El Crac. El gran comiat

4.04.2017

Al darrer pla de la sèrie, a l’ultimíssim instant, el Crac fa un pas al costat i és en Joel Joan qui mira a càmera per dir-nos que la sèrie s’ha acabat i que ja ens ha dit el que volia dir. És bonic que, després de ridiculitzar el concepte al llarg de tota la temporada, la darrera mirada de la sèrie sigui pura interpel·lació. També és un final rodó perquè fa servir un dels mecanismes preferits del mateix teatre modern que tant han parodiat: trencar la quarta paret i recordar al públic que tot era una comèdia. Clavant-nos els ulls, en Joel ens diu alguna cosa com “Heu rigut a costa meva eh, malparits? No passa res: està bé això de riure’s d’un mateix, a veure si vosaltres us animeu a fer-ho més sovint”.

Julio Manrique i Borja Espinosa a l’últim episodi d”El Crac’

No marxem encara de la darrera seqüència, que hi és tota la sèrie. Sobretot, la gran lliçó: madurar és resistir la temptació a fugir corrents per la sortida d’emergència. L’oposat a la barqueta que enfilava cap a l’horitzó al magnífic final de la primera temporada. I és que la trama sempre ha estat càustica amb la figura d’en Joel, però la pàtina de bon rotllo demanava un final feliç. Sempre amb un gir, ja que el normal és córrer fins a l’aeroport i repensar-s’ho a l’últim moment, però en Joel ha hagut d’esperar a compartir escena amb en Matt Damon i un plató de color verd per començar les corredisses de tornada amb musiqueta dramàtica. Així ens ha fet riure El Crac, ridiculitzant les convencions del Hollywood més comercial alhora que repetint-les quasi al peu de la lletra, sense oblidar mai el punt poca-solta i passat de voltes que s’ha convertit en el segell de la sèrie. Al final, l’honestedat ha derrotat la hipocresia i l’amor a l’ambició, però amb en Joel disfressat d’astronauta de nyigui-nyogui i després d’un número musical improvisat a crit de Lax’n’Busto deliciosament innecessari.

Tampoc podien faltar els vicis de la darrera temporada, que es condensen en la pista falsa del càncer de la Sandra. Costa molt entendre que, en una sèrie on es cusen dit com si fossin botons i les ambulàncies tenen convenients mecanismes antisuïcidi, se’ns reclami als espectadors una implicació emocional seriosa amb un risc de mort que ha sortit del no-res al penúltim capítol. El to general de la història i el llenguatge òbviament ambigu no deixaven cap mena de dubte que hi hauria un gir inesperat i que tot hauria estat un malentès. En canvi, l’episodi ha estat farcit de moments on el to era inequívocament dramàtic que demanava empatia amb uns fets que no quadraven. Això és el que ha passat sempre: la Sara Espígul ha sostingut el seu personatge amb alt nivell com a intèrpret durant tota la temporada, però no hi ha hagut manera de fer que un personatge perfectament realista encaixés amb un elenc que es defineix, precisament, com a surrealista. Quina és la manera de revelar un gir telenovel·lesc de dimensions sud-americanes amb el to absurd que ens agrada? Fent que Lluís Soler ensenyi el cul a tot el públic del Teatre Goya.

Però quan pensem que no hi haurà tercera temporada és quan ens adonem com trobarem a faltar la sèrie. És la nostra particular cursa cap a l’aeroport. Com sempre ha fet Joel Joan, amb aquesta producció ha estirat els marges de la normalitat tevetresina i ha demostrat que l’única manera de fer televisió amb identitat pròpia és fer-la sense complexos. El Crac ha trencat el glaç en la direcció exacta que tan desesperadament necessita la teleficció catalana per regenerar-se i, quan arribin futures propostes a la taula de TV3, esperem que s’escoltin frases com “És com El Crac, però encara més bèstia”, seguides d’un aplaudiment fervorós i molts milers d’euros de pressupost sobre la taula. Si ens creiem el Joel de la ficció, seria contraproduent alimentar el seu narcisisme amb elogis però, potser perquè encara estem tous per culpa de l’escena final, ens sumem a l’aplaudiment general dels espectadors de la família Qong i deixem caure una llagrimeta. Gràcies per riure-us de vosaltres mateixos.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

19 Comentaris
  1. Joel Joan i tota la seva comparsa han tocat amb un dit al cel amb el seu Crac. Un salt endavant molt gran de TV3. Felicitats a tots i que la cosa segueixi. Encara ara, en aquest moment, em sento transfigurat per l’últim capítol d’ahir. Perfecte. Sembla fàcil, però s’ho degueren treballar molt, molt. Gràcies!

  2. Després del final amb el Joel Joan mirant la sortida d’emergència jo m’esperava una escena amb els títols de crèdit veient com arribava de nou a Papua amb la seva tribu. Ho hagués trobat més coherent. I diria que el final ens suggereix que ens imaginem que acaba fugint així que acaben els aplaudiments i baixa el teló.
    De fet, per molt que estimés la Sandra el que el fa tornar de Hollywood i renunciar al seu somni no és l’amor sinó el sentiment de culpa que li provoca pensar que ella té càncer i no estarà amb ella en els seus darrers moments. Però com que no morirà i a més espera un fill del seu rival això li fa replantejar-se el replantejament que s’havia fet per a no veure’s condemnat a viure en un ridícul la resta de la seva vida per un moment de feblesa emocional provocat per un equívoc.

