‘El color del silenci’ i la importància de les llengües

Aquest setembre, l’escriptora alacantina Elia Barceló visita Barcelona per presentar el seu llibre El color del silenci (Roca Editorial, 2017). L’autora serà a la Llar del Llibre de Sabadell el 6 de setembre; l’endemà, dia 7, visitarà la llibreria L’Ombra de Rubí; i finalment, el 8 de setembre serà a la Setmana del Llibre en Català acompanyada d’Anna Guitart.

Vaig tenir la sort de tenir un avi, fill d’emigrants, pobres pagesos alacantins, que s’havia criat a França i havia viscut allà entre els dos i els disset anys, fins que els seus pares van decidir tornar amb tota la família i a establir-se de nou a Sax, un poblet castellanoparlant a quaranta quilòmetres d’Alacant capital. El meu avi se sentia gairebé més francès que espanyol i, sobretot, tenia un gran amor per les seves dues llengües, de manera que va conservar el francès al llarg de tota la seva vida i, quan jo vaig arribar a l’edat escolar, va començar a ensenyar-me’n a mi, tot deixant-me ben clar que la llengua és un tresor i que com més llengües parlis, més capacitat de pensament i de comprensió tindràs.

La llengua és la que dóna forma al teu pensament, la que et fa sentir part d’una comunitat, d’una cultura, la que et fa créixer i tornar-te més madur i més flexible. I si en domines unes quantes, pots veure el món des de punts de vista diferents, cosa que, lògicament, m’ha estat molt útil al llarg de la meva vida professional.

Totes aquestes idees i el fet de tenir dues llengües ja des de petita va influir d’allò més en la meva educació i va posar les bases del meu amor per les altres cultures, pel cosmopolitisme que continua sent una de les meves característiques més marcades. També de petita vaig començar a sentir valencià, que era la llengua de la meva iaia, valenciana de naixement i de cor, del barri del Carme, llengua que, per consideració, com ella deia, al seu marit castellanoparlant només feia servir amb les seves germanes i algunes vegades amb la meva germana i amb mi, les seves nétes.

Després vaig aprendre anglès i ja a la universitat, estudiant filologia anglo-germànica, vaig començar a aprendre català i vaig descobrir la seva meravellosa i riquíssima literatura.

El 1981, després de diverses estades a França, Anglaterra i Itàlia, me’n vaig anar a Àustria i m’hi vaig establir. Des d’aleshores visc a Innsbruck i la meva vida transcorre bàsicament en dues llengües: castellà —la meva llengua materna— i alemany. Escric de tant en tant en alemany i en anglès, llegeixo amb comoditat en set idiomes, però la llengua bàsica del meu pensament és el castellà i per això és la llengua que faig servir per escriure les meves novel·les. Per això i perquè, durant un quant temps, vaig tenir por de perdre la meva llengua en el contacte constant amb l’altra. M’espantava que s’anés empobrint i convertint en una llengua només familiar, d’estar per casa, sense matisos ni amplitud de registre, com els havia passat a tants espanyols que vivien a Àustria i a Alemanya. Com passa també, en un altre context, quan una llengua és prohibida i se’n castiga l’ús públic i privat.

Mentrestant, els meus relats i les meves novel·les, escrits originalment en castellà, han estat traduïts a divuit idiomes per traductors excel·lents amb els quals estic en contacte fins que el text queda llest per a la seva publicació.

No és la primera vegada que es tradueix una novel·la meva al català, però sí que és la primera per a un públic adult i això és una cosa que em fa una il·lusió especial. Entenc perfectament que hi hagi lectors que, tot i que dominen el castellà, prefereixen llegir una novel·la en la seva pròpia llengua, amb els seus propis girs idiomàtics i les paraules que els desperten associacions apreses en la infància. La teva llengua és el teu món, el teu pensament, la teva cultura. La teva llengua ets tu, i per això és natural que llegint en la teva llengua estiguis absolutament còmode i puguis apreciar els matisos molt millor que en qualsevol altra.

A més, El color del silenci, com gairebé totes les meves novel·les, és una història cosmopolita, on hi ha personatges que es mouen entre diversos països i diverses llengües amb les seves cultures i els seus diferents punts de vista. I ho és, malgrat que molt del que succeeix al llarg de les seves pàgines té lloc en una època en què Espanya era tot el contrari d’un país obert al món. Entre el 1939 i el 1975 el dictador i els seus governs van fer tot el que van poder per aïllar Espanya d’Europa i per negar als seus habitants, dins del territori nacional, tota possibilitat de parlar les seves llengües maternes i de viure les seves cultures pròpies. Fins i tot es van permetre canviar la grafia i la pronunciació de cognoms que no fossin clarament castellans.

És en aquest ambient d’entossudiment i de manca de mires on la família Guerrero Santacruz es distingeix de la rància societat espanyola —malgrat que quan comença la novel·la, Gregorio Guerrero és un home de Franco totalment convençut d’estar a punt de salvar la pàtria per car que pugui costar— i ens ofereix una mostra d’allò que el cosmopolitisme i el domini d’altres llengües poden fer perquè la mentalitat es desenvolupi i maduri.

Aquesta novel·la s’ha escrit, com totes les meves, prestant una atenció especial a la llengua —l’única eina de què disposa un escriptor— perquè cada època i cada personatge quedi reflectit per la seva manera de dir, de formular. Les cartes de l’àvia, escrites al cap de poc d’acabar la guerra civil, tenen la formulació clàssica de l’època mentre que els e-mails actuals d’en Jean-Paul tenen el lirisme d’un home educat i sensible, al llindar de la mort, però actual. En Marc parla com un noi de vint-i-pocs anys i en Vicente s’expressa com un militar envilit de la vella escola, amargat i groller. El narrador és nostàlgic i dolç unes vegades, informatiu i parc unes altres, versàtil per adaptar-se a la matèria que narra i per conduir les sensacions del lector cap al terreny que li interessa a l’autora.

No és una tasca fàcil per a un traductor i per això estic molt agraïda a Jordi Vidal i Tubau per la seva gran feina, si bé confesso que no puc jutjar les subtilitats d’una llengua que no és la meva, encara que sigui capaç de llegir-la amb comoditat. Ser traductor sempre és difícil, però els traductors del castellà al català tenen un risc afegit. Quan un tradueix del japonès, la major part del seu públic ha d’acceptar la traducció que li presenta l’editorial i, per estranya que alguna cosa li soni, confiar en la qualitat de la feina del traductor. Però quan la traducció és del castellà al català tots els seus lectors poden comprovar —si així ho desitgen— fins a quin punt és bona, atès que els lectors catalans són tots bilingües.

Vull aprofitar per donar les gràcies des d’aquí a tots els llibreters i llibreteres que amb el seu entusiasme i la seva experiència han fet que la meva novel·la hagi arribat a tants lectors, fins al punt que hem assolit la quarta edició en el mateix nombre de mesos. La rebuda que han dispensat a El color del silenci ha estat per a mi una sorpresa meravellosa. Tant ells com bibliotecaris i bibliotecàries, bloguers i blogueres literaris, periodistes de mitjans escrits, ràdio i televisió… han estat molt generosos en recomanar la novel·la, difondre-la i en definitiva fer que, després de tant de temps de professió i d’un èxit considerable a l’estranger, per fi una de les meves històries comenci a ser coneguda també al meu país. Això és una cosa que m’alegra enormement i per això em fa molta il·lusió poder donar les gràcies ben aviat en persona a alguns d’ells a Catalunya.

Demano disculpes des d’ara mateix per no ser capaç de conversar fluidament en el seu idioma; fa molt que el vaig estudiar, el continuo entenent i el llegeixo bé, però no tinc l’oportunitat de parlar-lo i se’m fa difícil. Tracto de consolar-me pensant que si fos una trobada amb llibreters i lectors noruecs ni tan sols els podria entendre i hauríem de fer servir l’anglès tant ells com jo. Afortunadament, en aquests dies a Catalunya, podrem fer servir cadascú la nostra llengua i entendre’ns perfectament. De fet és el que més s’aproxima al miracle de Pentecosta, aquella bonica llegenda en què els apòstols reben la gràcia de poder entendre totes les llengües del món i de ser entesos quan parlin en la pròpia.

Sempre he pensat que si mai se m’aparegués un geni dels que concedeixen desitjos aquest seria un dels tres que li demanaria. Com a bona escriptora, estimo les paraules i allò que les paraules poden fer.