El despertar de l’oïda

3.05.2018

La remodelació del Renaixement i Barroc del Museu Nacional deixa en segon terme la cronologia i aposta pel discurs temàtic. Aquesta iniciativa convida a la comparació lliure, a una aproximació diferent cap a un període que capgira la narració de les representacions.

El minuet, Giandomenico Tiepolo © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

Com es representa el so en la pintura? L’Anunciació (1344) d’Ambrogio Lorenzetti ens en dóna una primera idea. Conservada a Siena, és considerada una de les primeres obres que representa la perspectiva visual. Si ens hi fixem bé, observem que de la boca de l’àngel Gabriel surten unes paraules envers Maria que, em sorprèn encara ara, estan escrites al revés.

Detall de l’Anunciació de Lorenzetti (1344) on es veuen les paraules arribant a la Verge

En tant que espectadors no comprenem el que hi diu, simplement perquè no en som els destinataris. Maria, en canvi, reacciona amb les mans al pit perquè, entre altres coses, ha entès el missatge. Les paraules troben el sentit de cara a l’interior del quadre, una manera inèdita de representar el gest de transmissió. Aquesta obra pionera de la representació de l’espai visual, no és també una de les primeres a plantejar-nos l’existència d’un espai sonor que fa possible que els personatges escoltin?

A partir d’aquest moment, moltes obres del Renaixement van i vénen en el desenvolupament de la profunditat de camp, en millorar la relació dels personatges amb l’espai que estan destinats a ocupar. Les sales del Renaixement i Barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) són un testimoni perfecte d’aquesta transformació, la d’una superfície pintada que es convertirà en una finestra oberta al món. Amb la remodelació, cada secció està plena de contrastos que justifiquen l’evolució de la tècnica, també si ho mirem des d’una perspectiva sonora, ja que es tracta d’una evolució igualment visual, d’un despertar de l’oïda dels personatges i d’una empatia cap als elements sonors.

Dues de les obres que podem veure són claus per marcar el pas a la percepció del so dins de l’espai pictòric: la Mare de Déu de la Humilitat (1433-1435) de Fra Angelico i El minuet (1756) de Giandomenico Tiepolo. Als peus de la Mare de Déu de Fra Angelico hi ha dos àngels mirant amunt, un toca el llaüt i l’altre l’orgue. No hi ha profunditat de camp i les mirades de la Mare de Déu i l’infant es perden més enllà dels límits del quadre. Els personatges es troben en el pla de la imaginació divina, on no hi ha lloc per l’escolta. Per tant, la representació de la música és simbòlica, vol invocar el caràcter celestial i harmònic del conjunt de l’obra, on la presència d’instruments musicals té la funció d’acompanyar l’espectador en la pregària, d’intensificar la necessitat d’una litúrgia festiva i sonora.

Mare de Déu de la Humilitat, Fra Angelico © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

Unes sales més enllà descobrim El minuet de Giandomenico Tiepolo. Ens trobem en ple Barroc, per tant la tècnica de representació de la perspectiva ja no amaga cap secret. A diferència de la Mare de Déu de la Humilitat, aquí la presència d’instruments musicals és fonamental perquè les figures esdevinguin oients de l’escena que presideixen. Un ball amb màscares, un jardí, una escultura clàssica, un trio de músics i el mar al fons: es tracta de la Venècia del segle XVIII, que Tiepolo va poder viure en primera persona. És un període de revolució sonora, fruit de l’aparició de nous instruments i de concerts que tenen lloc en l’espai públic. Molts espectadors esdevenen crítics, es mantenen lluny dels contextos eclesiàstics i viuen la música com un plaer efímer. I no oblidem el títol: El minuet ens dóna indicis sobre una música determinada, amb una flauta, una viola i un violone de l’època, un estil musical i un context històric. Hi podria correspondre els minuets de l’italià Luigi Boccherini, compositor que va resseguir els mateixos passos que Tiepolo a Venècia i a Madrid, i encara més els de Tommaso Giordani, també contemporani, que en va compondre pels mateixos instruments que veiem al quadre.

Tres segles separen l’obra de Tiepolo i Fra Angelico. Són perfectes per a comprendre l’eclosió d’una consciència d’espai i d’una revolució sonora que acaba determinant el tractament de les escenes musicals. Fra Angelico convida a la reflexió interior, sense que la música circuli per l’espai. Per Tiepolo, en canvi, la música ha de sonar dins del quadre, per accentuar la disbauxa, el moviment corporal i de pas criticar la frivolitat i decadència d’aquella societat. Cal, però, haver passat abans per Fra Angelico i Lorenzetti, els pioners en donar existència i en assentar els primers límits a l’escolta, un fet que donarà peu a una altra revolució per a l’espectador, la de l’ull que escolta.

Etiquetes: