El Castell de Montjuïc teatralitza la seva història

23.12.2018

Barcelona es troba rodejada de tres espais naturals: la serra de Collserola, el mar Mediterrani i la muntanya de Montjuïc, el primer lloc on es van trobar restes humanes d’època ibèrica i que ha exercit de pedrera fins a la meitat dels anys vuitanta del segle XX. D’ella, se n’extreia la roca per fer la ciutat i es calcula que ha proporcionat més de 12 hectòmetres cúbics de material, la qual cosa permetria construir 20.000 vegades La Pedrera. L’últim immoble fet amb pedra de Montjuïc ha estat el Banc Espanyol de Crèdit, més conegut en l’actualitat com “l’edifici d’Apple”, a Plaça Catalunya. Tot i això, encara hi ha un monument que es construeix amb aquesta pedra. Es tracta de la Sagrada Família, l’emblema de Barcelona.

Els actors de la companyia Cultura Tangent van acostar els visitants a la història del Castell a partir d’escenificacions teatrals

Així començava l’explicació d’en Roger, el conductor de la primera de les moltes visites teatralitzades que es duran a terme al Castell de Montjuïc entre el 27 de desembre i el 5 de gener i que pretenen acostar el visitant a la història de la ciutat i del mateix emplaçament. El primer que ens van fer saber és que no es tracta d’un castell, sinó d’una fortalesa militar. Lluny dels murs alts, rectes i prims dels castells medievals rodejats de torres i amb una ciutadella on vivia el rei, aquí les parets són baixes, inclinades i gruixudes per tal de no ser vist i de què l’artilleria no foradés la paret. I en comptes de prínceps i princeses, hi vivien soldats, sergents i generals.

Travessant el pont llevadís, arribàrem al cos de guàrdia, on encara podien entreveure’s les marques dels llits encastats on descansaven alguns dels 3.000 soldats que hi vivien l’any 1850. Per tal de resistir els setges, es requeria molta aigua i aliments. És per això que la següent cambra a què ens dirigírem va ser la del dipòsit d’aigua. Allí, aparegueren dos actors de la companyia Cultura Tangent fent-se passar per dos operaris de Barcelona Neta, que ens comunicaren que “algun energumen” havien atacat el recinte amb pintades, posant en perill la qualitat de l’aigua. Es presentaren com Hernández & Fernández i iniciaren una disputa sobre quin havia de ser el pla a traçar.

“Quin és el màxim enemic del tècnic en neteja especialitzada?”, li preguntà un. “Els patinets elèctrics”, li respongué l’altre. Davant la negativa, ho tornà a intentar: “els gossos i les seves caques”. Ja cansat, li esclarí que són els grafiters i li proposà el següent: “tu aniràs a buscar més proves pel castell i jo entraré a la cisterna”. Es disposà a treure’s la granota de treball i es quedà en banyador. “Però què fas!”, li etzibà el seu company. “Vaig net”, avisà, i deixà olorar l’aixella a un dels visitants perquè ho corroborés. “Va, posem-nos mans a l’obra”, l’animà. L’altre es mostrà desganat. “Què no vols rebre una medalla d’honor d’Ada Colau?”. No hi va haver cap mostra d’entusiasme. “I ser entrevistat per la Lídia Heredia?”. Això l’engrescà moltíssim i ambdós desaparegueren deixant que el grup continués la visita.

El pati d’armes ha anat ocupant diverses funcions en les diferents etapes del castell | Foto: Cristina Capdevila

Tot seguit, ens plantàrem al centre neuràlgic, el pati d’armes, que segons les diferents etapes del castell ha anat ocupant diverses funcions. Entre 1808 fins al 1960 va ser una presó, moment en què Franco va ordenar convertir-ho en un museu militar i hi col·locà una estàtua seva al bell mig de la placeta, que seria la que després acabaria essent retirada de davant el Born. Vam continuar fins als calabossos, on els dos mateixos actors interpretaren dos detinguts pels atemptats anarquistes del Carrer Canvis Nous.

“Per combatre l’Estat, l’Església i els patrons de les fàbriques, els anarquistes creien fermament que el millor camí era l’acció violenta. És per això que el 1897, dia de la processó de Corpus Christi, des d’un terrat tiraren unes bombes sobre el tumult de gent que hi havia al carrer –relatava el guia–. La investigació policial va ser dubtosa. Agafaren una llista de sospitosos habituals, els posaren aquí i els torturaren fins que confessaren que eren els autors, encara que realment no hi tinguessin res a veure”.

