El científic Jorge Wagensberg mor als seixanta-nou anys

3.03.2018

El científic i museògraf Jorge Wagensberg, nascut a Barcelona l’any 1948, ha mort avui a primera hora de la tarda al seu domicili particular.

Jorge Wagensberg a les jornades d’Interacció

Nascut a Barcelona l’any 1948, Jorge Wagensberg Lubinski va estudiar física a la Universitat de Barcelona, on va doctorar-se. Compromès en la divulgació de la ciència, l’any 1991 acceptà la direcció del Museu de la Ciència de Barcelona, que donaria lloc a un dels centres més innovadors del món, el CosmoCaixa.

Wagensberg va créixer en el si d’una família jueva a Catalunya. En les seves memòries, Alguns anys després (Ara llibres), explica com els seus pares i avis, jueus polonesos, es van lliurar de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust. La família va marxar de Polònia a temps de fugir d’aquella colossal tragèdia humana, encara que no es va lliurar de patir la Guerra Civil espanyola.

Ens ho explicava Teresa Costa-Gramunt a la ressenya que en va fer a Núvol. En les memòries de Jorge Wagensberg, en les quals es transparenta l’ambient de la petita comunitat jueva catalana, veiem com va creixent davant dels nostres ulls un científic de cap a peus que de les classes de Física a la universitat barcelonina passa al CosmoCaixa, sempre amb un esperit explorador i el seu ànim entusiasta. Hiperactiu, Wagensberg posa sota la lent d’observació tot fenomen, tota idea, tota mentalitat. Interdisciplinari, vol ser el nostre científic, i també crític. I ho és certament a la vista de les seves reflexions desplegades al seu llibre d’home de coneixement. Tota circumstància li serveix per reflexionar alhora que va explicant amb el seu estil genuí els seus orígens, els dies de la seva infantesa i joventut, la seva formació a l’Escola Suïssa i el Liceu Francès,. En la seva maduresa, Jorge Wagensberg mostra una especial estima pels qui considera els seus mestres, incloent-t’hi els membres de la seva família: aquella mare jueva que supervisava minuciosament els seus avenços escolars, i aquell pare jueu que li deia que el saber no ocupa lloc. “La cultura –escrivia Wagensberg des de la talaia dels seus anys- treballa allò natural per definir una identitat de la mateixa manera que l’aigua es treballa un paisatge per esculpir el curs d’un riu”.

“D’on vénen les idees i com es poden capturar?”, es preguntava Wagensberg en el discurs inaugural de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, l’any 2015. Segons ell, hi ha tres maneres de capturar les idees: per intuïció, és a dir, d’una idea que ja existeix en pot sortir una de nova; per comprensió del món, tal com va fer Darwin, que va observar què hi havia en comú entre coses diferents; i, finalment, per concepció del món, tal com va fer Einstein amb la teoria de la relativitat. “El món no pot dependre de qui el mira, el món ha de tenir una simetria i les lleis han de ser les mateixes”, va aclarir Wagensberg, per explicar la teoria d’Einstein: “Per això hi ha coses que en una època són normals però en una altra són èticament inacceptables”, va afegir. Wagensberg, finalment, va assegurar que la millor manera de capturar idees és la predisposició a la conversa i que “el lloc més creatiu de les universitats és la cafeteria”.

“La història de la ciència és la història de les bones preguntes. La història de les creences és la història de les bones respostes”, escrivia l’any 2003 al llibre d’aforismes Si la natura és la resposta, quina era la pregunta? (Tusquets), un volum deliciós del qual us presentem un breu extracte aquí.

Wagensberg era un ferm partidari de bastir ponts entre la ciència i la cultura. En la darrera trobada d’Interacció (vegeu crònica de Carla Mallol aquí) ens recordava que les idees mouen el món. L’han transformat i seguiran fent-ho. La majoria d’aquestes idees, en el seu moment semblaven esbojarrades, sortides del no-res. Fruit de l’atzar? Segons Wagensberg, fruit de l’observació. I, en molts casos, fruit de viatges: viatjant observem amb deteniment el que ens envolta i ho fem amb certa dosi d’admiració i de sorpresa.

Quan es topen dues disciplines, dues maneres de pensar i entendre el món, normalment se sol produir un xoc. D’aquestes topades poden (o solen, segons deia Wagensberg) emergir-ne un munt de noves idees, noves mirades i perspectives. La creativitat acostuma a brotar en aquests espais fronteres, a les cruïlles i interseccions.

Wagensberg estava convençut que la ciència i la cultura són dues maneres complementàries de canviar el món. Tanmateix, tendim sempre a separar-les i, fins i tot, oposar-les, però ell defensava que les fronteres entre ciència i cultura són borroses i poroses.

Ujo Pallarés i Jorge Wagensberg a la presentació del projecte Hermitage Barcelona

La darrera gran aventura museogràfica de Wagensberg ha estat el projecte de l’Hermitage Barcelona, impulsat per Ujo Pallarés i Valery Yaroslavskiy, que van oferir-li l’any 2013 la direcció museològica del futur museu. Des d’aleshores, Wagensberg ha col·laborat intensament amb la definició i projecció de com havia de ser la seu de l’Hermitage a Barcelona i ha treballat per bastir una proposta museogràfica encaminada a fusionar art i ciència, com una gran àgora que fos un punt de trobada per a l’estímul del coneixement.

Per saber-ne més, us recomanem: Quinze aforismes de Jorge Wagensberg

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris