El cinquè ‘Poetari’

‘Poetari’ és una revista de poesia escrita per poetes. Ja fa dos anys que uns quants poetes van decidir associar-se i construir una revista que anés a buscar les claus de la poesia en profunditat. En el cinquè número d’aquesta revista bimestral Jordi Llavina li envia una carta molt personal al recordat Joan Vinyoli, Mireia Vidal-Conte entrevista Màrius Sampere i Vinyet Panyella tradueix una selecció de poemes de Sophia de Mello. Hi ha temps, també, per a capbussar-nos en la poesia japonesa antiga i per llegir ressenyes de l’obra completa de Josep Palàcios.

El poeta japonès Arihara Nö Narihisa apareix entre les pàgines de Poetari, traduït per l’escriptora i poeta Carme Montoriol (1892-1966), estudiosa de la poesia japonesa antiga i divulgadora del tanka i l’haiku en la literatura catalana.

“Devessall de llàgrimes,/ pluja de la primavera!/ ¿Qui no plora digues,/ quan el cirerer es despulla/ de la seva flor nevada?”.  Aquest tanka -poema compost de 31 síl·labes en versos alternats de 5 i de 7- va ser escrit al segle VIII, tal com explica Pep Vila en el seu article.

Vinyet Panyella ens recita a cau d’orella els versos de la poeta portuguesa Sophia de Mello Breyner Andressen (1919-2004), a través d’una selecció de poemes que Panyella tradueix al català i que apareixen publicats a la revista: “Por d’estimar-te en un indret tan fràgil [com el món.// Dany d’estimar-te en aquest món maldestre/ On tot ens destrueix i ens silencia/ On tot ens menteix i ens distancia.”

Els paisatges poètics (solitud, amors tempestuosos, el pas del temps, la transcendència) apareixen tractats en els diferents capítols de la revista destinats a les ressenyes dels poemaris D’incertes certeses, de Montserrat Rodés; El Clímax, de Daniel Busquets; Extrema llum, de Joan Duran i Ferrer; Fulles d’herba, de Walt Whitman; La nosa, de Marc Romera; Cada volcà és abans muntanya, del Dígraf del desitx; El castell de la puresa, de Pere Gimferrer, o Korenlei. Les tres estacions, de Pere Vilanova.

Xavier Pujol Molist tradueix uns poemes deliciosos de Rilke al català, on apareixen els colors i melangies de la tardor. La revista Poetari ofereix el poema original en alemany, la traducció que en va fer al català Joan Vinyoli, i -finalment- la versió adaptada de Xavier Pujol Molist, que té la voluntat d’adaptar “a més del vers alexandrí amb el decasíl·lab, adaptar també la rima”, tal com explica el mateix traductor.

Lluís Calvo i Pep Solà ens presenten dins la secció “Surgències i efusions” dues poetes del futur (i del present): Aina Torres i Mònica de Dalmau. I Salvador Jàfer selecciona 40 píndoles de saviesa sobre literatura i poesia, com -per exemple- la que duu per títol “Text”: El poeta és teixidor/ i tix tan completament/ que arriba a teixir dolor/ d’un dolor que ja no sent”.

També hi ha dins de les pàgines d’aquest darrer número de Poetari alguns poemes inèdits de Carles Camps Mundó i Cèlia Sànchez-Mústich, al costat d’unes reflexions interessantíssimes sobre “interpretació” i com ens fem el poema nostre, en l’article de Lucia Pietrelli sobre Pasolini.

Mireia Vidal-Conte conversa llargament amb Màrius Sampere en una de les seccions més suculentes de la revista: “Poesia domèstica”; entre aquestes pàgines descobrim la biblioteca de Sampere, algunes obsessions confessables i alguns consells per als poetes del futur.