“Interfícies” comunicatives per a dissenyar el pensament

28.02.2018

Què passaria si portéssim la idea d’“interfície d’usuari” més enllà de l’esfera digital per a convertir-la en un concepte clau per entendre i transformar el món que ens envolta? Aquesta és la proposta de Carlos A. Scolari, expert en l’ecologia dels mitjans: l’escola, la universitat o la política es podrien considerar “interfícies” en crisi que cal redissenyar. Durant la presentació del llibre Las leyes de la interfaz. Diseño, ecología, evolución, tecnología (Gedisa, 2018) el 14 de febrer a l’Escola Universitària Elisava, l’autor va conversar amb dos professors de la casa, Rosa Llop i Jonathan Chacón, en una la taula rodona sobre l’abast del concepte d’interfície.

Mark Zuckerberg durant la presentació d’un projecte amb Oculus Rift

Tots tenim la idea d’“interfície d’usuari” digital quan interactuem amb una pantalla. Des de l’inici de presentació de Scolari, va quedar clar que “la interfície no és transparent”: no es tracta d’una finestra, sinó d’un mediador que “té capacitat de transformar a les persones que la utilitzen”, va assenyalar Rosa Llop. D’aquesta manera, l’artista Ben Grosser fa evident que les xarxes socials com Facebook creen addicció i ens fan tenir una “concepció numèrica de l’amistat”: si ens instal·lem la seva aplicació “Demetricator”, aquesta eliminarà tots els números de la plataforma i ens canvia la nostra experiència d’usuari. El disseny de la interfície condiciona el nostre comportament i personalitat.

Els tres ponents van coincidir que la interfície és també un “artefacte polític”, perquè està dissenyada en un context cultural i el reflecteix. La majoria d’interfícies tecnològiques que utilitzem són ‘made in Silicon Valley’ (amb un perfil neoliberal, basades en la productivitat, i molt sovint amb una perspectiva masclista i un disseny racista…) perquè “qui dissenya la interfície domina i decideix la cultura que hi exposa”, va explicar Llop. De la mateixa manera, a Internet l’espai hegemònic sovint el domina una empresa que decideix el contingut que autoritza. Cal reflexionar sobre el diàleg entre la tecnologia i la societat: la professora d’Elisava ens convida a pensar de forma crítica el “disseny d’interfícies” perquè “respectin els nostres principis ètics i garanteixin els drets i llibertats de tothom”.

Després de posar-nos en context sobre la idea tradicional d’“interfície d’usuari”, Carlos A. Scolari va anar més enllà i va llançar la seva proposta: entendre el concepte d’“interfície” com a una unitat funcional que connecta i posa en relació persones, equipaments, entitats o sistemes de qualsevol àmbit, durant un temps determinat. Per il·lustrar aquesta idea, Scolari afirma que la interfície de la institució educativa està en crisi, perquè va ser dissenyada per a l’època de la Revolució Industrial —propera a les ovelles de Temps Moderns (1936) de Chaplin, institucions preocupades per la regulació moral i social, amb tècniques de control i poder disciplinari, com diria Foucault. Amb el canvi a la nostra societat “postindustrial i globalitzada” cal redissenyar la interfície amb “més eines en xarxa i més atenció a les necessitats de cada alumne”. La solució, en aquest context, no és una qüestió tecnològica: cal redissenyar les relacions i processos de la interfície educativa. Trobem un cas similar en la interfície universitària, en la qual es podria oferir més optatives segons els interessos personals dels estudiants, incorporant la idea anglosaxona de “modularitat”. D’altra banda, pel que fa a la democràcia espanyola, amb la “judicialització de la política” o el “malestar de molts votants” es fa evident una crisi dels actors que hi intervenen, explica l’autor. En el camp de la gastronomia, Ferran Adrià “va apropar l’art a la cuina per redissenyar-la”, igual que el moviment italià de la “slow food” (cuina cultural, km 0, respectuosa amb el medi ambient…). Scolari no proposa una solució concreta per cada àmbit, sinó diferents espais on aplicar aquesta nova mirada (“design thinking”) que faciliti el “redisseny” de la societat contemporània: la interfície és el lloc de la innovació.

En certa manera, la proposta analítica de la “interfície” és hereva de la teoria de sistemes i de l’estructuralisme del segle passat, i les idees més contemporànies provenen de la teoria de la complexitat i la teoria de l’actor-xarxa, conclou Scolari, que la concep com a “una clau per entendre els temps què vivim”. L’autor ens presenta, amb el seu llibre, deu “lleis” descriptives entorn d’aquesta idea, els ecos de les quals hem recollit en aquest article. La interfície és una metàfora que ens ajuda a repensar de forma crítica el món.