una redempció.

I la redempció va arribar. Després que, en el penúltim episodi, Daenerys Targaryen, el personatge que havia capitalitzat tots els aprenentatges morals possibles i estava destinada a salvar el món de la tirania, es convertís en la mateixa dèspota megalòmana que havia jurat destruir, l’últim capítol va revertir el mateix canvi radical per la via ràpida. Molta gent havia criticat el gir de la reina per contradictori, i jo l’havia aplaudit perquè era una contradicció infinitament sucosa. Però el gir del gir desqualifica tots dos girs: mentre que un regne del terror de Daenerys hauria pogut explorar un final interessant, original i congruent amb la mirada descreguda que ha definit la sèrie, l’imperi de la pau governat per Bran Stark i la cohort de consellers còmics i entranyables se’ns entafora com un deus ex machina, un bolet que no sabem d’on surt i que no es desprèn d’una dialèctica orgànica entre els fets i les passions que han travessat la història.

La prova del cotó és que en l’últim episodi tot el que passa no només passa: ens ho expliquen. Especialment Tryrion Lannister, que acaba exercint de lector en veu alta del subtext ideològic i moral darrere cada decisió rellevant, desglossant minuciosament els motius pels quals cal matar la reina boja, detallant els punts a favor d’una aristocràcia il·lustrada davant d’una autocràcia basada en els llaços de sang i convencent-nos que la memòria històrica és una virtut més important per un líder polític que no pas un penis funcional. El problema és que els subtextos no s’haurien d’afusellar amb monòlegs, sinó inferir d’una barreja d’accions i diàlegs que conservés l’ambigüitat del significat. El final de Joc de trons va ser un sermó i, com a tal, ni tan sols un de gaire original.

La sèrie més popular de la darrera dècada arriba al seu final i deixa un buit. Hem de preparar-nos per una armada de spin offs en tots els universos i targets demogràfics possibles, des de les aventures asiàtiques d’una Arya en mode ninja-feminista fins a un survival-horror medieval protagonitzat per John Snow més enllà del Mur. Tot és possible i tot pot anar a pitjor. El que ens ha de quedar clar és que el buit sempre s’acabarà omplint: d’una manera o altra, els consumidors d’entreteniment d’arreu del món trobarem la manera de saciar l’ànsia de ciment cultural sobre el qual bastir les converses de cafè amb els companys de feina. I de regalar tasses amb escuts d’armes inventats. Encara que en el panorama televisiu fragmentat actual no s’albiri res, tard o d’hora arribarà un nou producte d’abast planetari. Quan passi, aquesta obra que ara s’està gestant estarà influïda per Joc de trons. Potser el creador d’aquest futur hit ara mateix està enfurismat amb les giragonses bonistes que han tenyit de rosa innecessari el final d’una de les sèries més sanament fosques que hem pogut gaudir. Guionista del futur: no oblidis mai aquesta sensació d’aixecada de camisa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. M’hagués gradat un final tipus Espartac.
    La reina embogida els pela a tots, de maneres recargolades i cruels, però un dels “bons” es salva, l’Araya sería ideal.
    El mal guanya, però la lluita continua.

  2. Tot això és perquè no s’han volgut esperar a que George Raymond Richard Martin acabi la novel.·la. Quina llàstima.

  3. Jo només sóc un simple espectador i aquest final, encara que no m’ha entusiasmat, té una certa coherència amb el to que estaven agafant els fets i els drames personals que se’ns mostraven. Una altra cosa és com ho han explicat. Haguessin fet falta el doble de capítols per a què tot hagués tingut més sentit. Altres finals també haguessin tingut la seva gràcia però l’únic que no m’hagués agradat és un final fosc on la tirania s’ho carregués tot i deixés el món pràcticament sense esperança. Seria massa semblant a la realitat.

  4. Ha estat una gran cagada per la qualitat de tota la sèrie en general, els llibres són més sagnants i el sizé llibre l,esperem des de 2016 i ja va dir que no l,escriuria

  5. A mi el que no m’ha agradat del final és l’últim episodi on tot surt perfecte i acaben matant a la reina Daenerys que hagués pogut donar per molt més juntment amb Jon Nieve, cosa que crec que hagués fet molt més interessant el final de sèrie i deixar-lo obert a possibles noves sèries tretes del món de GoT o a continuació de la sèrie. A més a més acabant amb molts papers de manera precipitada. El que haurien d’haver fet es esperar-se a que sortís el sisè llibre (si és que surt)

  6. Ja se que la feina d´un critic es criticar pero trobo una certa incoherencia en que si el penúltim capitul li agrada perque les coses pasen com voste vol (osigui que el mal trionfa) en aquest digui tot el contrari ( perque el be trionfa) , al final esta donant una opinió basada en com volia que fos el final i no tant si es bo o dolent

  7. Un dels moments més sorprenents, i que potser han passat més desapercebuts, va ser la pregunta que va realitzar un dels personatges en la reunió que tenien tots els caps per decidir el nou rei.
    Va preguntar algo així com “… nosaltres decidirem el nou rei, però i el poble? I els governats?” Com a contesta reb burles per part de tothom.
    Em va sorprendre molt com el director mostra en un dels personatges un indici de sentiment democràtic i com la resta de reunits s’ho treuen de sobre…una mostra del sentiment encara present en la política actual??