El dinero me tiene miedo

21.02.2014

Primer va ser José Antich a La Vanguardia, després Pedro J. Ramírez a El Mundo i fa uns dies Javier Moreno, el director de El País. Ara ha estat el torn de Bernat Puigtobella, que ha perdut de control de Núvol després d’arruïnar-se jugant a cartes a El Born CC. Ens ho explica ell mateix en una crònica de comiat.

 

Bernat Puigtobella jugant a cartes al Born CC | Foto Oriol Miralles

 

Sabia que tard o d’hora en Quim Torra em portaria a la perdició. Dimarts vaig anar a la cinquena sessió d’El triquet del Born, un cicle del Born CC que se celebra un cop al mes. Jo hi anava convençut que assistiria a una conferència solemne sobre la geneaologia del joc a la Sala Moragues, però un cop allà va resultar que això del triquet era un casino improvisat a la taverna. En diuen espai gastronòmic, però a mi què voleu que us digui, em va semblar una taverna plena de gent amb ganes de deixar-s’hi l’ànima.

I ara que hi penso, ho deuen fer perquè la gent begui cervesa i s’hi deixi el quartos, que és el que em va passar a  mi dimarts passat, juagant al passa deu. Pels que no hi hàgiu jugat mai, el passa deu és un joc de daus que consisteix a tirar un dau tres vegades, una rere l’altra, i anar sumant. I es tracta d’endevinar a cada tirada si la suma dels tres daus superarà el deu o quedarà per sota. D’aquí que es digui passa deu.

La cosa va anar així. Vaig comprar les fitxes i vaig començar fort. Presidia la taula i com qui no vol la cosa, vaig guanyar la primera ronda. Vaig demanar una altra Moritz. L’Oriol Ripoll, mestre del cicle, ens explicava que el passa deu està documentat a Catalunya des del 1616, l’any que Miquel Ribas, un cronista de la vida dels barcelonins, fa referència a aquest joc en una de les entrades del seu dietari. Rabelais també feia jugar Gargantua al passa deu. A Els tres mosqueters, Poryhos també juga al passa deu. I una nota curiosa: a Galileo Galilei li van demanar que fes un estudi de combinatòria i dictaminés quin percentatge de probabilitats hi havia que en la tirada consecutiva de tres daus sortís una xifra fins a deu o superior a deu. Després de fer els seus números, Galileo va arribar a la conclusió que les probabilitats que sortís una cosa o altra eren idèntiques, i que per tant el joc era en aquest sentit perfectament equilibrat.

Vaig creure que la sort em venia de cara. En aquell primer moment d’eufòria no pensava que m’estava perdent alguna cosa més que el partit del Barça. Estava convençut que la fortuna bufava a favor meu i anava fent pilons amb les fitxes que guanyava. Tement que m’emportaria la banca, l’Oriol Ripoll ens va proposar a jugar a un joc de cartes, anomenat Primera d’Alemanya. La veritat és que em vaig emboirar tant que ara no sabria recordar coherentment com s’hi juga, però diria que és una mena de pòquer primitiu i que hi vam jugar amb una baralla espanyola. L’Oriol Ripoll anava amanint la partida amb dosis d’erudició mentre m’anava plomant. I aquí sí que l’atzar em va desobeir i la sort em va desemparar. A cada mà arreplegava unes cartes més tòxiques. Riueu-vos de les preferents. Si us voleu arruïnar ja ho sabeu, el dia 18 de març se celebra la pròxima sessió d’El Triquet del Born.

 

Puigtobella amb una mà tòxica | Foto Oriol Miralles

 

Quan ja ho havia perdut tot, l’Oriol Ripoll em va explicar que ja l’any 1603, el Licenciado Francisco de Luque Faxardo havia advertit en el seu Fiel desengaño contra la ociosidad y los juegos que fer piles de monedes porta mala sort. Que guanyar la primera ronda és mal auguri i que seure en una cantonada de la taula és garantia de fracàs. Al final, quan ja no em quedaven més fitxes, ho vaig apostar tot. Vaig entendre en pròpia carn aquella dita catalana que diu: “De gener a gener, el diner és del banquer”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris