El combat de Joan Oliver

Va pujar a l’escenari, àgil, va fer un gest amb les mans, com per suggerir que el públic deixés d’aplaudir, i va cordar-se el botó de l’americana. Era el vint-i-cinc d’abril del 1970 i un Joan Oliver de cabells blancs i ple de vitalitat recitava les “Corrandes d’exili” en un entorn poc habitual: la sala Gran Price de Barcelona, que havia canviat els cossos suats i les contusions dels espectacles de boxa i lluita lliure que s’hi feien normalment per una nodrida representació —tan masculina com la dels combats, amb l’única excepció de Rosa Leveroni— dels poetes del moment. Poetes que s’havien exiliat i havien tornat, com Agustí Bartra i Pere Quart; poetes que s’havien quedat, com Salvador Espriu i Gabriel Ferrater, i poetes més joves, com Francesc Vallverdú. Aquest dimarts, 29 de novembre, i dimecres, 30 de novembre, tant la Biblioteca de Catalunya com La Faràndula de Sabadell acullen uns homenatges amb motiu del 30è aniversari de la seva mort.

Joan Oliver va desplegar el full que duia a la butxaca, va mirar-lo discretament, va pronunciar el títol, i tot seguit uns versos: “Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena…”, a hores d’ara coneguts per bona part d’unes quantes generacions i cantats per músics d’estils diversos des de fa dècades.

D’ençà d’aquell festival del Price han passat quaranta-sis anys. Joan Oliver en tenia setanta i, quan va haver recitat el poema, inclinant el cap i posant-se la mà a la butxaca, va baixar de l’escenari, agombolat pels aplaudiments del públic mentre feia signes d’agraïment amb les mans. Els assistents, amb una admirable capacitat de síntesi, van començar a cridar “lli-ber-tat! lli-ber-tat!”, i el poeta, primer dubtós, però de seguida decidit, va afegir-s’hi. La seva expressió, de convenciment, però sobretot de ràbia, brandant els braços i subjectant entre els dits el full on deuria dur el poema escrit, cridant durant uns segons de cara a l’audiència, era lacònica i dura, com algun dels millors textos.

Feia deu anys, a finals de la dècada dels cinquanta, Oliver havia entrat en contacte amb alguns escriptors joves del país. Treballant en la redacció del diccionari Bompiani per a l’edició espanyola, va conèixer Joaquim Molas, que havia de donar forma, amb Josep Maria Castellet, a una crítica i una història literària marxistes, el realisme històric, que va marcar una part significativa de la literatura dels anys seixanta. Després d’un retorn de l’exili gris i miserable, i sobretot a partir del llibre Vacances pagades, la poesia de Pere Quart va tenyir-se, de manera més explícita, del compromís social de Joan Oliver, que era indestriable del compromís i l’ambició artístics.

Amb la mort del dictador i la florida dels discursos i les pràctiques de consens, de pacte i de reconciliació que ens han dut al fangar polític on som, la clarividència d’Oliver va restar intacta, insubornable, honrada. L’escepticisme militant el va allunyar de dogmatismes fagocitadors que més que l’esperit crític fomenten el caïnisme.

El divuit de juny d’enguany es van complir trenta anys de la mort d’Oliver. Com és costum de dir en aquestes ocasions, “el país es mou a cop de commemoracions”, sí. Però qui podrà dir que no és un bon moment per llegir o rellegir Oliver, per parlar-ne? Qui vulgui aproximar-s’hi en té l’oportunitat aquests dies. Al Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat, dimarts 18 d’octubre a les 19h l’actor Jordi Bosch interpretarà una tria de poemes de Joan Oliver acompanyat per Xavier Bosch a la guitarra.