El dia que ‘la Bonet’ soni a la ràdio

30.10.2018

El sentiment de pertinença està estretament lligat a la idea de regularitat. La interrupció permanent esqueixa i allunya. Per sentir-nos part d’una societat (diríem país, també), cal que en participem. Hem de compartir els seus espais; o almenys els seus sistemes i codis. Funcionar, en definitiva, a la seva manera. Un dels sistemes que proveeix més arrelament és la llengua, que és la cuina de la cultura: allà on ens sentim profundament a casa. Quan la llengua atenua, deixem de sentir-nos part. Jo, almenys, em sento expulsat. En català, aquest afebliment és innegable. El notem, sobretot, en el cosmos comunicatiu, que (amb escassíssimes excepcions) està dominat per un flagell comercial que relega la llengua a la penúltima prioritat. Plataforma per la Llengua, que durant el mes d’octubre ha organitzat quatre debats sobre la presència del català en la cultura, dedicava l’última tertúlia a la difusió i la visibilitat de la música en català (a través, sobretot, dels mitjans de comunicació). Gemma Recoder, promotora musical i directora del Canet Rock, i Joan Carles Doval, director de la discogràfica Picap, en van ser els ponents. SGAE Catalunya acollia el debat.

Maria del Mar Bonet. | Foto: Lluís Muñoz

La música en català pateix un cas de greu divergència. Quant a públic, no coneix el terme mitjà. El seu consum és de masses (moderades) o de missa. D’un cantó, el consumidor gens refinat; de l’altre, l’entès solitari. Un enorme camp de pols ple de gent gaudint del directe d’una banda radiada assíduament; o melòmans resignats a compartir els seus gustos amb el capçal. És una exageració, però cada cop més ens aboquem a un escenari semblant. Aquí entra en joc la regularitat, la normalitat. Ràdios i televisions haurien de mostrar una fe atlètica i perenne en el talent local. Així els oients –també locals, és clar– obririen els ulls a l’escena que els envolta. Els qui ja la coneguin se sentirien lògicament complaguts. Tots enfortirien el tentacle de la pertinença. Tot quadraria. Això, evidentment, no passa. “Reconèixer el país a través de les emissores musicals es fa dificilíssim”, diu Doval. Alguns ho apostem tot a iCat (i encara gràcies).

Doval, que ha publicat a Serrat, Llach o Raimon, lamenta, per exemple, la poca difusió que ha tingut l’últim disc de Maria del Mar Bonet (Ultramar), d’altíssima qualitat i pràcticament absent a la ràdio. “I quan ha sonat és perquè han entrevistat a la cantant”. La televisió encara escup un panorama més trist. Hi haurà qui digui que ja no són suports competents per promocionar i difondre. Qui defensi aquesta postura, s’equivoca. Hi ha consumidors (espectadors, oients) pertot. Alguns l’havien enterrat però, segons Doval, “la televisió no ha mort”. I així és. De moment, res ha substituït a res. “Els mitjans posen el que funciona i ‘la Bonet’ nou els deu funcionar”, remata. Heroica barroeria, comesa principalment pels mitjans privats, el forat negre.

Doval detecta també una contracció del valor de la música, que podem estendre a tota disciplina cultural. La música perd transcendència quan, paradoxalment, “la comunicació musical és anterior a la parla”. Pagar per un disc (o una cançó: possible a iTunes), en ulls dels més ignorants, ha esdevingut una excentricitat. A tots aquests, Doval els recorda una frase oportuníssima de Maria Aurèlia Capmany: “El que és gratis no val res”. La gratuïtat és un bumerang amb les fulles afilades. Doval no s’enganya: “El mercat dona pel que dona”. Les butxaques estan a tres i manen altres prioritats. El toc d’atenció és obvi però demolidor: “La gent jove serà el consumidor de demà”.

Recoder, en canvi, dispara un optimisme d’origen desconegut i irreflexiu: “La música en català viu un gran moment. Com, de fet, mai havia viscut des dels anys noranta, quan els grups omplien estadis”. Recordin el rock i la suor de Sopa de Cabra o Sangtraït. Avui el país ha esdevingut Catarrònia. Quatre dies i a les fosques. Les masses escolten un fonament fals (el radiat). Els melòmans han de trobar petits forats, petites sales, on satisfer el plaer de la vàlua. “El problema hi és i és greu: els mitjans de comunicació no estan abocats”.

El dia que ‘la Bonet’ (o Neddermann, Freixas, Humet…) soni a la ràdio –i no únicament a les emissores públiques– serem, una mica més, un país com cal. El desembarcament, però, ni tan sols s’entrelluca. Enganyem-nos –nosaltres sí– amb una nota consoladora: viu i en música, Ovidi Montllor va conèixer pocs èxits rotunds.