El conte no és una novel·la en miniatura

5.05.2019

És d’agrair que una editorial ens ofereixi l’oportunitat de delectar-nos amb un gènere que des del punt de vista literari és dels més sublims. És sublim com ho és la poesia i és precisament per això que resulta paradoxal que al nostre país s’hagin publicat pocs reculls de contes. La paradoxa s’explica pel malentès, que encara pesa en el món literari, en el sentit més ampli del terme. Quant al gènere del conte, que per diverses raons que ara no venen al cas ha estat menystingut i considerat com un germà menor de la novel·la, el malentès rau en la desinformació. Per això, és tan benvinguda una iniciativa com la de Voliana Edicions, que ha publicat el volum col·lectiu Passió pel conte.

Dona llegint un llibre | Foto: Valetin Salja

En primer lloc, perquè no sovintegen els reculls de contes i, en segon, perquè només promocionant el gènere i difonent-lo entre els lectors, es pot combatre un malentès que ja fa massa que dura. En alemany existeixen paraules diferents per denominar el conte tradicional anònim que els autors romàntics (els germans Grimm, per exemple) van recollir de l’oralitat —Volksmärchen (literalment ‘conte popular’)— i el conte d’autors fora d’aquesta tradició, pensat per ser escrit —Kunstmärchen (literalment ‘conte artístic’). Podria ser que la remissió tan clara als orígens ben diferents eviti de soca-rel la confusió i potser seria bo inventar una denominació escaient en català. Una altra opció, també seria acompanyar la paraula conte d’un adjectiu aclaridor que no fos el que habitualment complementa el nom del gènere al nostre país: “conte ‘per a adults'”, perquè no faríem justícia a cap de les dues menes de contes plantejant la diferència en funció del suposat públic al qual va dirigida cadascuna d’aquestes.

No. El conte no és una novel·la en miniatura. De fet, és un projecte literari radicalment diferent i si li volem buscar similitud amb algun altre gènere, aquest parentiu el té molt més amb la poesia que no pas amb la novel·la.

Definir un gènere literari sempre és problemàtic. Ho és encara molt més com més breu n’és l’extensió. Definicions de conte i de microrelat n’hi ha moltes, com també de menes de contes. Els teòrics miren de trobar allò que és essencial i comú a tots per a confegir-ne una definició convincent que pugui aplicar-se en general a aquests textos màgics, les característiques exactes dels quals se’ns escapen. I és precisament això, el fet que els seus elements essencials siguin difícils de capir en paraules el que els fa encara més atractius.

Voliana Edicions ha tingut el bon criteri de reunir en un mateix llibre una col·lecció de contes prou diversos com per presentar al lector la pluralitat i la riquesa de tècniques que el gènere manifesta i permet. Així en les pàgines de Passió pel conte hi trobarem un ventall molt obert d’històries que donen fe de l’amplia paleta de possibilitats que el conte ens ofereix, però també (precedint el recull —Primera part—) una breu introducció al gènere a càrrec de sis veus que, des de diverses vessants, s’han confrontat amb la reflexió: què entenem per conte i quines són les seves característiques? I, per bé que en els aspectes més essencials tots ells coincideixin, en molts altres les seves afirmacions resulten complementàries, s’il·luminen mútuament des de diverses perspectives i del conjunt de tots sis el lector n’extreu una idea panoràmica, sòlida i ben fonamentada que, sense enfaixar-lo i inhibir-li la creativitat, li proporciona les eines per identificar un conte de qualitat i pot encoratjar-lo a escriure’n ell mateix. Sovint fan esment dels noms més consagrats internacionalment en el cànon del gènere, alhora que s’apropen al conte des de poètiques diferents: l’analítica, la del lector, la de la narració oral, la del paper del conte en l’àmbit de la pedagogia i la integració social…

A la Primera part hi teoritzen Isidre Grau, Mònica Miró Vinaixa, Gemma Pellissa Prades, Assumpta Mercader, David Vila i Ros i Jordi Solé Camardons. La Segona part la signen trenta-dos contistes, els noms dels quals el lector interessat pot trobar-los en aquest enllaç. A totes les històries que hi llegirem hi trobarem els elements més representatius i emblemàtics: els silencis significatius, la realitat amagada que es llegeix entre línies, la concisió, la cura del detall, la dosificació de la tensió, l’efecte sorprenent del final i, sobre tot, l’empremta emocional que ens deixen.

El llibre paga la pena. L’esplendorosa panoràmica d’estils us produirà un esplendorós festival d’emocions. D’això va el conte.