El desfici de Joan Jordi Miralles

8.05.2014

Joan Jordi Miralles aprofundeix en la solitud d’una dona que se sent desorientada i es deixa endur pels seus instints més salvatges. Un viatge cap a la incomunicació, les addicions i el camí d’entrada cap a una espiral autodestructiva. ‘Una dona meravellosa’ (LaBreu, 2014) no us deixarà indiferents. A Núvol recollim les crítiques de Salvador CompanyNúria Juanico i aquesta de Laura Basagaña.

Un dibuix de Nú Miret serveix per il·lustrar la portada de la novel·la 'Una dona meravellosa' (LaBreu, 2014) de Joan Jordi Miralles.

 

Una dona meravellosa és la tercera novel·la de Joan Jordi Miralles, un autor que es caracteritza per la seva manera descarnada de descriure uns personatges isolats, que es deixen endur per les seves febleses i que tot sovint es rebolquen en la desesperació. Miralles tracta la violència diària com un element més normalitzant-la o denunciant-ne el seu ús constant en el nostre dia a dia: la violència dels estereotips, la violència de les relacions humanes, la violència de la soledat o la violència cap a un mateix. Trobem en els personatges de Miralles una força autodestructiva que fa avançar la narració a cops de curiositat malsana. I hi identifiquem molts comportaments habituals: la por a demanar ajut, la feblesa de qui necessita ser ajudat i no vol reconèixer-ho, l’orgull de qui no vol acceptar que s’ha equivocat i tantes d’altres covardies i valenties barrejades.

La incomunicació és un dels leitmotivs de Joan Jordi Miralles, que sovint retrata diàlegs on es diu justament el contrari del que es vol dir i on els personatges actuen només per l’art d’aparentar, fent el que s’espera d’ells sense mostrar-se realment. Un dels temes que explora Miralles amb total mestria és la insatisfacció de dones i homes alienats per rutines, malentesos i un món que gira sense escrúpols. Una manera d’acarar-nos amb les emocions humanes d’una cruesa esparverant, sense cap mena de pudor ni cap filtre i fins a fer quedar el lector exhaust: esbudellant personatges i insatisfaccions a cop de tecleig.

La protagonista d’Una dona meravellosa es disposa a baixar cada cop un graó més en la seva carrera cap a la pèrdua de dignitat: la impaciència és violenta i ho esquitxa tot, i la fa entrar en un bucle de vulnerabilitat, terror i conductes addictives. La recerca desesperada del jo a través de torrentades de sexe esporàdic només serveix per accentuar la miserable condició de mendicant d’afecte. La protagonista és una indigent sentimental: es perd en el desànim, s’instal·la en una apatia famolenca i toca la melodia del patiment amb totes les tecles del piano.

La por i el desfici units formen un còctel explosiu: un personatge que s’aferra cada cop més als silencis i a les mentides per sobreviure. La Neus és una persona que té un magnetisme especial cap a la solitud i que es troba inhabilitada per deslliurar-se del patiment. A través de frases curtes i simples absorbim el ritme del tedi que ella pateix. Hi ha moltes dones meravelloses, que com la Neus conjuguen patiment i resistència. ¿La felicitat era grisa, Neus? La resiliència és l’altra cara del patiment més cru.