El circ despullat de Nou Barris

31.12.2018

La companyia Animal Religion ha presentat l’espectacle Nu en el marc de la 23a edició del Circ d’Hivern que se celebra cada any a l’Ateneu de Nou Barris. La sala està plena i els pares reclamen alçadors per la quitxalla que no s’hi veu. Fa goig, que hi hagi tanta gent: dota l’espai de sentit, prova que la seva existència és necessària. Encara sou a temps de veure l’espectacle, que es pot veure fins al 20 de gener.

‘Nu’ és el nou espectacle d’Animal Religion. |

La màgia de la suspensió capil·lar

Una noia penja del monyo al centre de l’escenari. És Ingrid Esperanza, fitxada pel Cirque du Soleil l’any 2017. La suspensió capil·lar és la seva especialitat i reapareixerà a tota l’obra fins a convertir-se en el plat fort. Passa un tipus vestit de motorista amb botes d’esquí, potser el mateix Quim Girón fundador de la companyia o potser Xavi Sánchez o Joan Cot, els dos altres ballarins. No se li veu la cara i l’aspecte és risible, estrany i probable a l’hora (al capdavall la ciutat és plena de motoristes, per bé que no portin botes d’esquí). Artistes surten a dir la paraula ‘nu’ fins a gastar-la, fins a dir tonteries com Nu-Numància, Nu-Nueva York, Nu-número. A l’espai hi ha capses que es mouen d’una banda a l’altra de l’escenari i quan ja pensàvem que no hi hauria guió un dels ballarins surt solo i mussita alguna cosa íntima, “el meu món és infinit quan era petit creia en algun Déu”. Poc després del discurs teològic que fa Girón ell i Anna Aro ballen alguna cosa a mig camí del contemporani i el tango improvisat. L’espectacle té molt de coreogràfic i de clown, i en canvi números propis del circ com els malabars hi són absents.

El monòleg de la fruita comença amb la ballarina Anna Aro que ens explica com li agrada menjar fruita i acaba guarnida de trastos que li han posat el motorista esquiador i un altre ballarí. L’escena acaba amb la veu distorsionada d’ella i els riures del públic, predisposat a la broma fàcil.  Un personatge inflat com una pilota de bàsquet entra en acció, mira d’enfilar-se a les capses sense èxit. Un sapastre acudeix a ajudar-lo amb uns resultats del tot ineficients que redoblen els riures de la concurrència. Un gag esperable i efectiu seguit d’un monòleg sobre algú que no dorm bé, que es desperta cada cop que sent un soroll o veu llum que es filtra a través de la finestra. Fantasieja sobre si és o no en una nau espacial, i no sabem si ho és o no però la música ja ens transporta a una mena d’espai sideral i aleshores comença la millor part de l’espectacle: un triangle amorós escenificat amb la suspensió capil·lar. Una dona entre el públic, segurament mare d’un petit exèrcit de criatures, exclama ¡Qué bonito!, i no se m’acut altra manera de descriure-ho.

El català dels accents i algunes pegues de l’espectacle

La noia en suspensió capil·lar i un parell de nois es mouen per l’escenari. Ella damunt de tot, els nois un damunt de l’altre com si fossin castellers; cada gest d’ella repercuteix en els moviments d’ells, i el cos ploma d’Ingrid Esperanza es mou per tot l’espai com si no existís la gravetat. A ella, mexicana d’origen, també li toca el torn de paraula i en el seu cas parla d’un ritual que veu per la finestra de casa, un ritual que en realitat passa al riu Ganges. El català de la ballarina té un accent marcat  que em fa pensar en el català dels accents diversos, com la meva exalumne paquistanesa que sense voler-ho dotava la llengua de Pompeu Fabra d’un dringar nou, el dringar de la llengua hurdu. Aplaudeixo que es produeixi i consumeixi oci en català en un barri en què el català no és la llengua majoritària: els catalans de la perifèria que no parlen català a casa també senten el català com a propi, com una llengua que no els és estranya ni els fereix. Aquest detall, si voleu estúpid, demostra que al capdavall uns i altres com a societat no ho hem fet ni ho estem fent tan malament: sempre hem conviscut i ho seguirem fent en un gest automàtic, amb una naturalitat que desmenteix les teories sobre la divisió profunda de la societat catalana.

La tècnica d’alguns dels qui actuaven era millorable, però tot i així Nu s’aguanta. Els darrers deu minuts són una pirueta fantàstica de cossos, d’escales i de capses, totes en moviment a l’escenari. L’efecte era hipnòtic, i aquesta és la funció principal del circ, potser, la d’abstreure’ns de la nostra vida diària per transportar-nos a un lloc on no hi ha passa gaire res a banda de colors, sons i formes harmòniques. Encara que el text no sigui res de l’altre món, encara que els recursos de la companyia siguin limitats i la tècnica dels ballarins no sigui infal·lible, l’ambient que es genera dalt de l’escenari és una mica màgic i el públic ho percep.

Quim Girón volia portar el circ a l’absurd i reflectir les relacions humanes a partir d’objectes quotidians. Ho ha aconseguit, però els petits monòlegs dels ballarins m’han semblat poc connectats entre si, com un collage d’experiències més o menys íntimes i inconnexes de cadascun d’ells. Sí que hi he vist algunes referències a les relacions: en el gag de les escales s’hi veia això d’ajudar algú i enfonsar-lo encara més sense voler-ho; en les escenes de triangle o els balls de parella es podia intuir alguna cosa sobre les dinàmiques d’entesa i conflicte pròpies de totes les relacions. A gran trets, però, la gràcia de Nu és la combinació de gags primaris, música i moviment enlairat.

L’ateneu de Nou Barris

He escrit força vegades sobre l’Ateneu de Nou Barris. Conegut per tota l’esquerra cultureta i el veïnat de Trinitat Vella per igual, l’Ateneu és d’aquells equipaments que s’aconsegueixen a còpia de veïns i veïnes remugaires que no cessen la seva activitat associativa fins que no aconsegueixen el que volen, en aquest cas un recinte que converteix un conjunt de barris humils sense gaire oferta cultural a l’abast en un barri digne. A la cua he topat amb un conegut veí i pare de Ciutat Meridiana, barri que sent com a ben propi i del qual mig dirigeix l’associació de veïns. Trobar-me’l m’ha fet pensar que les perifèries també construeixen centres neuràlgics, i per sort l’Ateneu de 9 barris n’és un. Primer van reclamar-lo, després van ocupar-lo, després l’ajuntament els va donar les claus. Les victòries socials solen anar així i avui l’Ateneu és un lloc on les bandes musicals de Nou Barris assagen, és els escenaris del festival de música negra SayitLoud i també és un teatre familiar.

El que és ‘nu’ de l’obra és el circ, hipnòtic i màgic com ho ha estat sempre. A pares mares i criatures diria que els ha encantat. A la sortida del recinte, pintat en lletres grosses per l’artista Rok Blak Blok, el mateix que ha marcat la façana de la llegendària Kasa de la Muntanya, s’hi llegeix un eslògan: “sense llibertat no hi cultura, sense cultura no hi ha llibertat”. Contra la premissa governamental del panem et circenses romana, potser la llibertat també és això: quedar-se hipnotitzat per unes formes i una música celestial una bona estona.