El Circ d’Hivern més còsmic torna a Nou Barris

En la seva 22a edició, el Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9barris obre una nova etapa i aposta per un circ més contemporani i arriscat. El circ bastard de la companyia loscorderos·sc, de naturalesa híbrida i que transgredeix espais de confort i disciplines artístiques, encaixa a la perfecció amb la voluntat de canvi d’un cicle circense que ha esdevingut un dels més rellevants de la ciutat de Barcelona. Del 16 de desembre fins al 21 de gener, l’espectacle Soterrani Còsmic barrejarà teatre, moviment i circ dalt l’escenari de l’Ateneu.

El projecte del Circ d’Hivern va néixer fa dues dècades amb la voluntat de potenciar la creació de companyies relacionades amb el món del circ i apropar, des d’un espai popular i estretament vinculat al barri, muntatges inèdits i d’alta qualitat per a tot tipus de públic. Amb llarga vida per endavant i amb un cicle anual consolidat, el Circ d’Hivern segueix creant escola, potenciant un planter d’artistes que després de l’estada a l’Ateneu acumulen gires i premis, i fidelitzant un públic que cada cop és més sensible a l’estètica del circ. Però amb tot, des de l’Ateneu han considerat oportú replantejar el format d’aquesta iniciativa i adaptar-la a les necessitats actuals. En aquesta direcció, han optat per promocionar projectes que permetin despertar la mirada crítica del públic, i l’espectacle de loscorderos·sc permet vehicular l’espai de trencament i generació de noves sinergies artístiques que buscaven.

El Soterrani Còsmic, la caverna de loscorderos·sc

Amb gairebé quinze anys de trajectòria i consolidats com a referents d’un teatre transgressor, l’objectiu artístic de David Climent i Pablo Molinero –loscorderos·sc– segueix sent la investigació de la naturalesa de l’ésser humà, les seves relacions, la inestabilitat de les seves emocions i el (des)control del seu instint animal. Amb la creació d’aquest muntatge que s’estrena demà dissabte a l’Ateneu, la companyia presenta la seva primera peça de circ. Però la seva concepció del circ gaudeix de la mateixa peculiaritat que els seus espectacles de teatre bastard, tal com ells l’anomenen, perquè no limiten el muntatge a les disciplines artístiques que convencionalment s’atribueixen al circ per tal de multiplicar infinitament les possibilitats creatives d’aquest registre artístic. “Mai hem volgut ser res, estar dins de cap classificació […] n’hi diuen multidisciplinari però nosaltres diem que no se sap de qui és el fill”, explica Climent. No sabem qui són els pares, però sí que podem gaudir d’allò que han infantat, perquè al circ bastard del Soterrani Còsmic s’hi barreja el teatre, la dansa, la poesia i, fins i tot, el cabaret electrònic. I Pablo Molina, Pia Nielsen, Jorge Albuerne, Toni Gutiérrez i Asvin López són els cinc artistes encarregats de liderar aquesta aventura intergalàctica.

Aïllats en un soterrani amb aires postmoderns, cinc germans orfes conviuen en un món tancat i excloent, mirall d’una petita societat, amb la seva moral, les seves lleis, cultura i tradició. El cap de família és el germà gran, l’encarregat de cuidar els petits de la casa seguint els ideals de creativitat i llibertat que els hi van traslladar els seus pares. El món exterior és altament perillós, és l’espai indeterminat on van morir els pares. L’innombrable. Per refugiar-se’n es reclouen en el seu limitat món particular, on s’hi estableix un joc escènic sustentat en l’univers simbòlic infantil, que els hi profereix una llibertat creativa aparentment satisfactòria. Prenent com a filosofia de vida la novel·la de ciència ficció La Guía del autoestopista galàctico, de Douglas Adams, a mode de tribu urbana els cinc germans preserven la seva realitat, sense qüestionar les veritats absolutes sobre les quals es sosté. Tres barres verticals i una estructura metàl·lica són el seu mobiliari. Un monopatí guitarra i una taula de so, la seva banda sonora. Les acrobàcies, les contorsions, el trapezi doble i les propulsions humanes són els moviments físics que acompanyen un text poètic que exigeix un domini rigorós de tècnica vocal per part dels intèrprets. Amb tot, l’expressió corporal és l’element que reforça el sentit del text i articula una estètica grunge, a voltes plàsticament bella i a voltes intrigant, incòmode. “Ens interessa no donar-ho tot mastegat, crear curiositat, forçar-los a qüestionar-se les coses, no cal saber-ho tot”, explica Climent. “Vinc d’un teatre que no juguem a entendre res, l’important no és entendre o no entendre, sinó viatjar […] ja hem sigut més narratius i amables que de costum”.

Tot i això, el regust que ens deixa l’obra no deixa de ser pertorbador, un desordre caòtic i al mateix temps corprenedor. Ens presenten un món on “s’ha perdut el sentit de descobrir, el sentit de la vida”, on “la normalitat no és més que un pacte”, com expliquen els personatges del muntatge. Tot és atzarós i l’equilibri moral, i també físic, es troba en la innovació, en la creativitat febril que viuen els protagonistes, “A fora, si no serveixes per algo productiu, no serveixes per res”, sentencia un dels germans. Per tant, l’exterior és temut perquè prohibeix l’univers creatiu, i s’articula com una al·legoria del mite de la caverna de Plató. A base de “¡Tierratron! Proporcione gravedad a sus hijos” els cinc germans deixen de somiar i, de retruc, de pensar. Immersos en el seu reducte familiar i confortant, veuen com s’ensorra tota la seva analogia quan un dels membres es planteja si el que temen de l’exterior poden ser només ombres deformades de la veritable realitat.