El comunisme o la importància de no dormir tranquils

4.11.2017

La implosió de l’URSS el 1989 va significar molt més que la fi d’una gran potència: la derrota material de Rússia es va equiparar a la derrota moral del comunisme, deixant el prestigi de la ideologia marxista greument ferit. 30 anys després, és un lloc comú dir que el comunisme “és molt bonic en teoria, però fracassa a la pràctica”. Però si observem l’evolució econòmica del globus després de la caiguda del mur de Berlin, tal com va fer l’economista Thomas Piketty, veurem que les desigualtats, que van assolir un mínim històric a la dècada dels 70, avui dia han tornat al mateix nivell que a principis del segle XX. L’historiador Josep Fontana assenyala una inquietant correlació: la disminució de la desigualtat arreu del món coincideix amb l’auge del comunisme, i el seu retorn coincideixi amb el seu descrèdit. Casualitat? A Fontana li costa de creure.

Josep Fontana ha participat en la xerrada ‘El segle de la revolució’

En el marc del cicle Centenari de la Revolució Russa 1917/2017. La revolució que va trasbalsar el món, dijous passat Josep Fontana va fer un repàs històric de l’ascens i caiguda de la Revolució al Born Centre de Cultura i Memòria. Amb la sala plena fins dalt i els ànims inquiets per l’anunci d’empresonament de mig govern de la Generalitat, el reconegut historiador català va combinar l’anàlisi rigorosa amb una idea suggerent de fons: deixant de banda els monstres que va crear, l’amenaça del comunisme sobre occident va servir per frenar la tendència natural del capitalisme a crear i mantenir desigualtats econòmiques profundes.

Tal com explica Piketty, la història econòmica del món deixa ben clar que les desigualtats rampants són la norma i els nivells de repartiment de riquesa dels 70 són l’anomalia. És sabut que aquesta raresa es deu a les conseqüències de la destrucció causada per les dues Guerres Mundials i a les polítiques fiscals progressives que els governs d’occident van adoptar per compensar el descontentament de la població. Una mirada als números actuals demostren que aquest període excepcional ja ha acabat.

El que aporta Fontana a aquesta anàlisi merament econòmica és una narrativa històrica: segons l’historiador, sense la necessitat de competir ideològicament amb l’URSS, les potències occidentals mai haurien impulsat les polítiques de redistribució que van donar lloc a l’estat del benestar. La hipòtesi de l’historiador pren les paraules de Karl Kraus, un dels més significatius escriptors satírics de llengua alemanya del segle XX quan va dir “que Déu ens conservi per sempre el comunisme perquè la xusma capitalista no es torni més desvergonyida i perquè, almenys, tinguin malsons quan va a dormir”. La conclusió que es desprèn del relat de Fontana és que la història demostra que, quan el capitalisme dorm tranquil, perd el seu rostre humà.

Un segle després que un partit comunista arribés per primer cop a controlar l’aparell estatal, Fontana es mostra convençut que el model fracassat de 1917 no es pot repetir. Al mateix temps, l’historiador creu que hem de treure una lliçó moral de l’esperit d’aquella revolució: “Si una vegada es va poder millorar la vida de la majoria frenant la desigualtat, vol dir que cal tornar-ho a provar”. Per a l’historiador, la voluntat de construir un món que sigui realment millor és tan necessària avui com fa cent anys, i caldrà intentar-ho a partir de la convicció que, si una vegada va ser possible, ara pot tornar-ho a ser. Preguntat per la forma que pot prendre aquesta voluntat de canvi, Fontana va respondre que ell era incapaç de predir el futur, però que “l’experiència històrica ensenya que la resignació acaba tenint un límit i s’acaben trobant noves idees per enfrontar-se al capitalisme depredador que ens està ofegant a tots plegats”.

I sobre el tema català? Amb manifestacions a escassos metres del Born, la pregunta del públic era obligada i Fontana no va tenir cap problema en entomar-la. Reprodueixo literalment la seva resposta: “Encara que no hagi estat d’acord amb què el projecte que presentaven els dirigents del procés fos viable, estic absolutament en contra dels empresonaments i del 155 i em semblaria una catàstrofe que la senyora Arrimadas arribés a ser la presidenta. Els catalans hem d’aprendre a resistir, a no resignar-nos i a fer tot el possible per evitar els desastres que ens vénen al damunt i recuperar els drets i llibertats que ara estan amenaçats”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris