El dolor d’Almodóvar

29.03.2019

Hi ha molt dolor al món i poques maneres d’explicar-lo bé. Escassos minuts després dels crèdits inicials, Dolor y gloria interromp la imatge real per deixar pas a una infografia: escàners, il·lustracions anatòmiques, radiografies, corbes de so per representar un acumen. La veu en off de Salvador Mallo (Antonio Banderas) repassa les xacres que afligeixen el seu cos, ara que ja és un director de cine prou vell perquè li dediquin una retrospectiva. Malgrat l’abstracció visual buscada, els colors decadents ens recorden que segueix sent Pedro Almodóvar qui ens està parlant del seu patiment, i que ha començat a fer el que farà al llarg de tota la pel·lícula, o potser, el que ha fet al llarg de tota la seva vida: trobar maneres de posar distància, convertir el dolor en cinema.

Per si sou l’única persona del planeta a qui no li han dit encara, sapigueu que la nova obra d’Almodóvar és transparentment autobiogràfica. El personatge de Salvador és un cineasta que parla com Almodóvar, vesteix com Almodóvar i viu a la mateixa casa que Almodóvar. Encara més important: quan li arriba l’inexorable declivi físic i es barreja amb el declivi creatiu, la vida i els trencalls passats sobre les quals rumia són els d’Almodóvar. Això, esclar, és el menys important. Per submergir-se en el món de Dolor y gloria no cal saber res de la infància rodejada de dones a la Manxa, de la mala educació als internats religiosos, o del desig de desig que saturava la movida madrilenya. Arribar al nivell d’Almodóvar és adonar-te que, si t’expliques des de la teva ferida, pots mostrar el que vulguis sense haver de demanar perdó.

La relació del cineasta manxec amb les ferides és sempre ambigua perquè si es limités al quejío seria insuportable. Des de la primera seqüència, veiem a Salvador en equilibri amniòtic amb els ulls tancats sota l’aigua d’una piscina, fins que el primer pla d’una cicatriu ens fa pensar si fins i tot ja estem estripats abans de néixer. No hi ha a Dolor y gloria cap nostàlgia per la innocència perduda, sinó un recorregut oníric des del present a través de les diferents etapes de la vida del director, instants en què apareixia un desajust per dir-nos que, sempre que arribem nosaltres, la innocència ja ha marxat. Per Almodóvar, l’art ha estat la forma de fer vibrar aquest desajust sense caure a l’abisme del sofriment banal, i l’art és en els llibres que llegia de petit, en les cançons que cantaven les dones del poble –Rosalía inclosa- fent safareig, i en els braços musculats d’un jove paleta. De gran tot se sofistica amb les novel·les gruixudes, la col·lecció de quadres i les pel·lícules vistes i rodades; però la funció és la mateixa: reconciliar el que és amb el que podria ser gràcies a una pirueta de bellesa.

El millor Almodóvar és el que és capaç d’estimar aquesta bellesa sense perdre el somriure burleta que s’escuda darrere les ulleres de sol, i el perill de Dolor y gloria és reduir la vida a un àlbum de fotos massa planes per a la ironia. A mesura que el film avança, la por de que el relat s’esllangueixi en un catàleg preciosista es va fent gran: cada seqüència és un tema, un bloc separat dels altres amb una irreprotxable consistència formal i una depuració estilística a l’abast de molt pocs, però que, invariablement, mor abans d’obrir la ferida en canal. La pel·lícula esbossa multitud de temps perduts i aconsegueix fondre’ns amb el somieig del seu protagonista, però cap dels capítols és prou brillant ni prou autònom per commoure tant com promet.

 

Serà només quan arribi l’escena final que podrem entendre perquè cap idea s’ha estirat del tot i fer una lectura retrospectiva: un fotograma brusc que ho clou i ho reobre tot alhora, obligant-nos a repensar de què anava la pel·lícula que hem vist. A alguns els funcionarà el gir que proposa Almodóvar, i a d’altres els farà fora, però serà igualment difícil per a les dues parts reduir el significat del tot. Però això és el que fa el bon cinema: precisament perquè les ferides no acaben mai de tancar-se, hi ha alguna cosa redemptora en seure a la butaca d’una sala fosca amb la pantalla ben gran i veure com sagnen.