El concili Solà-Ruaix

Recuperem la conversa entre Joan Solà i Josep Ruaix, director i corrector de la Gramàtica del Català Contemporani

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

L’any 2002 vaig tenir el privilegi de formar part de l’equip editorial que va publicar la Gramàtica del Català Contemporani, dirigida per Joan Solà i editada per Empúries. Aquella obra titànica demanava un bon corrector. En Solà em va enviar a l’Institut d’Estudis Catalans (aleshores ell ja en formava part) amb la missió de proposar la correcció a un factòtum del IEC, però va declinar l’oferiment. Finalment Solà va optar per un capellà, Mossèn Ruaix, que es va llegir tota la gramàtica de dalt a baix. Hi havia aspectes en què Solà i Ruaix no coincidien, però Solà era prou obert per valorar les capacitats de Ruaix i segurament la va encertar. Vaig assistir a l’encontre que van mantentir al seminari per formalitzar l’encàrrec. D’aquella reunió en vaig fer una crònica al Quadern d’El País, que ara recuperem a Núvol.

Dia 25 de setembre del 2000. Hem quedat a les onze al seminari del carrer de la Diputació. El senyor Josep Ruaix encara no sap que el professor Joan Solà s’ha apuntat a última hora a la reunió. Tots dos arriben puntuals. Primer Ruaix, que em rep a la porta del seminari. «Déu vos guard! Sou d’Empúries, oi?» Em presento. Ruaix em sorprèn: porta una camisa groga de màniga curta i un polo finet de color blau. Té els braços bronzejats, segurament de trescar tot l’estiu pels altiplans de Moià. El nas, recte i fi. La cara, d’una persona sana que res­pi­ra cada dia l’aire net de muntanya. Li dic que en Solà ha decidit afegir-se a la reu­nió per si calgués comentar alguna minúcia. Estic convençut que la presència d’en Solà serà decisiva perquè Mn. Ruaix accedeixi a corregir les 3.600 pàgines de la Gramàtica del català contemporani. A les onze veiem una Honda d’última generació que aparca davant del seminari amb una puntualitat ferotge. «Miri, ja el tenim aquí. És en Solà.» En Ruaix queda bocabadat: «Amb moto? Quin dinamisme, quina agilitat!» En Solà puja les escales amb el casc sota el braç: «Hola, Josep. Hola, noi.» Si en aquell moment –amb en Solà motoritzat, i en Ruaix vestit tan esportivament– haguéssim preguntat a un passavolant qui de nosaltres tres era el capellà, segurament m’haurien asse­nya­lat a mi.

En Ruaix ens porta a una sala de la planta baixa i ens asseiem al voltant d’una taula il·luminada per una feble taca de llum. De tant en tant, un seminarista entra a la sala per obrir la seva bústia-guixeta particular i cada vegada inter­canviem un déu-vos-guard. En aquesta sala fosca i desmoblada, Mn. Ruaix ens ha de dir si accedeix a corregir la Gramàtica del català contemporani, que ha dirigit Joan Solà, amb Joan Mascaró, Maria-Rosa Lloret i Manuel Pérez Sal­da­nya, i amb la col·laboració d’una seixantena de professors de totes les univer­si­tats dels Països Catalans. Ruaix s’ha mirat detingudament les normes d’estil i un parell de capítols de mostra que li hem subministrat perquè es faci una idea de l’abast de la feina que editorial Empúries li vol encomanar. En Ruaix, autor d’innombrables fitxes de català i corrector de la Bíblia catalana intercon­fes­sio­nal (per dir només dues coses), s’ha estudiat els criteris de la direcció i està disposat a ser flexible fins a un cert punt. És curiós que la correcció de la Gra­mà­tica del català contemporani, una obra que de segur generarà un consens panuniversitari, s’acabi de concretar entre les quatre parets d’aquest seminari. Si s’arriba a consumar, l’entesa Solà-Ruaix sorprendrà molta gent del gremi. Per a Joan Solà, que és qui ha tingut la iniciativa, és un gest diplomàtic per a superar una divisió que potser ha originat debats interessants però que convé no fer crònica. Per a Mn. Ruaix és, segurament, un acte de generositat i, so­bre­tot, una oportunitat per a la reconciliació.

