El cupcake i altres barricides

10.10.2018

Els experts en gentrificació ho han avisat: tan bon punt arriba el primer cupcake a un barri, es disparen els preus del lloguer. Ho expliquen molt bé Daniel Sorando i Álvaro Ardura a First we take Manhattan. La destrucción creativa de las ciudades (Catarata): la gentrificació es produeix en quatre fases: abandonament, estigmatització, regeneració i mercantilització. El cupcake pot arribar en qualsevol moment entre la regeneració i la mercantilització, però la seva aparició és un símptoma que el barri cotitza.

© Ester Roig

Una alta cotització, però, no es tradueix necessàriament en prosperitat. La cotització es mesura per l’índex de preus. La prosperitat, en canvi, es mesura en funció del benestar dels ciutadans i la qualitat d’un espai públic compartit. Els darrers anys, la cotització immobiliària ha despuntat més que la capacitat adquisitiva dels barcelonins per fer front al lloguer o a la compra d’habitatge. Barcelona ha entrat en una lliga mundial de ciutats que s’ha convertit en un camp adobat per a grans inversors, però els seus habitants han assistit a aquesta gentrificació amb els sous congelats.

L’ajuntament disposa de poc marge legal per contrarestar aquesta onada, més enllà de la mediació que pot exercir en certs conflictes des de la xarxa d’oficines d’habitatge o la Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER). Els municipis no tenen competències per reformar la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), que ha permès que els contractes de lloguer s’escurcin de cinc a tres anys. Tampoc té capacitat per derogar les lleis que permeten a estrangers obtenir la Golden Visa amb una compra immobiliària superior al mig milió d’euros o que afavoreixen amb exempcions fiscals les Societats Anònimes d’Inversió en el Mercat Immobiliari (SOCIMI).

L’ajuntament té algunes eines per pal·liar efectes barricides de la gentrificació. El desplegament del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) ha de servir per regular les plataformes digitals de lloguer turístic, que disputen recursos i habitatges a la resta de ciutadans fins a generar el desplaçament de la població resident. Com explica l’arquitecte David Bravo a la revista Barcelona Metròpolis (BM 107, 2018), “a partir d’ara la modificació de l’Ordenança Reguladora dels Procediments d’Intervenció Municipal en les Obres (ORPIMO), obligarà els promotors de la rehabilitació d’edificis a garantir la permanència dels seus ocupants”.

“L’Administració pública ha d’evitar el buidatge d’edificis”, diu l’advocat Pablo Feu. “El nostre ordenament permet oposar-s’hi prohibint la venda dels edificis en pitjor estat de conservació pel procediment de declarar-los com a infrahabitatges si no garanteixen les condicions mínimes d’habitabilitat. […] Un cop declarada la condició d’infrahabitatge d’un immoble, en els casos més greus de manca de conservació cal prohibir-ne la venda, el lloguer o la cessió, mesura prevista expressament per l’article 44 de la Llei del dret a l’habitatge. Així, mitjançant l’aplicació d’una norma, les administracions públiques poden evitar la primera causa de la gentrificació: la compra d’un bé immoble a un preu baix” [BM, 107, 2018].

Altres reformes estan de camí, com l’índex de referència dels preus del lloguer que confecciona el nou Observatori Metropolità de l’Habitatge (O-HB) o una sèrie de modificacions parcials del Pla General Metropolità (MPGM) que volen democratitzar les regles de joc de l’urbanisme, afavorir les bones pràctiques i evitar la impunitat dels especuladors.

Hi ha, però, factors gentrificadors autoinduïts, que es disparen tan bon punt es fan millores urbanístiques en un barri. La regeneració de la Model a l’Esquerre de l’Eixample o la remodelació del Mercat de Sant Antoni poden provocar un augment del preu de les vivendes de l’entorn. També els jardins de la Rambla de Sants o les superilles. La investigadora Isabelle Anguelovski, que ha encunyat el terme ‘gentrificació verda’, ha alertat que “la sostenibilitat s’ha despolititzat. Hi ha una consideració de la planificació verda com a tecnocràtica, postpolítica, apolítica, top-down. Es crea un parc o una high line i es dóna per descomptat que tothom en traurà benefici. No hi ha una anàlisi crítica de la situació per esbrinar quins actors se’n beneficiaran realment. El fet que inversors poderosos s’hagin apropiat de l’agenda ecològica no forma part del debat polític” [BM, 102, 2017], a partir d’ara BM].

