El Donizetti més francès: triangle amorós al segle XIV

1.07.2018

El proper 8 de juliol, i fins el dia 24, el Gran Teatre del Liceu acull La favorite de Gaetano Donizetti, una òpera ambientada a la Castella del segle XIV on el rei Alfons XI, la seva amant Elionor i l’estimat d’aquesta, Fernando, constitueixen un triangle amorós que acabarà en tragèdia. Clémentine Margaine serà Elionor, i Michael Spyres i Stephen Castello, Fernando, en una producció signada per Ariel García Valdés.

'La favorite' de Donizetti, al Liceu

‘La favorite’ de Donizetti, al Liceu

El Liceu presenta la versió original en francès de la famosa obra de Donizetti La favorite, composta pel públic parisenc a l’estil de la grand opéra francesa i que més tard se’n faria la versió italiana amb notables canvis –que, d’altra banda, li rebaixarien nivell. El llibret en francès és d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe, i la composició va ser intricada, fins al punt que Donizetti va utilitzar material de fins a quatre obres anteriors. Hector Berlioz, que va assistir a l’estrena parisenca de 1840, constatava que si bé La favorite s’havia escrit per un públic francès, en cap moment l’autor va renunciar al seu estil melòdic i el seu particular tractament de les masses vocals i instrumentals. En el centenari del naixement de Donizetti, Toscanini va dirigir l’obra a Bergamo amb un èxit esclatant.

L’originalitat de l’obra rau en el fet que la protagonista, Elionor, és una mezzosoprano, imposició de l’empresari del teatre, Léon Pillet, que tenia una aventura amb Rosina Stolz. Per altra banda, es dóna gran pes al tenor, que fins aleshores era més aviat un secundari, mentre aquí obre i tanca la funció amb àries belles i exigents. I, finalment, Donizetti, com a admirador de Beethoven, li rendeix homenatge amb les timbales i els vents-metalls ja des de l’esplèndida obertura.

La història transcorre a l’Espanya de 1340, quan Castella i Portugal es van unir per lluitar contra els musulmans a la Batalla del Salado, moment en què l’Església i l’Estat estan en perill de caure en mans dels enemics. L’obertura és grandiloqüent i ens denota que l’obra que sentirem remet a una nissaga reial, amb un motiu que es va repetint durant tota l’obra. Destaca el moment en què la flauta inicia una melodia que, tot i ser menor, és esperançadora i, conseqüentment, es clou amb major. L’orquestra respon amb amplitud i un aire desimbolt, per acabar triomfalment amb cert frenetisme, en un passatge on els instruments no deixen d’estar molt ben equilibrats.

El primer acte se situa a Santiago de Compostel·la, i s’inicia amb la pregària dels monjos, una melodia ascendent cap a Déu, per indicar que “aquella capella és un santuari”. Baltasar, el pare d’Elionor, entra en escena juntament amb Fernando, que està absort en els seus pensaments. Es debat entre el dolor i la felicitat amb els seus records de l’amor a una desconeguda i invoca els àngels radiants a “Un ange, une femme inconue”, que comença amb un arioso despullat de parafernàlia orquestral i implora Déu que “és ella [serà Elionor] amb qui vol estar”. L’elegància regna durant tota l’ària, com ho fa al llarg de l’obra, i Fernando imprimeix melangia i dolçor en una ària deliciosa. Decideix abandonar el monestir per anar a la cerca de la seva estimada i Baltasar, a desgrat, li ho permet encara que l’adverteix dels perills. Després prediu que “Fernando tornarà al monestir, potser decebut, però segurament més savi”.

'La favorite' de Donizetti, al Liceu

‘La favorite’ de Donizetti, al Liceu

Amb els ulls embenats arriba Fernando a les contrades on es troba Elionor i aviat es professen amor, apassionats, encara que saben que no el podran consumar a la Terra, sinó en el Cel. En realitat és Ines qui l’ha rebut acompanyada de les joves noies, que insisteixen que l’amor s’ha de mantenir el secret. Elionor conclou que no es poden veure més, perquè és la favorita del rei Alfons XI, però ajuda Fernando a prosperar fora del convent, a l’exèrcit.

A l’acte segon ens trobem a Lleó en el moment en què el rei ha vençut els moriscos i rep a l’Alcàsser de Sevilla. Fernando, gràcies a Elionor, ha prosperat i el rei es mostra molt cofoi amb ell. En l’ària “Oui, tous ces courtisans dévorés par l’envie”, Alfons XI canta l’amor per Elionor i està disposat a deixar el seu tron per fer-la reina. La melodia té un fraseig molt amable, i la seva veu desperta certa melangia i tristor, però després s’anima quan diu “Elionor, el meu amor”, amb una sèrie de modulacions harmòniques i certs portamenti vocals que després van a tempo quaternari amb certa acceleració. Malgrat que vol destituir la reina del tron i substituir-la per Elionor, s’adona que el pare de la seva dona, Baltasar, és un protegit del Papa. Però en un duo d’amor, Elionor li manifesta el seu disgust en ser només la seva amant. El duo comença amb certa harmoniositat i calma, però ella tensa la situació, i el rei té por que ella s’allunyi d’ell. La situació es precipita quan Don Gaspar apareix amb una carta que certifica que Elionor té un altre amant, la música es torna més incisiva i les veus ataquen amb més violència, sempre dins dels cànons del bel canto. En tot cas, Elionor ho nega, i tot això es barreja amb l’arribada de Baltasar, que força el rei a oblidar els seus plans de divorci. Al final, tota la cort s’hi veu involucrada i canten un concertante on les veus principals són les de Baltasar, Elionor, Alfons XI i Don Gaspar, amb l’orquestra acompanyant triomfalment l’escena, que compta amb certa grandiloqüència sonora.

Sevilla és l’emplaçament on ocorren els fets del tercer acte, moment en què el trio amorós es reunirà. Inicialment, Alfons XI vol premiar Fernando pels seus èxits a la guerra i, en preguntar-li què és el que més desitja, s’adona que és Elionor. Sorprenentment, el rei veu amb bons ulls la relació, amb l’estupefacció dels enamorats (“és un error, un somni boig”). Tan és així que anima el seu rival i la seva pròpia amant a casar-se ben aviat, i ella ho rep amb una confusió de sentiments, ja que estima els dos homes. Una arpa i els vents donen entrada a l’ària “O mon Fernand, tous les biens de la terre”, plena de dolçor i encant. L’orquestació presenta originalitat, amb la corda percudida, i la veu de mezzosoprano llueix un fraseig ample i tocs de subtilesa que enriqueixen la pàgina, de ritme calmat fins que arrenca el geni del personatge: “Veniu cruels, qui us atura?”. L’orquestra es mostra vigorosa i acompanya la melodia intervàlica de la mezzo, que, amb un color fosc en el centre i brillant en la zona aguda, deixa anar el seu caràcter.

Apareix Ines amb la missió de confessar, de part d’Elionor, el seu passat a Fernando. Però aquesta és arrestada sense poder parlar-hi. El cor fa una intervenció interessant dient que allà dins d’una capella hi ha una veu penetrant, la de Déu, que brilla amb glòria i riquesa (“Déjà dans la chapelle”) i dóna l’entrada a Fernando, el rei, Don Gaspar i Elionor, que discuteixen la situació, amb la qual cosa es formen uns números musicals vistosos i atractius, on també hi intervé el cor. La parella es casa, i Fernando s’assabenta de la història d’Elionor després de la boda. Considerant-se deshonrat pel rei, trenca la seva espasa, abandona la seva estimada i es confia a Baltasar.

La música que inicia el quart acte és deliciosa. Un orgue ens situa altre cop a Santiago de Compostel·la, i el violoncel ens evoca un passat on la ingenuïtat els feia a tots més feliços. Una nota sostinguda ens aporta calidesa i intimitat, per després aparèixer els vents i la percussió amb solemnitat en una melodia ascendent, que ens torna a situar prop de Déu. Un cor de monjos canten en to fúnebre perquè la filla de Baltasar, la reina, ha mort de gelosia i dolor, i les seves despulles han anat a parar al monestir. Baltasar prega en to tenebrós per l’esperit de la seva filla.

