El desert com a territori alternatiu

22.11.2017

Dos dels films més interessants que s’han pogut veure a la recent edició de l’Alternativa, el festival de cinema independent de Barcelona, passen al desert tot i portar el mar al seu títol. El mar, la mar i El mar nos mira de lejos són dos documentals amb una vocació artística que els situa en la frontera d’un cinema encara per definir, on el desert és escenari i també, sobretot, protagonista. I pel seu plantejament narratiu i estètic, segurament, formen part de la programació d’un festival que transita pels marges i presenta obres radicalment alternatives.

El Mar nos mira de lejos

A El mar nos mira de lejos, Manuel Muñoz Rivas ens transmet la fascinació que li provoquen les dunes i sorrals del parc de Doñana, una mena de no-espai on el temps transcorre segons les seves pròpies normes, i on la civilització sembla haver quedat coberta per la sorra que tot ho acaba esborrant. El documental segueix un mínim fil conductor que ens intenta explicar els intents d’uns viatgers per trobar les empremtes dels antics pobladors d’una suposada civilització que un dia va existir en aquestes dunes, però del que tampoc en queda rastre. Tot plegat és un pretext per parlar de forma al·legòrica i suggerent del pas del temps i de la petitesa de l’home vers la immensitat d’aquest mar de sorra que tot s’ho empassa.

A El mar, la mar, el desert de Sonora, a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, és el testimoni silenciós i inexorable dels intents dels immigrants indocumentats de travessar-lo per arribar a la terra de les oportunitats. La càmera es fixa en els detalls del territori i ressegueix les restes que aquests immigrants han deixat al seu pas. La contemplació només s’interromp pels ocasionals testimonis que relaten, en veu en off i sobre una imatge en negre, la seva relació amb aquest desert i la gent que s’hi endinsa per, sovint, acabar-s’hi deixant la pell. En plena era Trump, aquest film hipnòtic és capaç de transmetre l’horror dels refugiats sense mostrar-lo, regalant-nos únicament la bellesa ferotge i fascinant de la naturalesa i el desert.

Tot i no tenir lloc directament en un desert, els protagonistes de California Dreams habiten en una mena de territori desèrtic a la seva manera. Són individus singulars que comparteixen el mateix somni: aconseguir algun dia un paper en una pel·lícula de Hollywood. Mentrestant, malviuen en petits pobles de l’Amèrica profunda, on els somnis són poc probables. California dreams es converteix, així, en un interessant retrat sociològic d’una societat sense oportunitats, i al mateix temps els regala el petit gest de convertir-los, encara que sigui ocasionalment, en protagonistes d’un film.

A l’Alternativa també s’ha pogut veure fabrica de nada, el film que va guanyar la passada edició del festival de Sevilla i que també s’ha endut el premi d’aquest certamen de cinema alternatiu de Barcelona. Durant prop de tres hores, aquest film transcorre en una fàbrica d’ascensors de Portugal, on els treballadors descobreixen que la direcció ha estat retirant maquinària a les nits, i això els fa pensar que els seus llocs de feina poden estar en perill. Comença així una lluita de voluntats en què els empleats s’apoderen del seu espai de treball després de rebutjar les negociacions subsegüents. Fins que, amb gran sorpresa, es troben que els seus caps han desaparegut sobtadament i es queden amb la fàbrica mig buida a les mans.