El fatalisme londinenc de Joan Jordi Miralles

Aquesta setmana s’han presentat dues de les novetats editorials més rutilants d’Edicions 62, que publica l’obra dels darrers guanyadors dels Premis Ciutat de Gandia: Un arbre molt alt, de Jaume Coll Mariné (LV Premi Ausiàs March de Poesia), i Aglutinació, de Joan Jordi Miralles (XXXIX Premi Joanot Martorell de Narrativa). Francesc Ginabreda ha llegit la prosa aglutinada de Miralles i en fa aquesta crítica a Núvol.

Joan Jordi Miralles és un escriptor car de veure. Tan car, que guanya més premis que no pas entrevistes concedeix, la qual cosa ens fa sospitar, primer, que treballa de valent, i encabat, constatar que recull els fruits del seu exercici literari. Són dades objectives: 2005, premi Andròmina per L’Altíssim; 2009, premi Vila de Lloseta per L’úter de la balena; 2012, premi de Teatre Mediterrani Pare Colom per Això no és Àustria; 2017, premi Marian Vayreda per La intimitat de les bèsties. I aquest 2018, premi Joanot Martorell per Aglutinació. Una dona meravellosa (2014) i Els nens feliços (2016) completen una trajectòria sòlida i consolidada que despunta amb la seva prosa granítica i vertiginosa.

Diu Ponç Puigdevall, vencedor de l’anterior edició del Joanot Martorell, que “per a Miralles el lector també és culpable i l’únic tracte possible amb ell és sacsejar-lo sense clemència per obrir-li els ulls i tornar-li la intel·ligència perduda”. Aglutinació és exactament això, i a més a més està escrita en segona persona, per tant, tu, lector, ja saps des del primer paràgraf que el narrador se t’adreça directament, t’escodrinya, t’interpel·la, t’absorbeix dins la història com si tu mateix fossis el protagonista perquè et qüestionis els límits de la desmesura i la perdició a través d’una romeria londinenca decadent i ennegrida com la goyesca de Sant Isidre. L’única diferència és que en aquest pelegrinatge evasiu s’imposa la solitud en col·lectivitat en una metròpoli desmesurada i frenètica avorrida d’asilar nihilistes com tu.

La manca d’ambició del protagonista, que carrega un misteri atziac i un sentiment de culpa devastador anestesiat a base de sexe, alcohol, violència i feines miserables, s’emparenta amb el capteniment vital discutible i espatarrant dels alter egos de Michel Houellebecq a les seves novel·les. Tant per la seva llangor existencial com pel seu escepticisme constitucional, però sobretot per la consciència que té de tot plegat (d’ell mateix, del que fa i del que no fa, del seu entorn, dels capritxos d’una vida arbitrària injusta i contradictòria). Potser la paraula més adient per definir-lo seria fatalista. I en efecte: la seva caiguda lliure esdevé volgudament irremeiable. La realitat el supera. Però la mort no se l’empassa.

“L’endemà no existeix en una urbs que no veu més enllà dels propis malsons. Londres, metròpoli impietosa fins i tot quan reposa, on l’únic lligam entre les persones i les coses -tan fàcil és confondre les unes i les altres- és l’ànim de supervivència”. Reflexions noctures al bell mig de l’esgavell foll on simplement té sentit allò houellebecquesc de rester vivant. Tota la resta són vel·leïtats atzaroses, ataràxies de llautó i molta, sempre, immensa absurditat. “Enllà, la vida sencera es manté susceptible i pertorbadora”.

Aglutinació no és autoficció

Aglutinació és una història escrita amb una llengua vibrant, massissa, descaradament segura i sense arestes, amb una capa d’humor negre que ressalta la lluïssor dels marges de la societat, on una banda desorganitzada de personatges estrambòtics i delirants ens regala dosis ben administrades de diàlegs i escenes gasoses i sovint divertides (de rialla ronca i boca desdentegada) en una atmosfera estancada i salvatge. Els sobresalts i la intensitat no hi manquen. És la gènesi del contrast: personatges desemparats que, com a contrapartida, viuen experiències al límit. Per això, amb l’etiqueta penjada de runner-away, són meticulosament hilarants.

Miralles va començar a escriure el llibre fa quinze anys arran de la seva pròpia experiència a Londres, on també va anar a buscar-se la vida. “Un episodi que m’ha deixat petja”, reconeix, tot i que avisa que “no és ni molt menys una autoficció“. Matís important en aquest temps en què hi ha literatura o succedanis tan susceptibles a aquesta nomenclatura. Després d’aquesta novel·la, ens quedem amb les ganes de saber quin serà el proper gènere literari que cultivarà. L’esperarem amb la curiositat íntima i malsana de les bèsties que requereixen les seves narracions.