El cercle dels lectors selectes

Un autor japonès va donar el tret de sortida a El Cercle de Viena i, amb un altre escriptor nipó, la col·lecció de Viena Editorial ha arribat aquest setembre al títol número 50. Yasunari Kawabata va inaugurar-la el 2007 amb La casa de les belles adormides que, per primera vegada, es traduïa al català. “Els japonesos ens han donat sort. D’aquest títol de Kawabata, ja n’hem fet tres edicions”, afirma l’editora de Viena Isabel Monsó.

El Cercle de Viena va ser la primera porta del segell a la ficció. “Teníem ganes de passar de la no ficció a la ficció, i vam decidir fer-ho amb grans llibres del segle XX que no havien estat traduïts al català o bé eren pràcticament introbables”, recorda Monsó, que creu que “és una llàstima publicar autors bons amb traduccions dolentes, perquè mates els lectors”. El número 10 de la col·lecció va suposar un impuls inesperat gràcies al Premi Llibreter. “Amb un títol com Winesburg, Ohio i un autor com Sherwood Anderson, que era poc conegut a Catalunya, vam pensar que seria un llibre difícil de vendre. El premi ens va ajudar molt”, rememora l’editor de Viena Enric Viladot.

La col·lecció va néixer amb una premissa clara: “No volíem fer només anglesos, americans i francesos. Teníem en ment autors suecs, txecs, romanesos i xinesos que hem acabat publicant, però per fer-ho hem hagut de buscar traductors fiables”, afirma Monsó. En aquesta línia, l’editora explica que, com que treballen amb traduccions directes de l’original, la confiança amb el traductor ha de ser màxima. “Quan ens van enviar el contracte pels drets de Família, de l’escriptor xinès Ba Jin, tot estava escrit en xinès. Vaig haver de confiar en la traductora, perquè si no fos per ella podria haver firmat un contracte de qualsevol altra cosa”, recorda Monsó.

La voluntat d’escapar de la literatura únicament anglesa, americana o francesa ha portat el segell a publicar obres d’autors suecs, com Hjalmar Söderberg, suïssos, com Friedrich Dürrenmatt i grecs, com K. P. Kavafis, entre d’altres. També s’han atrevit amb un dels puntals de la literatura romanesa, Mircea Eliade, de qui han publicat Maitreyi o la nit bengalina. Ara bé, si hi ha un autor insígnia d’El Cercle de Viena, aquest és Marcel Proust i la seva Recerca. “Som conscients que és molt difícil entrar a Proust a la lleugera, així que vam decidir publicar volums fraccionats en traducció de Josep Maria Pinto“, detalla Monsó. De fet, amb aquesta aposta els editors volen trencar el tòpic que Proust és inassolible per a la majoria de mortals. “Quan t’hi atreveixes i veus que pots, és tota una descoberta”, diu l’editora.

Després de publicar Combray, A l’ombra de les noies en flor I i II, Un amor d’en Swann i El cantó de Guermantes I i II, el segell és a punt d’arribar a la meitat de la Recerca. “Calculem que trigarem sis anys a completar-la, perquè publiquem els volums de Proust amb una periodicitat anual”, admet Monsó, que creu que una de les característiques de la col·lecció és “que creix molt tranquil·lament perquè dediquem temps a la selecció i cada obra s’elabora amb una cocció lenta”.

La densitat d’algunes obres de la col·lecció no els ha allunyat d’altres títols més distesos. “Intentem trobar un equilibri i combinar títols diversos”, precisa Viladot, que confessa: “Tenim una debilitat per Gerald Durrell“, del qual han recuperat El jardí dels Déus i Un lloro per al vicari i altres històries. Precisament, dos dels títols més venuts d’El Cercle de Viena s’emmarquen entre els llibres més divertits de la col·lecció. Es tracta de La llibreria ambulant i La llibreria encantada, tots dos escrits per Christopher Morley. Fins i tot, la col·lecció ha arribat a les aules de moltes escoles amb L’home que plantava arbres de Jean Giono i a les classes de batxillerat amb El poni roig de John Steinbeck.

Amb El tallador de canyes de Junichiro Tanizakhi, l’editorial ha coronat el cim dels 50 títols. Per celebrar-ho, Viena ha editat un catàleg en format de llibret en què es recull una frase significativa de cada obra i que es reparteix gratuïtament a les llibreries. Allà també es pot trobar La dama del gosset d’Anton Txékhov, un conte que l’editorial ha publicat per a l’ocasió i que regala als lectors que comprin dos o més llibres de la col·lecció.

A l’hora de batejar-la, Viladot i Monsó recorden que buscaven un concepte al voltant de Viena perquè encaixés així amb el nom de l’editorial. “Teòricament no té res a veure amb la idea freudiana d’El Cercle de Viena”, aclareix l’editora. Més aviat, el nom respon, segons Viladot, a la voluntat “de fer referència a un club selecte emmarcat dins la idea de cercle i que simbolitzi l’excel·lència de la literatura”.

Podeu consultar el fons de la col·lecció El cercle de Viena fent clic aquí.