Vicky Peña és María Moliner

L’actriu Vicky Peña té una debilitat especial per personatges femenins cèlebres del segle passat. Ho ha demostrat tant en teatre com en cinema. La seva caracterització innata l’ajuda molt, però també la passió amb la qual s’endinsa en l’ànima de cadascun d’aquests personatges.

El que ara representa amb ‘El diccionario’ és el d’aquesta mena d’homenot Joan Coromines en versió femenina —no goso dir “donota”— que va ser María Moliner, l’autora del ‘Diccionario del Uso del Español (DUE)’, aragonesa (Paniza, Saragossa, 1900 – Madrid, 1981) i, com ella mateixa diu, tossuda fins als ossos, que va dedicar bona part de la seva vida a reconstruir la definició exacta i plural de les paraules.

Els espectadors potser esperen una obra que aprofundeixi en termes lingüístics i divulgui tesis filològiques. Afortunadament, això només és una remor de fons: a la universitat el que és de la universitat, i al teatre el que és del teatre. El moll de l’os del muntatge és donar a conèixer una part de la vida de María Moliner, la vida domèstica, a la casa-estudi plena de fitxes esgrogueïdes, la relació amb el seu marit, els seus fills —absents de l’espectacle—, el record de la petita filla morta, la memòria de l’etapa de la guerra civil i la repressió posterior que tant ella com el seu marit van patir a causa de la Depuració feixista, i la seva frustrada entrada a la Real Academia de la Lengua perquè, a principis dels anys setanta, dominava —si no domina encara— la preferència per la presència dels homes en els butacots amb nom de lletra.

Però, sobretot, crec que aquesta recreació de la María Moliner més íntima creix en interès dramatúrgic perquè tracta una qüestió molt actual, amb l’augment d’esperança de vida, que s’ha fet present en moltes famílies: la vellesa allargada, el llast de l’Alzheimer, la demència senil, la pèrdua de memòria… tot provocat per diverses patologies d’arrel neurològica.

María Moliner va perdre progressivament la seva capacitat intel·lectual per una d’aquestes patologies i va passar els últims anys amb les facultats expressives totalment anul·lades. La duresa de no trobar la paraula exacta per definir l’ofici que has fet tota la vida, li passa a ella quan confon “llibrera” per “bibliotecària”, en un avís del que vindrà més endavant. És en aquest procés, quan l’actriu Vicky Peña entra més a fons en el personatge, sense caure en excessos dramàtics, però sí que representant amb subtilesa la degradació física i intel·lectual de la protagonista de l’obra.

Però com que la trama no és només lineal, té l’atractiu que, en un joc de memòria que torna, fusiona, gairebé sense que l’espectador se n’adoni, vivències dels momens més dramàtics viscuts per María Moliner i el seu marit, quan després que ella redactés el Pla de Biblioteques en temps de la República, estant aleshores a València, es veuen obligats a renunciar a la seva ideologia i a saludar l’entrada dels vencedors feixistes a la ciutat amb l’acabament de la guerra, sense que això els alliberi de la repressió dels vencedors, quan la destinen com a arxivera d’Hisenda, ella, i quan perd la càtedra de física nuclear, ell.

‘El diccionario’ conté molt més del que en principi pot semblar. És un exercici de memòria històrica que mostra a generacions joves el perill de la intolerància, la repressió i les ideologies alimentades amb l’odi al contrari. És també una lliçó interdisciplinària: mèdica, quan es tracta la qüestió neurològica; lingüística, quan es parla de la feina de les fitxes de llengua; social i política quan, des del faristol, María Moliner tira contra els acadèmics amb ironia i matisa quina és, per a ella, per exemple, la definició de les paraules “llibertat” o “dictador’, tractada de diferents maneres, segons quin és el color de qui la redacta.

Al costat, doncs, de la interpretació excel·lent de l’actriu Vicky Peña —acompanyada dels actors Lander Iglesias i Helio Pedregal, marit de María Moliner i metge neuròleg respectivament— hi ha una posada en escena molt càlida, d’il·luminació matisada, dominada per una pila d’objectes de record com en uns Encants desendreçats que, des del seu silenci, evoquen un temps que ara ja és èpic, llegendari, mític i que, als nascuts i crescuts enmig d’artilugis electrònics de tota mena, se’ls fa impossible d’imaginar que, amb tants pocs recursos, segons qui aconseguís una obra immensa.

«El diccionario», de Manuel Calzada Pérez. Intèrprets: Vicky Peña, Helio Pedregal i Lander Iglesias. Veu en off: José Pedro Carrión. Escenografia i il·luminació: Francisco Leal. Vestuari: Pedro Moreno i Cristina Rodríguez del Yerro. Música i espai sonor: Mariano Díaz. Direcció: José Carlos Plaza. Producció La Abadía i Anadramápete. Teatre Romea, Barcelona, 19 gener 2013.