© Ester Roig

“Ens trobem en un moment clau per a la identitat de les nostres ciutats: estan en joc la seva autenticitat i la seva capacitat de regenerar-se evitant l’homologació urbana i social”, diu Gaia Redaelli [BM, 107, 2018], que el dimarts 16 d’octubre a les 19:45 participa en el debat ‘Sense barris no hi ha Barcelona’ al Fossat del Mercat de Sant Antoni. Hi participaran també Maria Sisternas, Oriol Nel·lo i Carme Trilla, presidenta de la Fudació Habitat3, que alerta que “la bretxa que es va obrir entre preus de l’habitatge i salaris de les famílies durant el creixement de la bombolla no s’ha tancat durant la crisi” [BM, 102, 2017]. El preu de l’habitatge pot ser un nou factor d’exclusió social. La Comissió Europea defineix com a situació de risc d’exclusió social la de les famílies que destinen més del 40% dels ingressos a pagar l’habitatge i els subminstraments.

“Cal trobar fórmules d’accés a l’habitatge no exclusivament governamentals però tampoc merament especulatives”, recalca Bravo. ” L’Administració ha de deixar enrere el paternalisme que l’ha portat a creure que, per si sola, ho pot resoldre tot. Per fer ciutat s’ha de comptar amb el múscul del teixit associatiu i productiu de gra menut”. Estan sorgint noves iniciatives de caire cooperativista. L’Ajuntament prioritza les cessions temporals de sòl públic a fórmules de propietat compartida que demostrin una funció social i una gestió democràtica. Un model plausible seria la Cooperativa d’habitatge en cessió d’ús, a la qual dediquem un espai en aquest número (vegeu l’article “Ni llogaters ni propietaris”).

Innovar, doncs, és la solució? El geògraf Oriol Nel·lo, amb una llarga trajectòria de gestió pública, ens alerta que les noves tecnologies per si soles no poden resoldre xacres com la desigualtat o la gentrificació. “La innovació tecnològica i de gestió no és la bala de plata que resoldrà els nostres problemes. Per posar-la al servei de la col·lectivitat caldrà no menys, sinó més i millor govern de les transformacions urbanes; no menys, sinó més innovació política”, diu Nel·lo [BM, 102, 2017]. L’arquitecta Maria Sisternas considera que en “les qüestions urbanes tendim a ser extremadament conservadors i acabem generant consensos només quan ens mobilitzem pel ‘no’. Cal construir una intel·ligència col·lectiva a la ciutat que proposi, que animi i hi apliqui una visió de futur” [BM, 98, 2015]

La innovació urbanística passa per noves formes de relació, que democratitzen les decisions. En aquest sentit, la remodelació de la Rambla és una oportunitat per fer, a petita escala, un exercici que convidi la ciutadania a creure que té molt a dir i alguna cosa a fer per millorar el seu entorn d’una manera no defensiva. “Jo sempre parlo de la teràpia administrativa; l’Administració necessita teràpia. I necessita posar-se a la pell dels altres agents i no acumular tant poder de decisió. Perquè gestionar ciutat no és el mateix que fer ciutat. Hi ha una gran diferència”, diu Itziar González, arquitecta i membre de l’equip Km_zero que treballa per la generació de les Rambles [BM, 106, 2018]

El col·lectiu Km_zero ens proposa un mètode horitzontal, que tingui en compte tant l’opinió de les parts implicades (veïns, entitats, empresaris, etc.) com l’observació dels tècnics. És impossible refundar la Rambla sense la cooperació de tots els sectors, però tampoc sense uns valors irrenunciables: la transparència, la finor i la proximitat de l’Administració, i sobretot la urbanitat en el sentit més primigeni de la paraula, que en aquest cas vol dir protecció de l’arbrat, foment del moviment per damunt de la mobilitat, recuperació de la condició marítima i dels nodes (o txakres) que componen el passeig i integració dels barcelonins en el seu ric teixit cultural, sense oblidar els turistes que hi han portat la llum d’altres sols i que una tarda d’agost hi van morir atropellats.