El Crac. Sobre Interpel·lacions i els límits de l’humor

Interpel·lar s’està convertint en el concepte estrella d’aquesta temporada. A la premsa cultural això ens toca de prop, perquè no són poques les vegades en què l’art contemporani ens deixa ben interpel·lats o, el que és el mateix, sense tenir ni idea de què acabem de veure. Més que definir l’espectacle, que ja hem vist de tot, el problema apareix a l’hora d’emetre judicis de valor. La línia que separa el frau de l’obra mestra pot ser més fina del que sembla i transitar-la és terrorífic. Passa a totes les cases però, tal com mostra El Crac, les arts escèniques són les pitjors. Com fas una crítica sobre un grapat de gent que acaben de deixar-se la pell a l’escenari dient que t’hauria semblat més interessant invertir aquelles hores veient com creix la gespa? Davant d’aquest dilema, les coses no són ni bones ni dolentes, ni ben ni mal estructurades sinó que, amb l’elegància d’un ninja periodístic que llança una bomba de fum, les coses, simplement, interpel·len.

El d’ahir va ser un episodi interpel·lant? Jo diria que va ser un capítol de farciment en un sentit gens negatiu del terme. Ja fa temps que sabem que els 13 episodis de 50 minuts es fan llargs a totes les ficcions de TV3, i no seria una comèdia, el gènere que més brevetat exigeix de tots, la primera a superar la prova. La trama amb l’Espinguet i la proposta de matrimoni del Julio van néixer i morir dins del mateix capítol i, tret que l’amnèsia de la Sandra acabi sent transitòria, les situacions d’ahir es perdran com llàgrimes a la pluja, que dirien a Blade Runner. Però, precisament perquè és una comèdia sense pretensions que juga amb l’absurd, la sèrie es pot permetre això que en guió es coneix com a deus ex maquina, és a dir, solucionar els problemes de la trama amb la intervenció d’un element que no has anticipat de cap manera (l’accident de cotxe). El capítol va tenir moments hilarants i va ser prou surrealista per poder delectar-se en una narrativa que no afectarà l’evolució general de la sèrie.

El gag de l’anell de compromís que havia passat per generacions de la família Manrique de cul en cul va ser fantàstic, però es tracta d’un homenatge a una mítica escena de Pulp Fiction que calca massa l’original sense saber trobar un gir idiosincràtic prou diferenciat. D’altra banda, el personatge de Lluís Soler, que fins ara havia tingut un paper bastant discret, va trobar una magnífica fórmula per fer riure: donant la volta al posat lúgubre, va ser molt divertit veure com tanta insistència mordaç del “cop al cap i al riu” acabava amb en Lluís menjant-se les seves paraules i participant en la mateixa obra de la qual volia treure el Joel. La corredissa conjunta de tots dos disfressats de troglodites per fugir sense excusa ni dignitat del seu compromís apunta a una parella de clowns amb molt potencial.

Entre tots els gags, la intervenció d’Itziar Castro en el paper d’Espinguet presenta un dilema interessant que sempre toca a l’humor: ens podem riure d’una cosa tan banal com l’aparença física? El Crac es caracteritza per passar-se la correcció per l’arc del triomf, i no té cap remordiment a mostrar els seus protagonistes com a sexistes, ignorants o racistes. Sempre són bromes blanques i, sobretot, tenen gràcia perquè ridiculitzen a qui les fa i no a qui les rep. En el cas de l’Espinguet, és interessant preguntar-nos perquè ens fa riure la seva aparició. Es tracta d’un desajust entre les expectatives que han generat el Julio i el Joel, dient que la recordaven “generosa de cul i tetes”, i la seva aparença actual, extremadament grassa. Després, la qüestió del pes passa a un segon terme, però som cruels si la primera situació ens fa gràcia?

Des de Plató a Hobbes, una honorable tradició de pensadors han condemnat l’humor perquè pressuposaven que riure equival a fer-ho des d’una posició de superioritat i menyspreu respecte a l’objecte del gag. Però, tal com he dit en articles anteriors, aquesta suposició és falsa: el que ens fa riure són les incongruïtats. A la vida real, una broma sobre problemes físics d’una persona tindrà gràcia o no depenent de factors contextuals, com ara l’aquiescència de qui rep el gag, la confiança mútua i, sobretot, la intencionalitat amb què es fa. Perquè hi hagi humor, cal que hi hagi bona intenció. En el cas de l’Espinguet, l’espectador entén les normes de la ficció concreta i veu que l’objectiu de tot plegat és generar un gag i que tots els participants hi estan d’acord. Fins ara, El Crac ho ha clavat cada cop que juga amb aquests límits relliscosos.

I és que, en general, l’aparença física ens pot fer riure si s’utilitza per complir la llei universal de l’humor: subvertir la normalitat. En un bon gag, l’únic que fem és jugar imaginativament amb una idea que contradiu les convencions, com si poséssim el nostre propi pensament davant d’un mirall. Només quan prescindim del mirall i utilitzem l’humor com a arma llancívola, esdevé cruel. M’agradaria pensar que, en l’instant que es fa servir d’aquesta manera, hauríem de deixar d’anomenar-lo humor.