El coll de Balaguer: una línia defensiva durant la guerra civil

4.06.2018

Creure que el tema de la guerra civil espanyola i les seves seqüeles és una història tancada són ganes de creure molt. En aquest sentit, la historiografia local té coses a dir. El terme municipal de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant no és una excepció. El pas de la guerra civil pel coll de Balaguer és un dels capítols que ha estat ignorat durant molts anys. Llegir La guerra civil al coll de Balaguer (1936-1939) és recuperar una peça més del gran puzle que va ser la guerra civil. El llibre, a cura d’Adrián Cabezas (coordinador), Joel Ametlla, Jordí Solé i Alfons Tejero i amb fotografies de Gerard Martín, va ser editat el 2018 per l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant i Arola Editors.

Perfil de la trinxera

De fet, l’obra que tenim a les mans és el resultat final d’un treball de camp iniciat el 2007 a càrrec d’Alfons Tejero, empresari amb vocació d’historiador i autor de la primera publicació que donava notícia de les fortificacions del coll de Balaguer l’any 2008. Després vindrien altres aportacions no menys interessants. Per tant, es pot dir que el llibre és el resultat de la suma d’aquests esforços per recuperar la memòria i el patrimoni i posar-los en valor. Una recerca completada amb la col·laboració i l’experiència del Grup de Recerca i Investigació d’Espais de la Guerra Civil (GRIEC), que ha fet la catalogació de les fortificacions que van ser delarades “bé cultural d’interès local” per l’Ajuntament. Una iniciativa, val a dir, que permet que avui s’hi puguin fer visites guiades.

Sovint m’he trobat que, parlant del coll de Balaguer, el meu interlocutor creia que em referia a la capital de la Noguera. No. El coll de Balaguer és un massís muntanyós que malgrat els seus escassos 155 metres d’altura, va carregat d’història. És la frontera natural i punt de confluència entre el Baix Ebre, el Baix Camp i la Ribera d’Ebre. De forma més general és el pas que separa el Camp de Tarragona de la plana de Sant Jordi d’Alfama i les Terres de l’Ebre. El trànsit pel Coll ha estat històricament un tràngol pels viatgers de tots els temps: fossin romans—hi passava la via Augusta—, medievals, moderns o els que hi han circulat amb mitjans de transport actuals. També va ser refugi de pirates i bandolers. Sobre la història del Coll, el llibre en dona notícies exactes. I a més, el lector interessat en aquest pas de muntanya que cau sobre el mar, té a l’abast una monografia com El trànsit pel coll de Balaguer. Del Perelló a l’Hospitalet de l’Infant d’Eufemià Fort (Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1974).

Interior del polvorí Letícia | Foto Gerard Martín

La pregunta s’imposa: com és que un indret de la geografia catalana relativament desconegut fins fa quatre dies, ara descobrim que va assolir una importància estratègica de primer ordre? Per què el coll de Balaguer està farcit de casamates, trinxeres, dipòsits d’aigua, bateries, iglús o punts d’observació, polvorins, nius de metralladores, refugis, etc.? La resposta l’hem d’anar a buscar al que va ser el desenvolupament de la guerra civil espanyola i l’arribada dels nacionals a les envistes dels límits geogràfics de Catalunya: el front d’Aragó, Terol per una banda, i la caiguda de València pel sud. L’aïllament del Principat era un fet. A conseqüència dels avenços de l’exèrcit rebel, el govern de Juan Negrin, d’acord amb el general Vicente Rojo, van projectar un sistema defensiu que, resseguint els límits geogràfics catalans, anava des de la Noguera fins a l’Ebre. I aquí és on entra en joc el coll de Balaguer i l’Hospitalet de l’Infant, que és el lloc per on passava la L-2, una de les dues línies que es van arribar a construir —l’altra va ser la L-1— de les sis que es van projectar i que no van passar del paper.

Plànol de la bateria sud del coll de Balaguer

Per entendre l’objectiu d’aquestes construccions hem d’anar al que va ser el front i la batalla de l’Ebre. Cal remuntar-se fins al bombardeig naval que va patir Roses l’octubre del 1936. L’atac va provocar l’alarma general davant la possibilitat de desembarcaments de tropes franquistes al llarg del litoral català. Tot i que no es va produir, el temor no era infundat, com es pot comprovar a través de les fotografies i els dibuixos de les platges i el poble de l’Hospitalet de l’Infant fetes des del submarí General Sanjurjo cap al final de la guerra. En aquest episodi se li dedica un capítol sencer, en què s’explica en detall tota l’operació en el cas que, al final, l’ofensiva sobre Catalunya s’hagués produït pel sud i amb l’objectiu d’encerclar per la rereguarda la defensa del Coll.

Foto de la trinxera | Foto Marc Soler

Per tant, a partir del bombardeig marítim de Roses —no va ser l’únic,com és sabut— és quan es posa damunt la taula la necessitat de preparar la defensa de la costa del país. En aquest sentit, el coll de Balaguer és un punt d’observació immillorable: la seva posició permet abastar des del cap de Salou a llevant, fins al delta de l’Ebre a garbí. Les primeres defenses són les que es construeixen arran de costa, a la base del massís, l’octubre del 1936. És significatiu el que diuen els autors en referència al conjunt de l’artilleria: de les cent peces i escaig, totes eren de finals del segle XIX. Poca cosa a fer davant l’armament i l’aviació franquistes, superiors tant en número com en material més modern. Aquesta primera fase es completaria l’any 1938 amb la fortificació de la resta del Coll. La història de la construcció dels antiaeris —inacabats— i de les quatre bateries de costa orientades al sud i situades a uns 130 metres d’altura, és una il·lustració de les dificultats de tot tipus, no sols les militars, a les que van haver d’enfrontar-se els republicans.

Els autors fan una descripció detallada de l’emplaçament del sistema defensiu resseguint punt per punt l’orografia del Coll tal com va ser planificada. És a dir, pensant que es convertiria en un camp de batalla i prenent en consideració la topografia, la vegetació, la distribució de la població pel territori, les vies de comunicació i la naturalesa del sòl. Cal pensar, per exemple, que el Coll està travessat o clivellat per vuit barrancs i que el conjunt de les fortificacions ocupen onze quilòmetres lineals de la superfície del Coll. Coneixedors com eren de la importància estratègica del Coll, no té res d’estrany que les posicions fossin bombardejades fins a 21 vegades per l’exèrcit franquista. El dels bombardejos és un capítol important en tota aquesta història, perquè no sols es va tractar d’atacs a objectius militars, sinó que també van afectar el nucli urbà i  la població civil de l’Hospitalet de l’Infant. El conjunt del terme municipal va patir fins a 58 bombardejos de l’aviació, que hi va deixar caure un total de 587 bombes deixant un rastre de 15 morts i 27 ferits. Els raids tenien la seva raó de ser, no tan sols per les fortificacions del Coll, sinó per la proximitat del poble amb el front de la batalla de l’Ebre, que el van convertir en un punt neuràlgic de l’avituallament de les tropes republicanes. Així doncs, l’estació del ferrocarril, les vies fèrries i la carretera que puja fins a Móra d’Ebre i després agafa la direcció de Corbera d’Ebre, la Fatarella i Gandesa, es van convertir en objectius dels sublevats.

Interior de les bateries de costa, a l’indret conegut com la Pitrassa.

Hi ha, però, més preguntes a fer i a les quals dona resposta el llibre. Amb quina mà d’obra es van construir bona part de les fortificacions del Coll? En aquest punt s’obre un episodi sinistre que té a veure amb la construcció dels que se’n deien, de forma eufemística, “camps de treball”. El ‘camp’ ocupava una superfície del poble actualment urbanitzada coneguda com “el Garroferal” que anava des de la línea de costa fins a l’antiga carretera nacional que travessava el poble. La xifra d’internats es movia entre els 700 i els 800, tots ells presoners de guerra fets a la batalla de Terol —tampoc hi faltaven clergues— que procedien del penal de Sant Miquel de Reis de València. L’organització dels camps estava adscrita al Servei d’Informació Militar (SIM), que era l’agència d’intel·ligència i del servei de seguretat de la República durant la guerra i depenia del Ministeri de Defensa. En el cas del camp que ens ocupa, la direcció es va encomanar a un personatge de trajectòria criminal, el capità Manuel Astorga, que va trobar la seva fi al camp d’Argelers de la Marenda. El subdirector era el tinent Monroy, un dels protagonistes de la novel·la de Javier Cercas Soldados de Salamina. No cal dir que el regim imperant al camp era d’una duresa i crueltat extremes. Les condicions laborals i sanitàries, l’alimentació i l’abillament eren lamentables. I els afusellaments, indiscriminats. Per si les penúries no eren poques, només calia afegir-hi que els presoners del camp també van patir els bombardejos del propi bàndol. A conseqüència d’això, el camp va ser traslladat a un indret menys exposat, a l’interior de la serralada Prelitoral.

L’aportació gràfica i documental és un dels apartats que més poden cridar l’atenció. Si les fotografies ens donen una informació que complementa els textos dedicats a les diferents tipologies de les fortificacions, també cal dir que n’hi ha d’altres que com a documents —la dels bombardeigs del terme municipal o les del poble vist des del submarí General Sanjurjo, per exemple— ens parlen des de dins de la història. No menys importants resulten els gràfics dedicats al polvorí, les bateries antiaèries, els plànols de les bateries de costa, una posició de morter, el plànol d’un niu de metralladora o dels diferents tipus de trinxera. Finalment, tenim la cirereta del projecte: la dissecció del coll de Balaguer en onze sectors i els corresponents plànols a través dels quals podem comprovar la situació de les diferents fortificacions escampades per l’orografia de la zona. Aquí hauríem de fer un incís no del tot inútil: la publicació d’un plànol general i desplegable del coll de Balaguer amb les mateixes indicacions que figuren detallades a cadascun dels sectors.