El dron bibliotecari

1.04.2017

23 de març de 2017. Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona. 18.10h. Lourdes Reyes, recentíssima ex directora d’aquesta biblioteca i actual directora de la biblioteca Can Peixauet de Santa Coloma de Gramanet dóna la benvinguda i introdueix als ponents. La familiaritat en l’ambient apunta a tertúlia entre amics i saludats. Assisteixen a la trobada Carme Fenoll, responsable del Servei de Biblioteques, Francesc Ten, director territorial de Cultura a Girona, i les bibliotecàries “UdG” Àngels Merino i Antònia Boix. Deu minuts més tard s’afegirà Joan Pluma, exdirector general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat que, dit sigui de passada, acaba de fundar Unicum per al goig i el gaudi dels amants del patrimoni cultural.

Imatge de la jornada de biblioteques celebrada a Girona | Foto: Carme Fenoll

Josep Maria Fonalleras, periodista i escriptor, convida a mirar al passat i a tenir-lo ben present abans de parlar del futur. Ens alerta de l’excepcionalitat que va significar la Mancomunitat promovent la creació d’infraestructures de país-nació com mai no havia passat fonamentat en una reivindicació cultural: “projecte polític atrevit el de la Mancomunitat”, reflexiona, que inclou la creació de l’Escola de Bibliotecàries i de la xarxa de biblioteques públiques. Per Fonalleras “les biblioteques són els pilars fonamentals del concepte de Catalunya com a nació”.

Ja en el present, afirma que les biblioteques necessiten d’una gestió flexible i autònoma però també més cooperació entre elles i més col·laboració amb altres agents socials, culturals i econòmics, així com maneres imaginatives per augmentar el seu finançament. Destaca la biblioteca “àgora” com a nexe de socialització, com a espai de creació de continguts, “de recipient a generador de continguts”. La biblioteca com a “indicador de les coses importants en aquest oceà.”

Amb eficàcia pedagògica contraposa dos models literaris de biblioteca: la de Montaigne i la de Borges. La de Montaigne, explica, és un espai circular limitat, acotat, amb frases en llatí o en grec per a inspirar-se (“cases que parlen”), com a impuls a la creació, un espai confortable i de conhort on la creació és possible. A la biblioteca de Babel de Borges tot és possible. És un espai inabastable, d’aventura i d’ambició. N’hi ha prou amb què un llibre sigui possible perquè existeixi.

Fonalleras descriu tot divertit uns dibuixos que ha vist de nens imaginant les biblioteques del futur. N’hi havia un que dibuixava un espai ple de portes encantades on n’hi havia una amb zombie inclòs; o un altre dibuix que reflectia els usuaris en actitud relaxada, com ara estirats al llit o nedant en una piscina, fent les seves peticions a un “dron bibliotecari” que, diligent, anava repartint les comandes.

El periodista finalitza la seva intervenció expressant que la biblioteca sempre és “col·lectivitat”, que la gent hi va per plaer, per a passar-ho bé. Cal retrobar el concepte de “civilitat” per a repensar les biblioteques, diu, “l’accés al coneixement” de Borges. I ho relliga recalcant que les biblioteques han de tornar a incorporar aquests conceptes “tan senzills però tan revolucionaris”.

Maria Teresa Calabús, de la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí, observa que com a llibretera sempre s’ha sentit molt propera a les biblioteques i a les bibliotecàries. Explica que prové d’una generació de ràdio, de poca televisió i amb molta vida exterior. A casa seva hi havia poca lectura, algun “tebeo”, però recorda irradiant felicitat que quan estava malalta li portaven llibres de Tintin d’algun veí. Aviat va descobrir que el món no s’acabava amb els llibres dels veïns. La inconscient bibliotecària de la biblioteca de La Caixa va ser estímul fulminant per a una profunda reflexió infantil que marcaria definitivament la seva trajectòria professional: “aquella senyora cobrava per llegir!”

Per Calabús, la gràcia de les biblioteques consisteix en la dualitat de poder compartir aquell espai amb la gent que va allà i, al mateix temps, l’experiència individual amb el llibre. Considera que el repte de les biblioteques és “la complicitat amb el lector” i especialment la “creació de futurs lectors” fent referència al públic més jove: fer saber que la biblioteca és divertida, gratuïta i que no has de fer un resum després de llegir un llibre. La importància de saber trobar “què agrada a cadascú”, “saber ser aquest còmplice del lector” i avisa: “que l’excés de feina no ens faci perdre el temps per a llegir”.

Des del vessant econòmic, la llibretera d’El Cucut apunta que cada ajuntament hauria de ser més responsable de les seves biblioteques destinant, per exemple, diners per als seus fons. I acaba fent una breu reflexió de la lectura com a sinònim de salut: “qui llegeix viu més” (si en anys o en intensitat sembla el més irrellevant).