'La favorite' de Donizetti, al Liceu

Fernando canta “Ange si pur, que dans un songe”, una ària plena de bellesa, amb frases legato, girs melòdics interessants i un acompanyament orquestral enginyós. Pur bel canto, en el sentit més literal de la paraula, de “cantar bell”. El monjo enamorat fa èmfasi en el mot “Pieté”, per la culpabilitat que li comporta la mort de la reina. El ritme és tranquil, i tot plegat ens situa en una calidesa que reprèn Elionor, en la solitud de la seva ànima (“Fernand! Fernand! Pourrai-je le trouver?”). El cor de monges i frares s’hi afegeixen i ens situen en un món celestial on la vetlla pel cos mort és omnipresent. El que resta d’òpera és bàsicament un duo entre els enamorats. La música es torna més agitada a “Va-t’en d’ici! De cet asile”, quan Elionor apareix en estat d’esgotament i cau davant la creu. Les veus es mouen per un registre ample i la intensitat es va modulant segons els seus sentiments. “Viens! Je cède èperdu”, li diu Fernando, i ella li contesta “C’est mon rêve perdu”, indicant que el seu amor és un somni perdut i que ja no hi ha res a fer. La música adopta una volada generosa i l’orquestra l’acompanya amb pizzicati amables i elegants. En el duo, Fernando inicialment la rebutja, però després, corprès per l’amor i la sinceritat de l’estimada, s’hi vol unir novament. Però és massa tard, Elionor torna a defallir i finalment mor en braços de Fernando.

Donizetti aconsegueix mesclar a La favorite la seva poètica compositiva, de constatada maduresa, amb les convencions del melodrama i la dramatúrgia franceses, que fan que les seves representacions siguin del tot exitoses, l’extensió de la grand opéra i les melodies cantabiles, moments de virtuosisme vocal i grans escenes de conjunt.

Al Liceu, l’heroïna estarà encarnada per la francesa Clémentine Margaine, Daniela Barcellona, de Trieste, i la franc-suïssa Ève-Maud Hubeaux, que requereix una rica i profunda mezo amb gran charme, entonació clara i dicció perfecta. És un paper de mezzo amb cert risc, per la intermitència de les seves intervencions i pel repte que suposa el registre ample que li otorgà Donizetti. És important que el color tingui homogeneïtat i fàcil lluïment en l’agut i en la zona mitja-baixa.

Per la seva banda, Fernando estarà interpretat per Michael Spyres, un cantant molt versàtil, que es mou des del Barroc fins al segle XXI, però que és aclamat pel bel canto de Rossini i la grand opéra francesa, ideal pel rol. Un músic brillant, amb molta musicalitat en el fraseig i una exquisida projecció, amb una perfecta condició lírica. El nordamericà Stephen Costello s’alternarà amb Spyres. Segons Opera News, Costello és “un talent de primera classe… un intel·ligent i ben format cantant que amb el seu enorme talent natural fa música des dels instints, amb el seu gran potencial”.

L’Alfons XI dels barítons Markus Werba (Àustria) i Mattia Olivieri (Itàlia) necessita projecció, agilitat, gust, solidesa i capacitat interpretativa, així com el Baltasar del baix Ante Jerkunica (Croàcia) requereix una imponent presència i una veu potent i profunda per fer unes intervencions equilibrades. La soprano espanyola Miren Urbieta-Vega encarnarà el rol d’Ines, la donzella d’Elionor, i el tenor català Roger Padullés serà Gaspar.

La producció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro Real de Madrid ve signada pel director i actor francoespanyol Ariel García Valdés, i es va estrenar al teatre barceloní el 2002, primer cop que es va fer La favorite en versió francesa al Liceu. La direcció d’escena de Derek Gimpel dóna dinamisme a una escenografia amb els elements minimalistes que no deixen te tenir cert caire d’antigor o, si més no, conservadorisme. El nordamericà Patrick Summers, que es mou tan bé en l’àmbit dramàtic com en el simfònic, n’assumeix la direcció musical. El seu àlbum Bel Canto amb Renée Fleming el va situar com un dels referents del bel canto. Podrem sentir el resultat de la seva feina entre el 8 i el 24 de juliol al Gran Teatre del Liceu.