El discret encant del reformisme

18.02.2015

El cicle de conferències «Pren la paraula» continua una setmana més al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Aquest cop amb la presència de Bo Stråth, catedràtic emèrit d’història nòrdica, europea i mundial de la Universitat de Helsinki. La seva investigació recull parcialment el testimoni de Koselleck, d’una banda repensant els models historiogràfics des d’una reflexió més propera a la filosofia de la història que no pas al treball documental, i de l’altra contrastant algunes de les narratives dominants en les societats contemporànies per tal de dibuixar-ne la genealogia, talment com si fos un sociòleg.

Bo Stråth | Foto: Therese Farstad

Bo Stråth | Foto: Therese Farstad

A qui pertany el patrimoni de la crítica social i política? És la imaginació radical —l’activisme utòpic que reclama Fredric Jameson— un instrument propi de les ciències humanes o ha de quedar exclosa del currículum de les diferents disciplines? Aquestes clàssiques preguntes han assaltat la sociologia, la història i la filosofia des dels seus inicis; i són les mateixes que emmarquen les reflexions metodològiques que va deixar-nos Bo Stråth en les seves intervencions. El seu objectiu era pensar la interrelació entre capitalisme i benestar des de la perspectiva del concepte reforma: la hipòtesi central que anima les seves anàlisis afirma que des de 1970, data decisiva per a l’emergència de la narrativa neoliberal, el terme reforma ha perdut la seva dimensió social per passar a ser un instrument políticament fossilitzat en mans del mercat. Les reformes esdevenen meres transaccions destinades a optimitzar o reconduir l’economia, una formulació que des de l’esclat de la crisi de 2008 se’ns ha tornat evident: reformes són el que es reclama des d’Alemanya, moralment connotades en nom de l’austeritat; reformes són allò contra el qual Varoufakis s’enfronta èpicament, en «desigual batalla», en nom de la revolució democràtica.

Si ho resumim amb traç gruixut, la intervenció de Stråth estava destinada a explicar com el concepte de reforma ha passat de ser una alternativa creïble a la revolució, una idea clau lligada al progrés social que ha marcat la revolució industrial i, més tard, la resurrecció keynesiana de l’economia, a convertir-se no ja en un instrument conservador, sinó en un utensili buit en mans de tecnòcrates, mer recurs institucional al servei del mercat. Stråth va relatar el procés que ha portat a tal desconnexió des del punt de vista aeri i distanciat de l’historiador, advocant, a més, per l’adopció d’una postura crítica que animava a la reapropiació del concepte de reforma —la qual cosa, en un temps on la revolució democràtica és el tòpic polític més efectiu, ha de llegir-se també com una forma de provocació.

Per això, és normal que en el seminari a porta tancada que es va celebrar al mateix CCCB, l’endemà al matí, la majoria d’investigadors inquirissin Stråth precisament en això: quin sentit del concepte reforma era aquell que volia recuperar? Que potser el seu valor normatiu no és íntimament conservador? En altres paraules: no era el concepte reforma, en el fons, un terme sistèmic, que deixava en la penombra aquells actors exclosos d’entrada, precisament aquells que una revolució democràtica pretenia incorporar? La dialèctica entre reforma i revolució tornava de nou a Burke i les seves reflexions sobre la Revolució Francesa, retrocedint encara més, ja que la discussió va portar a discutir la «prehistòria» del concepte: el seu fons religiós (i polític) en Luter, on encara estava deslligat del benestar. Entre els assistents, semblava existir la ferma convicció en la inoperància del concepte reforma: era normativament problemàtic, insuficientment incloent i no assegurava la recuperació del debat estrictament social, que avui dia podem empaquetar sota el concepte de redistribució.

Les respostes de Stråth es vertebraven en un esquema inesperat i modest, però potser per això més interessant. Segons el professor de Helsinki, la seva intervenció no havia de ser llegida com una invectiva en nom de la reforma entesa com a x o com a y; no reclamava el retorn a una improbable edat d’or on el concepte era el veritable terme mitjà, l’ideal polític de moderació que tan sovint sentim exigir. Això és, no pensava la reforma des d’una perspectiva normativa, ni realitzava una dissecció analítica del concepte per tal de trobar-ne l’essència immortal que permetés reconstruir de cap i de nou el debat entre capitalisme i benestar.

Seguint la metodologia de Koselleck, Stråth s’arremanga en el fang de la quotidianitat, i s’acosta al concepte de reforma des del seu significat comú: no es tracta, per tant, d’una deconstrucció, sinó de la genealogia de les atribucions normatives que els parlants confereixen actualment al concepte. Parteix de la premissa que els canvis socials depenen enormement d’un seguit de conceptes clau, entre els quals inclou el de reforma, que acostumen a trobar-se sempre en tensió entre diferents usos: les reformes de Varoufakis —clarament un dels seus exemples preferits— no són les mateixes que les de Schröder i els abanderats de la Tercera Via. Treballa, doncs, en la distància que separa les experiències col·lectives i els horitzons de sentit, descrivint com les primeres determinen els segons.

En aquest sentit, podem tornar al principi i afirmar que Stråth deslliga la tasca de l’historiador de la del crític social. Ho va repetir més d’una vegada, entre riures, davant les preguntes del públic sobre el paper que el concepte de reforma hauria de jugar en els pròxims anys: «Jo sóc especialista en el passat». No obstant això, seria un error pensar que això converteix l’anàlisi de Stråth en una arquitectura neutra, inofensiva. El discret encant del reformisme és també el discret encant del seu mètode: un treball de qüestionament i reapropiació a petita escala. Un impuls que en tot moment m’ha recordat el treball filosòfic de Rorty, sovint criticat per conservador. Rorty considera que l’única crítica raonable és la crítica interna, la que es nodreix del mateix material que pretén modificar. Per això, el seu pragmatisme és un cant a l’experimentació social imaginativa i reformista. Com diu Rafael del Águila, llegint Rorty, hem d’aprendre a ser més modestos i més banals: deixar de pensar en «l’home nou» i limitar-nos a petites intervencions que contribueixin a disminuir la injustícia i la crueltat.

És en aquesta freqüència en la qual hem d’entendre les reflexions de Stråth. La seva pròpia tasca de clarificació dels usos del concepte reforma, així com de la seva història recent, amb especial èmfasi en la pèrdua de la dimensió social, constitueixen aquest treball modest i banal que és, al mateix temps, una acció reformista.

Etiquetes: