El dia que el bust de Franco va sortir disparat de la UB

13.02.2019

El 17 de gener del 1969, a començaments del segon trimestre del curs, hi va haver l’ocupació del paranimf de la universitat, al vell edifici del centre de Barcelona, amb motiu d’una assemblea general de tots els universitaris catalans. Amb el meu amic Jaume Medina –estudiant de Filologia Clàssica– vaig afegir-me a la tropa revolucionària, encapçalada per alguns caps de brot de la revolta estudiantil. Empesos per una gernació descontrolada, el meu amic i jo ens vam trobar al pri­mer rengle d’aquella host impetuosa, a tocar del presbiteri laic de la vasta sala aca­dè­mica.

Homenatge a la bandera a la Plaça Universitat, 28 de gener de 1969 | Foto: La Vanguardia

Homenatge a la bandera a la Plaça Universitat, 26 de gener de 1969 | Foto: La Vanguardia

Al cap d’uns instants sorgí d’entre la foule un estudiant més decidit –més tard vaig saber que era en Miquel Horta, futur mecenes cultural– que es­tampà amb grosses lletres ver­melles damunt el domàs blanc de la capçalera, sota un quadro de la Purís­sima, un eslògan revolucionari típic del moment: “Universidad para el pue­blo”.

Després d’algunes proclames incendiàries, i al crit d’“¡Al rectorado!”, uns quants assistents es van encaminar al despatx del Dr. Manuel Albaladejo, catedràtic de Dret i rector de la universitat. Entre els assaltants hi havia dos amics meus, ex-alumnes dels jesuïtes: Ramon Felipó, estudiant de Dret i fill d’un jutge, i Joaquim Auladell, condeixeble meu a la Facultat de Filosofia i Lletres.

Al cap d’una estona el bust de Franco que presidia el despatx del rector va sortir disparat per la finestra i va caure a l’ampla vorera de la Gran Via. Felipó em va aclarir, al cap d’uns dies, que ell no va hissar cap bandera roja al balcó del despatx rectoral –com va informar la premsa de l’endemà–, sinó que una cor­tina vermella que decorava el despatx del rector va ser arrabassada per un dels assaltants i va quedar penjada a l’ampit de la finestra.

Atès el caràcter anònim i multitudinari dels fets, no hi va haver represàlies personals. Els meus amics assaltants van anar tranquil·lament a dinar a casa i mai ningú no els va demanar compte de res. En canvi, l’assalt al rec­torat i les seves conseqüències polítiques motivaren el tancament de la universitat i la declaració de l’estat d’excepció a tot Espanya.

El diumenge següent es va celebrar a la plaça de la Universitat un acte de desagravio a la bandera espanyola i al bust de Franco defenestrat. Jo vaig co­metre la irresponsabilitat d’acostar-m’hi per veure què passava. Devia ser dels pocs estudiants –per no dir l’únic– que hi prenia part, encara que fos només com a observador. De mica en mica, sense poder-ho evitar, em vaig trobar al mig de la manifestació, empès per una gernació que s’hi anava incorporant.

Per assegurar-se l’èxit de participació, els militars ha­vien enviat a l’acte soldats de paisà de la guarnició de Barcelona (se’ls coneixia pels cabells o, més ben dit, per l’absència d’aquests, en una època que tots els nois els dúiem llargs per exterioritzar el nos­tre inconformisme).

Hi havia falangistes –amb la camisa blava i la resta de l’uniforme que els distingia– i franquistes d’una certa edat. Amb gran sorpresa vaig sentir un “Vis­ca Catalunya!” proferit per un home amb gavardina clara, que vaig reconèi­xer de seguida. Era l’amo d’una papereria del carrer d’Amigó, que jo sovintejava per raó del veïnatge amb la dispesa on vivia. Els manifestants que l’enrot­lla­ven se li van tirar al damunt i el van començar a copejar. Sem­blava que el volguessin linxar allà mateix. Vaig estar uns quants dies sense veure’l a la papereria, i, quan s’hi va incorporar, em va fer l’efecte d’una persona trista i derrotada. Naturalment, no li vaig fer cap comentari de la manifestació.

L’acte d’adhesió al Caudillo i als principios del Movimiento va acabar amb un discurs del capità general de Catalunya, Alfonso Pérez-Viñeta, que va engegar una proclama tan franquista que no respectava ni les previsions suc­cessòries del Jefe del Estado (la recent proclamació del príncep Joan Carles com a hereu de la Corona espanyola). Aquesta intervenció pública va comportar al militar la destitució fulminant del seu càrrec i la definitiva reclusió domiciliària.

Com que l’endemà els diaris no en van dir res, ni van reproduir el text del seu discurs, i jo era una de les poques persones que l’havia sentit pronunciar in situ, quan vaig anar a Edicions 62 a portar un original corregit, Francesc Vallverdú –mi­litant del PSUC– me’n demanava detalls: “Què va dir, ahir, el capità general? Què hi feies, tu, a la ma­nifestació?” Després d’ex­cusar-me per haver-m’hi acostat, com a mer observador, li vaig fer cinc cèntims de les paraules del militar, que potser van servir per resse­nyar l’acte a Nous Horitzons, la revista del partit en la qual Vallverdú col·labo­rava. 

Galeries del record.
Memòries d’un filòleg
(inèdit)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Narcís Garolera: és veritat el que dius. El meu germà estava fent el servei militar a Barcelona i el van pressionar a anar a l'”acto de desagravio” a la plaça de la Universitat, de paisà. Els havien promès un o dos dies de permís si hi anaven. Eren uns 50 soldats amb el sergent. Un cop el sergent el va veure, de seguida que va poder diu que se’n vanar primer dissimuladament i després a pas viu, ell i molts companys que deien “no sé què hi hem vingut a fer aquí”. Diu que el sergent també va ser dels primers a escaquejar-se.