Entrem en negociacions: «El més just», comenta Ruaix, «és que la meva apor­ta­ció en aquesta gramàtica no consisteixi en una correcció mecànica, con­sis­tent a aplicar els criteris establerts per l’equip director, sinó que em sigui per­mès d’intervenir allà on una formulació entri en conflicte amb les meves con­vic­cions o simplement amb la meva oïda». De totes maneres, Ruaix ens tran­quil­·lit­za quan ens diu que també sap ser flexible. «Quan vaig corregir la Bíblia catalana interconfessional, vaig cedir en algunes coses: vaig obrir més interrogants dels que hauria obert. També hauria preferit que el tracte amb Déu hagués estat de vós, però els editors preferien que fos de tu i els ho vaig respectar.» En Solà ho té molt clar: «Josep, has de resoldre els problemes. No crear-los. És probable que sempre cedeixi jo. Però no sempre, eh?» Solà esclata en una riallada entre­maliada i feliç. Ruaix passa a comentar detalls. Considera, per exemple, que l’expressió és per això que… és un gal·licisme intolerable. Solà, en canvi, creu que és una forma ben genuïna i que, si l’ús l’ha consolidat, no hi ha motiu per a reprimir-la. Ruaix també mostra el seu desacord amb la normativa recent de l’Institut d’Estudis Catalans, que ha suprimit l’ús dels guionets en paraules compostes. Solà li dona la raó, i de fet la Gramàtica del català contemporani torna a incorporar el guionet en aquests casos. Com també s’ha optat per obrir els interrogants, i no pas per contravenir les normes de l’Institut. Ruaix també lamenta l’ús d’expressions de l’estil no només, que li semblen cacofòniques i perfectament evitables recorrent a altres locucions, com no solament o no tan sols. De fet, les objeccions de Ruaix s’estenen una mica més enllà. Segons ell, el nivell de català dels autors de la gramàtica és desigual, i el d’alguns no està a l’altura. Solà defensa els seus col·laboradors. «Jo no crec que siguin incom­pe­tents. Entendràs que, entre tants autors, no tothom tingui el mateix nivell d’exi­gència i de responsabilitat. Treballem amb el que tenim ara. Això és com quan construeixes una casa. No només contractes els paletes, lampistes, elec­tricistes, pintors, sinó que també procures escollir els millors que tens a l’abast. Qui m’assegura que si m’espero deu anys, tal com està la universitat actual­ment, disposaré de millors professionals? Jo només sé el que podem fer ara, i em sembla bastant urgent.» La confecció d’aquesta gramàtica s’ha dut a terme exclusivament des de l’àmbit universitari; és per això que Ruaix n’ha quedat exclòs, però Solà diu que ha obligat alguns autors a consultar les seves obres: «Si creus que en algun moment t’haurien de citar i no ho fan, Josep, digue’ns-ho.» La discussió s’anima parlant de citacions i bibliografia. «Sembla mentida», diu Ruaix, «que sigui tan difícil posar-se d’acord amb els criteris d’ordre biblio­grà­fic». Solà diu que la cosa no té remei. «Saps qui en té la culpa? Tot és culpa de la potineria dels americans.» Es produeix un debat divertit sobre si s’ha de citar Badia i Margarit o simplement Badia.

Aquesta és la nostra primera reunió amb Ruaix, i no serà l’última. En caldran d’altres, amb Joan Solà i Maria-Rosa Lloret, codirectora de l’obra, que temps a venir podria escriure un article ben interessant sobre les discrepàncies d’aquest concili. Josep Ruaix, molt conegut per les seves fitxes i la seva tasca docent, ha estat una figura decisiva en l’ensenyament del català en aquest país, sobre­tot en una època en què les classes de llengua no eren a l’abast de tothom. Joan Solà és el referent universitari indiscutible de les noves generacions de filòlegs, l’home que més ha fet per treure’ns els complexos normatius i les inseguretats davant el que es pot dir i el que no es pot dir; per fer del català una llengua moderna i flexible, sempre des d’uns pressupòsits genuïns.

Mn. Ruaix, mig convençut d’acceptar l’encàrrec, ens acompanya fins a la porta. Surto del seminari amb la intenció de tornar xino-xano fins a l’editorial. Parlo un moment amb en Solà mentre ell es col·loca el casc. Quan m’acosto al pas ze­bra per travessar el carrer, sento una moto rere meu que tira Balmes avall com una exhalació i que de poc no m’atropella. «Adéu, noi.»

El País, 04/07/2002, reproduït a La galàxia Ruaix, edició a cura de David Paloma i Mònica Montserrat (Barcelona: Ruta Pompeu Fabra, 2017), pàg. 50-52

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació