“El dia de demà” o quan el futur no queda tan lluny

8.05.2017

Posarem fi a les malalties? Els robots acabaran amb tots els llocs de treball? Augmentarem els nostres poders cognitius amb pròtesis tecnològiques? El Canal 33 va estrenar la setmana passada El dia de demà, una sèrie documental de tretze capítols que intenta ajudar-nos a imaginar el futur de la humanitat quan les innovacions tecnològiques sobre les quals sentim a parlar constantment siguin una realitat. Aquesta nit s’emet el segon episodi, sobre el transhumanisme.

Neil Harbisson, artista i activista ciborg, entrevistat a El dia de demà

Segons Viquipèdia –que em semblava la font més adequada en aquest cas- la prospectiva és la disciplina que estudia el futur per comprendre’l i poder-lo influir. Aquesta és el motor de El dia de demà, un format creat i dirigit pel periodista Josep Puigbó, que ja va demostrar la bona mà per aquest tipus de productes amb s(avis), una de les docusèries més recordades dels últims anys. En el nou programa, els protagonistes no són personatges concrets, sinó grans preguntes sobre el futur de la humanitat, que busquen respostes recorrent a un ventall d’entrevistats seleccionats per aportar un equilibri entre erudició, espontaneïtat i experiència personal.

La sèrie funciona perquè s’atreveix a tractar als espectadors com a adults, sense rebaixar el to de les preguntes ni les explicacions com ho fan tants altres documentals que sembla que demanin perdó per pensar, alhora que exhibeix un sòlid treball de guió i direcció que connecta els diferents fragments del programa en un únic discurs amb plantejament, nus i desenllaç. Els episodis d’El dia de demà són peces documentals ortodoxes, que busquen la màxima claredat en tot moment amb vocació de lliçó amena i acompanyada de molts recursos visuals més que no pas de programa artístic o experimental. Estem davant d’un format molt més britànic que no pas francòfil, que encaixaria perfectament a la BBC.

El programa compta amb tres figures fixes: Puigbó, que introdueix -i fa estimulants- les preguntes i s’encarrega de recordar a l’espectador on es troba al llarg dels capítols, el prospectivista Jordi Serra, que fa d’expert de capçalera del programa i estableix un diàleg amb Puigbó, i la periodista Anna Bonet, que s’encarrega de conduir petits reportatges. Combinant petites peces informatives amb entrevistes a experts sobre cada tema, l’espectador es forma una idea general dels debats.

Destaquen dues seccions: al voltant d’un sofà, es reuneixen tres persones de tres generacions diferents, individus anònims que parlen en qualitat de “gent normal” i intercanvien opinions sobre el tema del capítol. Aquests interludis trenquen el to pedagògic del programa i tenen la virtut de no escenificar un conflicte generacional gratuït: cada convidat parla de la primera persona i no s’han seleccionat estereotips previsibles.

La recapitulació al final dels programes és un altre encert, en què un diàleg ben escrit entre Puigbó i Serra sintetitza tot el que s’ha dit i acaba amb un recurs interessant: dibuixar tres futurs plausibles ordenats en funció de com són de diferents respecte el present que coneixem.

El dia de demà és una sèrie documental rodona que ens dona eines per reflexionar sobre el futur amb rigor i claredat, buscant sempre el punt mitjà entre l’entusiasme ingenu i la tecnofòbia injustificada. Paradoxalment, l’únic pecat del format és l’excessiu clacissisme. Ara que ens trobem en una època de transició en què, per fer servir la fórmula gramsciana, el vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer, aquesta nova docusèrie apareix en el moment adequat i ens recorda que necessitem més Canal 33, no menys.