Àlex Hinojo, activista cultural i director d’Amical Wikimedia, reprèn l’argument històric de Fonalleras puntualitzant que el Noucentisme, moment en què té lloc la Mancomunitat, posseeix infraestructura i ideologia, dos elements determinants que posteriorment, diu, costarà de trobar junts i de la mà. Hinojo centra el seu discurs en repensar quin ha de ser el rol dels bibliotecaris en el moment actual. Considera que abans i ara han tingut i tenen un paper molt rellevant com a “activistes” a l’hora de garantir aquest “bé bàsic” que és la biblioteca, a l’hora de garantir el compliment d’aquest “contracte social”, facilitant l’accés a la informació de manera canalitzada a la ciutadania en aquest espai de descoberta.

Expressa els seus dubtes sobre qui o com es marquen les jerarquies, han de ser humans o poden ser robots? I es pregunta: “El bibliotecari il·lumina?”, “acompanya”? Quina ha de ser i des de quina perspectiva la seva relació amb l’usuari? En el tema de l’encaix de la biblioteca amb la xarxa, en canvi, es mostra taxatiu: “és un espai complementari”, “no tinc bibliotecari a la xarxa”. A més, augura un gran potencial a les biblioteques especialitzades gràcies a la xarxa des d’on, òbviament desapareixen els límits d’espai i temps, i poden arribar a moltíssima més gent.

Connectant amb l’experiència personal de M. Teresa Calabús, el director d’Amical Wikimedia reconeix haver trobat ben aviat en la biblioteca un “espai d’alliberament en un món on dominava Tele 5”.

Lourdes Reyes obre un torn de diàleg entre ponents i públic deslligant una cascada d’idees tan punyents com suggeridores. M. Teresa Calabús exposa que cada vegada la gent té tendència a tancar-se més en els seus canals habituals, afavorint l’aparició de consumidors mediocres. Joan Pluma fa notar que les llistes de llibres més venuts no són com per tirar coets. Carme Fenoll recorda que abans no podies entrar a una biblioteca fins que no sabies llegir; això ha canviat radicalment amb l’aparició de les sales infantils i les bebeteques.

Tot seguit s’improvisa un debat al voltant de la pregunta de si els usuaris volen o no un tracte personalitzat. Lourdes Reyes i Àngels Merino expliquen el cas d’una biblioteca de Hèlsinki on una mena de guia de la Imserso-bibliotecari ben visible s’asseia cada dia en un lloc diferent per ser preguntat pels usuaris que ho desitgessin. Fonalleras reflexiona sobre el risc de la prescripció pel perill de l’arbitrarietat i de la imposició. No afirma que sigui dolent, però tampoc té clar que sigui bo. Imagina els bibliotecaris més aviat com les “llebres” de les maratons, perquè ofereixen punts de referència sense que et sentis jutjat. Joan Pluma incideix en què l’important és córrer la marató, és a dir, llegir. Del què i del com se’n pot parlar llargament. Àlex Hinojo parla “d’entrenador personal bibliotecari”.

Àngels Merino opina que les biblioteques haurien de tornar a la cosa “slow” i disposar de taquilles per a deixar els mòbils. Carme Fenoll comenta que hi ha biblioteques que disposen d’espais amb inhibidors.

M. Teresa Calabús diu que les bibliotecàries han de defensar sempre els gustos de la gent. Matisa que la circumstància de la lectura és un tret molt important. I ens revela el seu mètode a l’hora de recomanar un llibre: demana a la persona que li digui dos llibres que li hagin agradat i dos que no. El secret de l’èxit rau en la sinceritat recíproca. La llibretera confessa que s’aprèn molt dels lectors i subratlla la importància de compartir les lectures. Lourdes Reyes és partidària d’equips multidisciplinars de professionals entregats a voler escoltar a la gent.

Àlex Hinojo reivindica les portes d’entrada a la lectura, totes, aigualides, descafeïnades, siguin quines siguin. Però a partir d’aquí, es necessita un acompanyant, algú que t’estiri i t’ajudi a identificar els punts de connexió entre diferents relats.

A les 19.37h forcem la clausura d’una sessió que es resisteix a morir entre un viu debat de si llegir és de minories (Calabús diu que sí, Pluma diu que no). Endorfines exaltades com després d’un entrenament intens fan entendre que de tant en tant cal parar i reflexionar. Permetre’ns el luxe de dubtar hauria de ser un exercici més habitual en les nostres dinàmiques personals i col·lectives, encara que de vegades això ens faci perdre algun tren.