    • No, no, marxar no era una opció. Ha de quedar-se i aguantar de manera surrealista, com tota la sèrie, allò que ha de venir. Ho explica molt bé en Joan Burdeus a la crítica.

      • Jo crec que al final marxa, que s’adona que el rampell sensibler que ha tingut no va amb ell. Com diu la dita “cabra avessada a saltar, fa de malt devessar”.

  3. Barretada monumental per a tots els que han intervingut a la sèrie. Riure’s d’un mateix és ben difícil i molt sovint es fa sota una aparent falsa modèstia. En aquest cas fa tot l’efecte que hi ha molta sinceritat i, sobretot, ofici. Gràcies a tots! No goso demanar una continuació, però us asseguro que us trobaré a faltar.

  4. Com diu el gran Carbó, barretada monumental a tots els responsables i actors de la sèrie. És molt difícil mantenir un nivell tan alt i no caure en la bestiesa gratuïta, jugant com juga amb l’absurd i les situacions extremes.
    Una felicitació també per aquests comentaris del Núvol, que he seguit amb interès. No puc entendre, però, per més que m’hi esforço, com pot ser que amb el nivell que tenen aquests escrits es caigui també en aquesta plaga que és fer servir el verb “escoltar” enlloc de “sentir”, i que fa que fins i tot s’hagi inventat un ús pronominal (“escoltar-se”) que no existeix en català. Què ha passat perquè es pugui escriure, també en un text com aquest: “quan arribin futures propostes a la taula de TV3, esperem que s’escoltin frases com “És com El Crac, però encara més bèstia””.
    La plaga ja és imparable, estem perduts.

    • Tota la raó. És horrorós. A mi les oïdes em fan mal tot el sant dia. En castellà també passa, no et pensis. És una plaga general.

      • Gràcies per coincidir.
        Realment, és horrorós. Ara bé, i ho dic amb el màxim respecte: a mi el que em fan mal són les orelles. D’oïda només en tenim una.

  5. És una sèrie que he seguit setmanalment, i de la que cap dia he pogut quedar-me fns al final de l’episodi, per un repelús de dieferents característiques.
    L’episodi d’ahir em va semblar genial. Hi vaig entrar de ple, el vaig disfrutar.
    Esperava llegir-ne alguna cosa com ara la d’avui, la subscric en termes generals, i n’abono la bona factura, el nivell actoral, reservat, per mi, infinitament més als actors que a les actrius, i amb personatges especialment entranyables com Lluís Soler i l’intèrpret magistral d’en Chus.
    No sé quina n’és la causa, però els personatges femenins són tractats de manera molt misògina, i, posats a la realitat, a mi no m’agrada gens la figura de la Sara Espígul.
    Espero veure-la en altres registres.

    • Jo crec que una cosa és el contingut i el paper que li hagi tocat a la Sara, i una altra la seva qualitat interpretativa. Penso que ho broda. Que no ens agradi el paper que han assignat a un actor, no vol dir que ens carreguem una excel·lent interpretació.

  6. Que gran en Joel Joan i tu Burdeus amb l’anàlisi. M’heu fet gaudir dallò més. Moltes gràcies a tothom.

  7. La surrealista (algú ha sigut capaç de prendre-se-la seriosament?) escena final, amb tots cantant Lax’n’Busto a l’escenari, va ser el colofó perfecte per a la sèrie. De traca i mocador.
    Torna, Joel Joan, i continua posant seny…
    (I l’enhorabona al Joan Burdeus pel seguiment setmanal que n’ha fet. No era fàcil!)

  8. Només una cosa em consola del final d'”El crac”: que aviat torna “Nit i dia”.
    “El crac” és una sèrie com no n’havia vist mai cap, que no ha deixat de sorprendre’ns fins al final. És veritat que algunes coses han patinat una mica, per exemple com s’ha portat el malentès del càncer de la Sandra, amb un tractament més propi d’altra mena de productes. Però en conjunt ha estat molt bé, tant el guió com la producció i la interpretació, i com molt bé diu Joan Burdeus a la seva crònica (moltes gràcies pel seguiment fet!), la sèrie ha ampliat els marges de referència de TV3.

    • I encara voldria afegir que… bé, que m’agradaria que hi hagués una tercera temporada. Ja sé que és difícil (com mantenir el nivell assolit amb històries completament noves?), però el món de la faràndula encara té àmbits per recórrer (per exemple… el Joel Joan preparant una nova sèrie titulada “Plats nets”?).
      En fi, si fan una tercera temporada, els pregaria que fessin capítols de, màxim, 30 minuts. La durada de 50 minuts a vegades obligava a encabir artificialment dues històries diferents.