En les diferents catacumbes les parets estaven reblertes d’escrits. “Quan es va remodelar aquesta zona es van topar amb una cosa que no s’esperaven i és que a les parets van començar a aparèixer desenes de grafits. La majoria pertanyen al període 1936-1939, però també n’hi ha del segle XIX”. Un dels més famosos és el de Francisco Arias, que data del 1938, però també s’hi podien veure calendaris, obres de teatre o dibuixos de guàrdies d’assalt. “S’han trobat escrits –continuava en Roger– amb més de 40 llengües diferents, entre elles el sànscrit. Correspondria a un brigadista internacional? A algun anglès que hagués estat a l’Índia?”, es preguntà en alt.

Un dels escrits més famosos, dels múltiples que es van trobar a les cel·les, és el de Francisco Arias, que data de 1938 | Foto: Cristina Capdevila

Durant la Setmana Tràgica hi van tancar unes set-centes persones i entre els republicans més famosos que van ser-hi engarjolats destaquen Francesc Ferrer Guàrdia, a qui van acusar de cabdill de la revolta, i Lluís Companys, que va ser-hi tretze dies abans de ser afusellat al fossar de Santa Eulàlia el 15 d’octubre de 1940. “Mentre que sí que el van torturar a Madrid, es diu que aquí el van tractar bé com a presoner, perquè el coronel que hi havia entenia que era una persona important i que l’havien de tenir, dintre el que cabia, en condicions dignes”, afegí Roger mentre ens enfilàvem per les escales que ens durien a la coberta del pati, on desenes de turistes es fotografiaven en aquest espectacular i improvisat mirador aliens a la història del lloc.

Allí se’ns manifestà que, abans, la zona que rodejava la muntanya estava nua perquè una llei prohibia construir a menys de 400 metres del perímetre del castell per tenir visibilitat, però que amb l’Exposició Universal del 1929 això va canviar. Es van utilitzar molts dels forats que havien deixat les antigues pedreres per començar a construir edificis que servirien per bastir l’exposició: el Palau Nacional, el Poble Espanyol o el Teatre Grec, entre d’altres. Després, vam enfilar seixanta esgraons d’una estreta escala de caragol fins a arribar dalt de la torre de guaita, un dels punts des d’on es va calcular la unitat de longitud que fem servir, el metre.

(foto torre de guaita)
La torre de guaita era un punt de vigilància i des d’on es va calcular la llargària del metre | Foto: Cristina Capdevila

Ens ho narrà el mateix Pierre François André Mechain, astrònom i geògraf francès, interpretat per un dels actors. “El 1791 diversos governs i monarquies decidiren unificar criteris i l’Acadèmia de Ciències de París proposà la baguette com a unitat de mesura –bromejà–, però no va agradar i van decidir fer-ho en metres: la deumilionèsima part d’un quadrant de meridià terrestre. El rei Lluís XVI em va fer l’encàrrec juntament amb el meu company Jean-Baptiste Joseph Delambre, amb qui vam escollir l’arc del meridià que passa per París entre les ciutats de Dunkirk i Barcelona”, topònim que pronuncià amb veu d’òpera. “Per tu, Montse”, digué mirant al cel.

El 1792, s’instal·là al carrer d’Avinyó i es passejà per la ciutat fent marques i senyals per tot arreu. “El punt que vaig escollir com a final dels meus càlculs fou el lloc on ens trobem, on vaig instal·lar un vèrtex geodèsic”. L’any 1798 tornà a París, on es va tancar amb tots els acadèmics uns quants mesos per decidir la mesura exacta del metre. “Una festa sense precedents”, ironitzà. Un cop mort de febre groga el 1804, es descobrí que no tots els meridians tenen la mateixa mesura, que la Terra no és perfecta i, per tant, que els càlculs eren erronis. Actualment, Myanmar, Libèria i Estats Units són els únics països del món que no accepten el sistema decimal.

L’explicació fou interrompuda per un dels operaris del principi, que donaren amb aquest personatge, a qui acusaren de ser l’autor de les pintades i ratllades, i prosseguiren a detenir-lo. Amb la resolució del cas posàvem fi a un viatge en el temps per un dels indrets de Barcelona on es concentra més dolor. Tocava rebobinar els nostres passos. Físicament ens va ser possible. Més difícil, però, va ser fer un ‘reset’ mental.

 

Al pati d’armes del Castell de Montjuïc també hi ha una instal·lació artística que es pot veure fins el 3 de març.