El conill d’Anna Ballbona, la llebre de la llibertat

Tot i que oficialment la tretzena temporada s’inaugurà farà una setmana, oficiosament anit a l’Horiginal es tragué el Sant Cristo gros a l’escenari i s’endegà la processó poètica d’enguany amb Conill de gàbia d’Anna Ballbona.

Siguem honestos. Tot i que oficialment la tretzena temporada s’inaugurà farà una setmana, oficiosament anit a l’Horiginal es tragué el Sant Cristo gros a l’escenari i s’endegà la processó poètica d’enguany amb Conill de gàbia d’Anna Ballbona. De fet, és el que sol passar quan el FC LaBreu juga en camp propi: la culabratada s’hi reuneix tot sabent que hi trobarà les vaques sagrades pasturant entre croquetes i copes de vi. Que l’ambient farà patxoca, ple com un ou, que el vers farà un bon joc i que patim patam oh la la la patum d’homes i dones de la gauche d’orins del cap dret és el millor que hi ha. I és que potser, tal com Enric Gomà defineix la repugnància interpoètica, una patum esta formada per tots aquells que s’alegren de les victòries dels compatricis. Potser perquè escalivar-se els pebrots no serveix de res quan no hi ha prou oli per sentir-se llustrós ni sucar-hi sumptuositats. Segons paraules de n’Estellés, és clar.

Mantinguem l’honestedat: guanyar el Premi Amadeu Oller pot ser una putada ben grossa. Ja sia perquè t’encimbellen o perquè t’assenyalen uns defectes de què encara no n’has ni pres consciència, guanyar qualsevol premi per a joves poetes inèdits implica un punt de partença lligat a la temporalitat i no a l’espai. Com si l’edat perdonés subjecte i creació o, molt pitjor, com si la fructosa metàfora no hagués d’acabar en evolutiva i fructífera podridura. En aquest sentit, Anna Ballbona bé que el guanyà, l’any 2008, amb La mare que et renyava era un robot, llibre força ben rebut i rodat encara que la veta “postmoderna” li rondés descriptivament. El perill, evidentment, hi era. En primer lloc, perquè a ulls d’avui un no pot evitar pensar en segons quins bikinis gadelians o lunamiguelades i esglaiar-se amb un #mamapor. En segon lloc, perquè Donna Haraway la deixà ben dita i d’altura feminista amb el manifest cyborg, i qui-sabia-lo que s’hi amagava rere una mare robòtica. En tercer lloc, perquè això de la “postmodernitat” és un calaix de sastre que ningú no endreça quan ja s’ha canviat el moble per un de l’Ikea. Amb tot, Anna se’n sortia ben galdosa a ulls de tothom. Petitona, irònicament emmurriada però més viva que la gana, presentava uns poemes molt interessants. Corredora de mitges maratons, patidora de retards de trens de rodalies, articulista de Presència, El Punt-Avui i altres, cronista del proppassat festival Barcelona Poesia 2012 entre l’Ensems i en Debades… Periodista i poeta, doncs. Radiadora. La pregunta, per tant, era lògica: flor d’estiu? Pròxima parada amb quina correspondència? Següent nivell?

Acabem, doncs, amb l’honestedat que ens caracteritza. Anit, en arribar a l’Horiginal, ja es cantaven les absoltes. Francesco Ardolino feia temps que ja havia realitzat la seva presentació com a prologuista del llibre. També ja s’havia explicitat l’estructura del poemari, amb el procés entre els tres apartats que configuren el llibre i que van evolucionant com un joc de configuracions d’identitats entre els subjectes enunciatius (pròleg dixit!). Enmig de l’escenari, assentat a la trona lleopardina, un homoconillet barbut, orelludament pelfàtic i abúlic, mastegava pastanagues i algun gripau mentre que l’Anna s’esplaiava amb seguretat i diversió. -“Que hi ha molt de cabró a la sala!”. La confusió odorífera entre mar i clavegueres al carrer de les Tàpies, proustians entrepans de pits de pollastres arrebossats, hàshtags sobre conills suïcides, receptes culinàries més santisantamarienques que ferranadrianeres, cròniques del 2008 sobre rates com conills a Las Arenas, cistells de vímet del mas de Can Pi de la Garriga…. A poc a poc es desgranà tota la metaforologia lepòrida a broc gros de poema, mentre que el humaconilloide s’esllanguia i s’esllanguia amb piles de marca però que molt blanca i amb parsimònia impertèrrita. Així i tot, res d’enganys: rere la posada riallera, pretesament intranscendent, amb una sola escoltada ja es notava un treball lèxic pouat en la memòria de l’àvia, una primera pre-perifèria verbal, i un to de major gravetat del que s’intueix a primera oïda. Decasíl·labs blancs, si no vaig mal descomptar-me. Feinada grossa. Poesia engabiada amb ganes de fer de llebre, potser, i trescar pel camp fins acabar dins un guisat amb pebrot, escalivats o no, segons el gust del lector. Perquè siguem definitivament honestos: jo encara no m’he llegit el llibre, però en tinc ganes. Fa venir salivera, que deia en Bauçà. Fins llavors, només concloure amb les paraules de Carles Sindreu (RIP): “La carn de conill de gàbia té gust a filferro”. I és que aquest és un llibre de poesia centrat en la llibertat. Oh! I què es pensaven?

Twitter: @jpodrit

Blog de Jordi Florit: A redossa…

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació